Gemma Sardà. Començar de zero

25.02.2019

Finalista del premi Just M. Casero de novel·la curta, i amb gran frescor d’estil i agilitat lingüística, Mudances (Editorial Comanegra), la novel·la de la traductora i correctora Gemma Sardà (Barcelona, 1967), presenta una prosa de naturalitat excepcional i amplitud de registres que ja destacava a la seva primera novel·la, també finalista del Casero, La veu del Cyrano (2016), una novel·la breu i tragicòmica sobre el món del teatre i de la família actual, amb molts dels pensaments i dels fils narratius que també apareixen a la segona novel·la que ara ressenyem.

Gemma Sardà

La Lívia és una jove traductora de vint-i-sis anys, òrfena de mare, a qui no li agrada la vida social ni els compromisos de parella. Un dia, els seus dos companys del pis de Gràcia, l’Arnau i l’Aina, decideixen marxar a collir kiwis a Nova Zelanda i a cursar una beca a Berlín, respectivament. El dia triat per comunicar-li la notícia bomba és el seu aniversari. I el vol celebrar. La Lívia se’n va de festa a una discoteca que ha vist anunciada al Time Out. Vesteix de negre, porta els llavis vermells i busca guerra: “No es de nòvios, la Lívia. Busca un paio, fot un clau i fora”. Un d’aquests paios la força al lavabo.

Després tenim en Marcel, un rellotger acabat de jubilar que fa anys que funciona com un dels seus rellotges. Home de rituals, només el desemboira l’aire de mar. Un dia la Rosa, la seva dona, avorrida de la previsibilitat de l’home amb qui va a dormir, li dona el passaport. L’home de seguida marxa al poble, i és interrogat per tothom.

La Lívia fugirà al mateix poble de l’Anoia que en Marcel Ribó. Ella no coneix el poble. Només s’ha volgut assegurar que el pis té Internet i que hi ha discoteca. Ha llogat un antic coniller que la mestressa, l’Adela, ha fet arreglar. Com un cargol, es fa dir Pili, com quan va quedar òrfena del tot i els nens se’n burlaven. Sempre ha dut la casa a sobre, i ja no li ve d’una mudança. El nus del llibre arriba ben de pressa: l’atzar ha fet que les caixes amb les pertinences s’intercanviïn de destinatari. En Marcel té les de la Lívia i la Lívia, les d’en Marcel. Sembla que aquest cop començar de zero va de debò. Quan es coneixen, tots dos se senten perduts i no tenen ni idea de quin ha de ser el següent pas, tot i que de moment els sembla suficient compartir passejades cada matí. En un joc de subtileses, d’humor i de situacions a voltes inversemblants, aniran descobrint els secrets de l’altre, fins a arribar a un sorprenent final que deixa perplexos als mateixos personatges de la novel·la.

Mudances destaca per la gran recreació de l’ambient del poble, el seu argot i la consciència d’estar sols i aïllats després de dos episodis existencials colpidors: una separació i una violació. Això fa que la novel·la davalli al fangar de la introspecció i floreixin motius de reflexió com ara la relació amb la maternitat, els accidents patits, les mancances, els traumes i la solitud. Potser, de tanta senzillesa, a Mudances li manca una mica d’intensitat, cert aprofundiment metaliterari o, fins i tot, un punt de màgia. I potser, també, caldria anar buscant noves vies d’explotar el tòpic camp/ciutat o instint/civilitat perquè des de Terra baixa el tema es fa tan present a les novel·les com la condemnada Guerra Civil vista des dels ulls d’un infant. I qui diu noves vies, diu vies noves, temes nous i tractaments literaris originals.