Giuseppe Ungaretti o les tonalitats impossibles del dolor

27.05.2013

Cafè Central, dins la col·lecció Jardins de Samarcanda, ha publicat la traducció catalana d’Il Dolore (1947), de Giuseppe Ungaretti, a cura de Lluís Servera; un viatge pel dolor, des de l’essència més personal fins al dolor d’una ciutat, Roma, enmig de la guerra.

Ungaretti

Ungaretti va dir que Il Dolore era el llibre que més estimava, perquè hi era present la mort del seu fill Antonietto –de nou anys– el 1939, mentre vivien al Brasil, i també la mort del seu germà, dos anys abans. “La vida ja no em pertany / empresonada al fons de la gola / talment una roca de crits”, diu el poema titulat “Tot ho he perdut”.

Va trigar gairebé deu anys a completar aquest llibre, on el dolor –tot el dolor– es desplega davant la mirada mostrant els seus límits; un dolor físic i emocional, tenyit amb els colors i els sons d’una vida, que vol anar més enllà del pur dolor personal, obrint-se al dolor universal amb un rerefons d’espiritualitat.

A Il Dolore també hi ha un retorn a la Pàtria (escrita així, amb majúscules) i al dolor d’una ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Mentre ell recorre Roma, on “les cases ja han perdut l’alegria”, es va desplegant la ciutat arcana que “perpetuava en si el cel veritable”. “No era nostàlgia, ni deliri”, tan sols “somni, crit, miracle trencador, / llavor d’amor en la humana nit, / esperança, flor, cant”.

No veu la guerra, la vida i la mort des de les trinxeres, com a L’Allegria (1919), on encara podia escriure cartes plenes d’amor i veia noies tènues que travessaven els ponts a París. Aquí explora tots els límits de la pèrdua i la memòria, també la pèrdua del paradís de la infantesa i la llum clara del desert d’Alexandria.  Hi ha un sentiment més profund que fa que la veu poètica, amb versos més llargs i melodiosos, vagi abandonant l’ús del fragment de la seva primera etapa poètica, com ja havia començat a fer a Sentiment del temps (1933), cercant noves vies d’expressió que transcendeixin el dolor personal i l’acostin més al dolor universal. El dolor va ser un parèntesi entre Sentiment del temps i La terra promesa, un parèntesi necessari i indefugible d’un home que ho havia perdut tot.

Giuseppe Ungaretti

Des que vaig començar a llegir Ungaretti, fa un munt d’anys, em va fascinar la força dels títols dels seus llibres, la contundència i, alhora, la fragilitat que traspuen les paraules amb què s’enfronta als grans sentiments que mouen el món: “l’alegria”, “sentiment del temps”, “el dolor”, “la terra promesa”, “un crit i paisatges”… En aquestes poques paraules hi cap la vida d’un home i les seves tonalitats impossibles.

 

Els records,
aquest reiterat i inútil escolament
de l’arena que es mou
sense pesar damunt l’arena,
ressons breus continuats,
sense veu, ressons dels adéus
per minuts que semblaren feliços…

El dolor, de Giuseppe Ungaretti. Vic, Cafè Central / Eumo Editorial, 2013, traducció de Lluís Servera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Sí, Montserrat una bella ressenya d’un grandíssim llibre, un dels més intensos que s’han escrit mai!

    Et felicito a tu, a Lluís Servera, el traductor, i a Jardins de Samarcanda. I em felicito de tenir aquest Ungaretti en català.

    • Gràcies, Carles. Ungaretti és un dels poetes imprescindibles, tant per la seva poesia com per la seva poètica.

    • Gràcies, Jaume. Ungaretti m’ha acompanyat sempre des dels meus inicis poètics. Li devia unes paraules…