Gironins a la Gran Guerra

El número 288 de la Revista de Girona està dedicat, entre altres temes, a la Gran Guerra. Concretament, als gironins que van ser protagonistes de la I Guerra Mundial, com per exemple Agustí Calvet “Gaziel”.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

El número 288 de la Revista de Girona està dedicat, entre altres temes, a la Gran Guerra. Concretament, als gironins que van ser protagonistes de la I Guerra Mundial, com per exemple Agustí Calvet “Gaziel”, per qui, tal com explica Sergi Dòria en aquest número, va ser la porta d’entrada al periodisme , ja que se’l situa “entre els grans cronistes europeus de la Gran Guerra”: “Publicats a La Vanguardia de 1914 a 1918, els seus articles van més enllà de la narració dels fets per esdevenir la història d’un destí: el segle XX com a època de l’adveniment dels totalitarismes i de les matances en massa”, apunta Dòria (pàg. 95).

Tropes britàniques l'any 1916 a la batalla de Somme

La celebració de la commemoració del centenari de la I Guerra Mundial va ser l’any passat i la Revista de Girona ha volgut homenatjar, en quatre articles diferents, quatre gironins dels nou-cents catalans que van participar en el conflicte com a soldats, malgrat la neutralitat en què s’havia situat Espanya. Aquests són Joan Ill, Francesc Pujulà i Vallès, Anicet Sardó i Agustí Calvet “Gaziel”, de qui ja hem parlat.

Anicet Sardó, conegut pel seu àlies “Danubio”, va ser, com Gaziel, un periodista gironí que va cobrir el conflicte per al diari ABC des de Viena, on feia de professor i periodista. Va fer de corresponsal de guerra i la va viure de ben a prop, cosa que el marcaria. Tal com ens explica Albert Vilar (p. 76), “abans de la contesa, Sardó ja va intuir una guerra amb Sèrbia”, però “també va deixar constància de l’odi o antipatia que aixecaven els alemanys i austríacs entre els russos i italians”. Durant la guerra, Sardó va tenir un coneixement directe de la situació al front, ja que va voltar arreu de l’Imperi austrohongarès per poder informar-se del que passava, i va defensar la causa alemanya i qüestionar “les informacions dels mitjans francesos i anglesos”, dels quals va negar moltes de les coses que s’hi deien. De fet, el mateix Sardó deia això, sobre els francesos: “Cada cop que els senyors francesos no poden parlar de victòria —i això passa quasi 365 dies a l’any— s’entretenen a inventar mentides”. Aquest animadversió va fer que França el tractés com un espia. No va poder tornar al seu poble i va morir pocs mesos abans que Àustria fos annexionada per l’Alemanya de Hitler.

A Agustí Calvet, “Gaziel”, la guerra l’enganxa quan era alumne a la Universitat de la Sorbona, a París. El seu pare el va obligar a tornar a casa, però ben aviat va marxar de nou a París quan el llavors director de La Vanguardia, Miquel dels Sants Oliver, li va oferir la corresponsalia de guerra a França: “El Diari d’un estudiant a París, rubricat ja com a Gaziel, entusiasma els lectors”, explica Sergi Dòria (p. 92). Va escriure 350 cròniques, “el recorregut més exhaustiu del periodisme espanyol a la Gran Guerra”. Després del Diari, que “constitueix una mena de pròleg de la contesa”, van arribar Narraciones de tierras heroicas, En las líneas de fuego i De París a Monastir. Gaziel descriu el que es va trobant davant seu, ja sigui a les trinxeres, ja sigui als Balcans. L’últim escrit sobre la guerra és El año de Verdún, on Gaziel descriu la desolació de les fosses i una de les batalles més devastadores de la guerra. Finalitzada la guerra i revisat el Tractat de Versalles, abans que el bolxevisme i el feixisme treguin el cap, Gaziel s’adona que la pau “no arribarà mai si abans no es pacifiquen els homes”.

Frederic Pujulà, un dels impulsors del moviment esperantista i autor de la primera novel·la catalana de ciència-ficció, Homes artificials, va participar com a soldat en la Gran Guerra. “Republicà federalista i compromès amb l’autonomisme”, va escriure en diversos mitjans i va esdevenir un dels pilars de Joventut, la revista més important de la segona etapa del Modernisme. Es va haver d’exiliar per força a França i, quan va esclatar la guerra, va ser mobilitzat com a ciutadà francès que era en aquells moments. Va fer la guerra al front de l’oest com a radiotelefonista. “Al front, Pujulà va participar en nombrosos combats, en què fins i tot va haver de lluitar a baioneta calada, i en batalles com la de Marne i la de Verdun, entre d’altres no pas gaire menys acarnissades i cruentes”, explica Joaquim Martí a la Revista de Girona (p. 82). D’aquesta experiència bèl·lica, Pujulà es va dedicar a escriure fins i tot més del que fins llavors havia escrit i va enviar cròniques des del front a la premsa catalana, com El Poble Català: “Als seus escrits Pujulà explica ben poc de quina manera l’afectà psicològicament i moralment la guerra, però no s’està de donar el seu punt de vista sobre el conflicte que li va tocar de viure a França”. A diferència d’Anicet Sardó, Pujulà va ser partidari de defensar la causa francesa i un clar admirador i seguidor dels ideals “de llibertat, igualtat i fraternitat sorgits de la revolució francesa”.

La vida de Joan Ill i dels seus familiars, diu Gerard Buxeda (p. 88), recorda molt aquella vinyeta que va fer tanta fortuna en què s’hi representen les grans potències mundials jugant una partida d’escacs amb persones com a peons, “metàfora de la utilització del poble menut per part dels poderosos per als seus interessos particulars”. Joan Ill, que va marxar a França l’any 1912, va allistar-se a la Legió Estrangera i va anar a lluitar al Front Occidental, on va ser ferit “després de lluitar a cops de baioneta i de bastó contra diversos alemanys alts i barbuts”. Més tard, després de ser ferit per segona vegada, va decidir desertar pocs mesos abans que s’acabés la guerra. Ajudat per un grup d’anglesos, va poder escapolir-se cap a Anglaterra, des d’on es va embarcar amb vaixell fins a Nova York, on va treballar de cambrer al United States Shipping Board, fins que el 1918 se’l situa a bord del vaixell Edgefield. L’últim que se sap de Joan Ill és que va morir pels volts del 1919 o 1920 a Vladivostok, a la frontera entre Corea del Nord i la Xina. “La llegenda familiar explica que el govern nord-americà també pagava als pares de Joan Ill el passatge perquè anessin a visitar la tomba del seu fill, enterrat a un cementiri dels Estats Units, però no s’atreviren a travessar el bassal, i es desconeix la ciutat en descansa”, conclou Gerard Buxeda.

A més a més, en aquest número també hi trobareu, a banda d’una secció de novetats literàries, i cròniques sobre la immigració italiana a Girona, un article que signa Vicenç Pagès sobre Manuel Brunet, així com una proposta de ruta a les Roques Encantades, un lloc “dalt de la cinglera que ressegueix la vall del Brugent per ponent, entre el Santuari de la Salut de Sant Feliu i el coll de Condreu, en ple Collsacabra, embolcallat per una fageda freda i boirosa”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació