Gillespie, Fitzgerald i Monk, els agitadors del jazz

17.10.2017

El centre cívic de Can Deu aposta amb claredat pel jazz. A banda del cicle Dijous de Jazz (que inclou concerts de bandes catalanes i una veu francesa), el centre programa, aquesta tardor, altres activitats que detallen una mica més la fotografia del gènere nascut a Nova Orleans. Entre els actes amb data fixada en destaca especialment un: la conferència, el 27 d’octubre, que donarà el periodista musical Pere Pons sobre tres grans figures del jazz. Pons presenta actualment dos programes a Ràdio 4: L’home del jazz i Planeta omega. A més, ha estat programador de la sala Jamboree i, durant els últims cinc anys, també ha exercit de director artístic del Festival Mas i Mas. Cal afegir, encara, la direcció durant tres anys de la revista JAÇ o la direcció de l’últim ViJazz Penedés. Una vida ruixada pel jazz.

Ella Fitzgerald | © Michael Ochs Archives/Getty Images

Les tres figures que centraran la conferència de Pons seran Ella Fitzgerald, Dizzy Gillespie i Thelonius Monk. Tots tres nascuts el 1917. Se celebra, doncs, el seu centenari. El periodista dóna a cadascun un paper destacat al títol de la xerrada: El pare, la mare i l’Esperit Sant. Pons parlarà de vides i de llegat.

El pare és Dizzy Gillespie, un dels soldats de la revolució moderna del jazz que va tenir lloc durant els anys quaranta i cinquanta i de la qual en va néixer l’estil del bebop, jazz de ritmes afanyats i amb una forta tendència per la improvisació. De la revolució, Gillespie no en va ser el gran revolucionari -un paper que recau en Charlie Parker-, sinó que va prendre la funció de portaveu. Fou la cara visible del canvi. Gillespie és qui venia la nova història del gènere. El swing havia quedat esgotat per la comercialitat i la mediatització i una secció de músics de jazz van decidir superar la part del gènere que es lliurava plenament a la ràdio i el ball. Aquesta secció creà un jazz abstracte, complex, que obligava a una audició atenta, pausada. Som davant de la formació d’un nou llenguatge i d’una nova lectura de la música.

Ella Fitzgerald: la mare. Es podria pensar que la matrona del jazz és Billie Holiday, però diu Pons que la veu de Filadèlfia “no respon als criteris familiars, no té la imatge maternal de Fitzgerald. Holiday va ser un personatge marginal i perdut”. La que respon a uns criteris de proximitat i protecció és, doncs, la cantant coneguda com a Lady Ella. Fitzgerald és el pal de paller del cant femení jazzístic. Thelonius Monk encarna l’Esperit Sant. Així l’anomena Pons per la seva llibertat total de moviment. Pura rebel·lió musical. “Monk és un vers lliure. No segueix cap teoria, cap lògica. No es casa amb ningú. És un fenomen i un misteri. Agafava un tema i li donava propietat”, diu el periodista.

La corda que els lliga és la de la voluntat d’innovació. “Tots tres van ser innovadors en la forma de plantejar el llenguatge musical”. Fitzgerald amb la tècnica de cant. És, encara avui, una de les referents de l’scat, la traducció amb la veu del so dels instruments. Gillespie treballa el terreny de l’abstracció del jazz, eleva el gènere a una categoria superior, al nivell de la música clàssica. Alguns el consideren, de fet, la música clàssica del segle XX. I també aprofundeix en la universalització del jazz. Construeix ponts amb els sons cubans, per exemple. Monk, per la seva part, és el pioner absolut. “Per la forma de compondre i tocar el piano. Per una personalitat escènica única. Tocava de forma desendreçada”, segons Pons. Dels tres, Monk és qui realment ha creat escola i una herència contemporània.

Tots tres són músics que han passat, un moment o un altre, per la segona part de L’home del jazz. Una hora destinada a les peces històriques i als temes més especials. “Si fas un programa de música clàssica han de sonar peces de Mozart, Beethoven i Bach, oi? Doncs, en un espai sobre jazz, tard o d’hora, treuen el cap el pare, la mare i l’Esperit Sant”. Un primer tast que proposa Pons és A Night in Tunisia de Gillespie i Mack The Knife de Fitzgerald.

Tots aquests aspectes seran els examinats per Pons a Can Deu. Sobre el catàleg jazzístic del centre, el presentador considera “admirable una programació regular amb diferents espais i propostes”. Ho diu amb l’esperança de rectificar el desconeixement que encara cobreix el jazz. “Tant de bo hi hagués un nivell cultural més folgat al país. Gairebé no coneixem ni a Tete Montoliu, el músic de jazz més important que tenim aquí. Per desgràcia ens queda molta música per descobrir. Ja no per ella mateixa, com a sons, sinó com a cultura en general”.

Entre els grups i solistes que passen pel cicle Dijous de Jazz es podran escoltar encara a Celeste Alías cantant a Montserrat Abelló, Mathilde Toussaint amb Sergi Sirvent i el soft jazz de Nostrejazz.