Get your shit together

A la seva manera, els personatges de 'Les distàncies' són la caricatura d'un egoisme disfressat de transcendència

Roger Raurell

Roger Raurell

Crític de cinema i guionista en construcció

El 2010 va estrenar la seva òpera prima, Blog, una història coral sobre un grup de noies de quinze anys que era, a la pràctica, una crònica de l’adolescència –un determinat tipus d’adolescència, és clar, i una de ben acomodada i plàcida–; vuit anys més tard, la directora formada a l’ESCAC, Elena Trapé, ha realitzat el seu segon llargmetratge, Les distàncies (2018), que s’estrena aquest divendres a les sales. Si s’escau mencionar el seu primer film, però, és perquè, tot i que en el darrer els protagonistes superen gairebé de llarg la trentena, fa l’efecte que la crònica de què som testimonis és la de la mateixa adolescència, ara ja massa llarga. Igual d’acomodada i plàcida. Massa lleugera per l’esma amb què s’intenta vestir de gravetat.

Això vol dir, en poques paraules, que l’últim film de Trapé és un esforç infructuós. No li falta intenció, ni tan sols es podria dir que li falta contingut, però d’alguna manera acaba naufragant. La directora tenia a mà els elements justos per dur a terme una bona pel·lícula, però no acaba de conjugar-los amb encert. Un càsting notable –que és potser el més destacable de la pel·lícula, juntament amb ocasionals i tímids repunts d’humor que rebaixen la pretensiositat de l’obra– encarna els protagonistes d’una història que a qualsevol pot ser familiar: quatre vells amics de la universitat visiten, pel seu trenta-cinquè aniversari, el Comas (Miki Esparbé), que sobreviu a Berlín amb una vida més miserable del que està disposat a reconèixer davant les seves amistats. Quan arriben es troben amb un Comas fred i esquiu, que no dubta a deixar-los penjats durant tot el cap de setmana, condemnant-los a una tensió necessària perquè cada un d’ells s’ocupi de netejar el seu propi armari d’esquelets. Com s’apunta al final de la pel·lícula, l’aniversari del Comas no és gaire cosa més que una excusa a la qual s’agafen per fugir de les seves realitats individuals, que no són, ni de bon tros, tan desgraciades com la pel·lícula ens vol fer creure.

No són, en realitat, tan desgraciades com els mateixos personatges creuen, però així hem estat tots d’adolescents: massa narcisistes per comprendre la insignificança d’unes frustracions que ens semblen el centre de tot. Quan un està tocat per aquest defecte de l’esperit tendeix a deixar fora de la seva visió tot allò que no satisfà el seu reclam d’atenció, i així s’és injust perquè s’és egoista. A la seva manera, tots els personatges de Les distàncies són la caricatura perfecta d’un egoisme disfressat de transcendència. Si poguéssim mirar-los amb tendresa, apiadant-nos d’ells com si fossin adolescents que enfurismats amb el món per l’enèsima injustícia amb què els ha torturat no saben que són ells qui cometen la injustícia, encara! Innocència! Però amb trenta-cinc tacos s’ha viscut prou per començar a afinar una mica més amb la dimensió de les coses. Per això, d’haver-lo escrit jo, hauria incorporat una petita modificació al guió. Exactament a l’escena en què el Guille (Isak Ferriz) li signa una postal de felicitació al Comas, deixant-li escrit: «Els 35 són els nous 25». Jo haguera dit: «Els 35 són els nous 15». És una llàstima, perquè una curtíssima diferència numèrica hauria apropat ostensiblement la pel·lícula a l’autenticitat.

Deixant de banda qüestions numèriques, és cert que les societats mostren signes d’una infantilització creixent que hauria de preocupar-nos. Però la pel·lícula està lluny de voler posar aquesta qüestió al centre de les seves consideracions i en canvi acaba sent un exemple involuntari d’aquesta tendència; no acabo de saber si per vici o per manca de perícia narrativa. Perquè a Les distàncies passen els minuts, avança i avança el metratge, i no fem altra cosa que veure com se’ns diu que els personatges són enormement dissortats. Les raons de la seva desgràcia, però, s’amaguen fins ben avançat el film i, quan en un film de vocació narrativa s’oculta una informació durant més d’una hora, ha d’haver-hi algun motiu que justifiqui la demora. Però passen els minuts, continuen ocultant-se les raons, i l’únic lloc on finalment s’arriba és a la superfície d’uns personatges insofribles a qui entren ganes de cridar –en anglès, que té més força–: «Get your shit together!». Em temo que no.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació