Geometria en moviment

22.08.2017

La companyia Acosta Danza va clausurar la 31a edició del Festival de Peralada amb un espectacle de set peces concebudes com un diàleg entre la dansa clàssica i la contemporània.

Companyia Acosta Danza | © Festival Castell de Peralada

La línia estètica d’Acosta Danza busca l’excel·lència tècnica dels intèrprets i la innovació pel que fa a la posada en escena. Dos objectius que es van complir al debut d’Acosta el passat dijous a Peralada. Les set coreografies presentades compartien una mateixa intenció visual: dialogar a través de moviments executats d’una forma extremadament precisa amb l’escenografia, tot creant un poema que ratllava la bellesa de la perfecció geomètrica.

El folklore cubà i la inclusió de danses urbanes és una altra de les constants en la companyia. L’espectacle es va obrir amb “El cruce sobre el Niágara” de la coreògrafa cubana Marianela Boán, creada al 1987, que s’inspira en l’obertura de l’art a Cuba. A l’escenari s’erigien dos cossos masculins, els dels intèrprets Raul Reinoso i Julio León, que van meravellar al públic dins d’un joc de repetició que puntualitzava encara més l’exigència tècnica requerida per la peça.

La presència del cos com una imatge hipnòtica en moviment també va impregnar la interpretació de Carlos Acosta a “Memoria” i “Two”. La música de Murcof i de Michael Hulls, respectivament, creaven dissociacions entre el moviment i la llum, procurant un espai en el que Acosta desfeia els clixés sobre el ballarí clàssic. El sons electrònics van mantenir l’atenció de l’espectador quan el moviment s’intensificava, per crear un frenesí òptic d’extremitats perpendiculars que marquen línies en l’espai, girs i salts provinents de les arts marcials.

La coreografia “Faun” de Sidi Larbi Cherkaoui va ser una de les més orgàniques de l’espectacle. Els intèrprets Zeledy Crespo i Carlos Luis Blanco van transformar-se en dos éssers fantàstics que trencaven amb la particular referència a L’après-midi d’un faune. La música de Nitin Sawhney donava a la peça un to primitiu i místic que va transportar l’espectador a un món animal. La il·luminació també va tenir un paper crucial a l’hora de presentar els ballarins com dues feres mogudes per contorsions, habitant espais normalment ocults, com l’esquena, la nuca, les tombarelles… marcats per la tècnica de dansa contemporània d’una forma salvatge i terrenal.