GIOrquestra: quatre anys celebrant la música

4.03.2016

El darrer diumenge, 28 de febrer, vam viure un vespre rotund d’efemèrides a l’Auditori de Girona. La principal formació orquestral de la ciutat, la GIO, projecte capitanejat pels germans Marcel Sabaté (director musical) i Jaume Sabaté (director general), celebrava el seu quart aniversari assenyalant també els 175 anys del naixement del gran compositor txec Antonín Dvořák. Hi ajudà en el propòsit un violoncel·lista alemany, jove però enorme, el bàvar Daniel Müller-Schott, que va estar estel·lar. És el tret de sortida d’una nova temporada que s’espera de gran nivell.

Daniel Müller-Schott amb la GIOrquestra (Foto: Dugudun Fotografia)

Les expectatives eren altes, ja que, al llarg d’aquests primers anys d’existència, la GIO ens ha acostumat a una qualitat simfònica de primer ordre que, a més, ha estat condimentada per col·laboracions originals i interessantíssimes, així com solistes d’indiscutible dimensió internacional. Aquesta vegada també n’era el cas; per a interpretar el robust Concert per a violoncel en si menor, opus 104 d’Antonín Leopold Dvořák, s’imposà la figura d’un jove nascut a Munic fa 40 anys, amb el nom de Daniel Müller-Schott estampat al passaport.

El sud-alemany, amb una concentració impertorbable, va executar l’obra de manera fina i subtil, però també decidida i ferma, quan tocava… Fins i tot arribà a ser aparatosa i espectacular en diferents moments de la partitura, sempre lluint una tècnica molt expressiva en els trèmolos i els glissandi, i un ajustat sentit del tempo. Tot plegat, una retòrica adequada per a un concert que comença directament amb un primer moviment apoteòsic, anant a parar cap a un finale intensíssim, on s’intueix que John Williams i altres compositors de bandes sonores de Hollywood van veure-hi una font d’inspiració, i no en poca mesura.

Per a completar la primera part, i fets els aplaudiments constants que li va dedicar la platea que atapeïa la sala de la Devesa, Müller-Schott va accedir a desplegar la famosa Habanera de Maurice Ravel, extreta de les Rapsòdies Espanyoles, una peça idònia per a aquestes circumstàncies pel fet de ser curta i efectiva.

La segona part no va desentonar. La GIO, consolidada i competent sota la batuta segura de Marcel Sabaté, posava les seves millors energies al servei d’una de les simfonies més brillants de tots els temps, la novena de Dvořák, coneguda també com la ‘del nou món’ pel fet de ser composta i estrenada als Estats Units, a finals del segle XIX.

Obra de maduresa, programàticament perfecta, rítmica i melòdicament plena de leitmotivs i matisos, és una d’aquelles peces que confirmen el simfonisme del període romàntic com a, més que un gènere grandiloqüent i monumental, directament una de les grans creacions i patrimonis culturals de la humanitat (sense menyspreu, òbviament, per a totes les altres). En aquest sentit, naturalment, hi és present l’empremta de Beethoven i Txaikovski, amb el segon moviment recordant la «Patètica» del rus i el tercer invocant obertament l’última simfonia del compositor de Bonn.

I continuant parlant d’alemanys, per a tancar l’acte es va poder escoltar encara, com a extra, la Dansa Hongaresa nº5 de Johannes Brahms, una de les més cèlebres del compositor hamburguès. Obra també breu però indeleble en l’imaginari musical col·lectiu occidental.

La GIOrquestra celebra, doncs, més que un aniversari. I nosaltres ho celebrem amb ella i els seus responsables, pel seu esforç i dedicació envers la música. Esperem complir, junts, molts més anys.