Gemma Planas: “Restaurem per conservar una peça i retornar-li l’esplendor”

31.07.2017

Gemma Planas Torrents (Mollet del Vallès, 1981) és conservadora restauradora per l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya i graduada en Informació i Documentació. Especialitzada en escultura policromada sobre fusta, restaura sobretot retaules barrocs. Treballa per tot el país en col·laboració amb el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Salvar el patrimoni és el que l’ha portat i la manté en la professió.

Gemma Planas restaurant, amb una companya, el retaule de la Pietat el 2015 al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya | Foto: Enric Gracia

Acabes de tornar de la Seu d’Urgell.

Sí, per desmuntar un retaule del Museu Diocesà d’Urgell i dur-lo al taller del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, a Valldoreix. Ara estarà 21 dies a la cambra d’anòxia, sense oxigen.

Mesura “anticorc” prèvia a la restauració?

Exacte. Després farem una primera neteja en sec, amb paletines i aspirador, i una neteja amb base aquosa, la menys agressiva. Si amb aquesta neteja superficial no n’hi ha prou, en farem una altra amb dissolvents.

Ai, la brutícia que deixa el temps…

Si la peça sempre ha sigut de culte te la trobes ennegrida pel fum de les espelmes o amb restes de cera, amb esquitxos de quan es va pintar l’edifici…

I ditades, suposo.

Les peces que estan més a l’abast són les més tocades. Però de vegades les peces s’han desgastat de treure’ls la pols, perquè eren un moble més.

Restaurar és més que netejar.

Sí, esclar. Abans o després pot ser que haguem de consolidar la peça, fixar la capa pictòrica i fer una restitució volumètrica i cromàtica.

Amb la màxima discreció.

La mà del restaurador no s’ha de notar. Ara hi ha la tendència arqueològica, que vol dir que si trobes una llacuna o pèrdua la matises amb colors neutres a l’aquarel·la, perquè es diferenciï de l’original i sigui fàcilment reversible.

Abans es repintava més, oi?

S’aplicava la tècnica il·lusionista, d’imitar l’estil original i crear la “il·lusió” de veure la peça tal com l’havia deixat l’artista. Ja no es fan restauracions tan intervencionistes, i a més es documenta tot el procés perquè quedi constància del que hi havia i què s’ha fet.

L’ideal és deixar la peça al seu lloc?

Sí, d’on és originària, però si l’edifici no està en bones condicions val més dur-la al museu. Els retaules que encara són al seu lloc s’hi solen deixar.

Gemma Planas també s’ha format a Pàdua (Itàlia), on va fer una estada gràcies a una beca Leonardo | Foto: Gemma Planas

També restaureu in situ?

Sí. Un retaule si pots evitar traslladar-lo, millor, perquè pateix i has de desmuntar la quarantena de peces que el formen, i després muntar-les.

Si una peça no la mous t’has de moure tu…

Sí, i anar-me’n a viure a muntanya els mesos que calgui. A Esterri d’Àneu vaig restaurar una balustrada policromada, a Beget el retaule de la marededéu del Roser… A Cóll, a la Vall de Boí, que és Patrimoni Mundial de la Humanitat, una barana gòtica del cor molt interessant i bonica.

Es fa un seguiment del que es restaura?

Una restauració hauria de durar una generació. Però l’ideal seria revisar la peça cada 3 anys, mirar si té un atac xilòfag (corc), treure-li la pols… En teoria als museus fan aquest manteniment i a les esglésies el fa el Centre de Restauració.

Quin tipus de peces restaures més?

Imatges i taules policromades, i aviat intervindré unes verges romàniques entronitzades, però sobretot retaules barrocs, que se n’han conservat més, tot i que se’n van cremar molts per la guerra. A la Catalunya Nord totes les esglésies tenen el seu retaule. Aquí no.

Ara molta gent fa cursets de restauració.

Ens han fet mal. Sembla que amb unes hores pots aprendre a restaurar un moble. Un moble amb valor sentimental potser sí, però amb valor històric, no.

La restauració no està valorada?

A la gent li agrada veure les peces en bon estat, però la nostra feina no es coneix. Quan dic que sóc restauradora em pregunten si em dedico a fer menjars!

Però a Catalunya hi ha molta tradició, no?

Sí, només has de veure tota la campanya de salvaguarda del patrimoni que va fer la Junta de Museus durant la guerra civil. Es va destruir molt patrimoni, però també se’n va salvar, tot i que va quedar molt escampat. Hi ha museus que encara no saben d’on ve el que tenen al magatzem.

Restaurant el retaule de la Pietat el 2015 al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya | Foto: Àngels Planell

La restauració està en mans de dones?

Hi ha pocs homes. És una feina molt meticulosa, et demana molta dedicació, i has d’anar a poc a poc. És una feina artesana, molt manual, però alhora tècnica.

De quina restauració estàs més contenta?

Tinc molt bon record del retaule de la Pietat del Museu Diocesà d’Urgell. Ha sigut una feina molt completa, en equip, amb una peça de molta qualitat artística, i m’ha donat molta satisfacció.

Quina mena de satisfacció?

Fer-la tornar a lluir, fer-li guanyar entitat. Amb una restauració has de fer que la peça es mantingui perquè arribi a generacions futures, però alhora li has de retornar l’esplendor.

Quina feina més delicada.

Jo sempre vaig patint molt, m’hi miro molt. Treballar amb patrimoni és una gran responsabilitat.

Has arribat a restaurar… ordinadors!

Ordinadors IBM com armaris de grans, per al Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa. Et surten feines de tot: pintures murals al pis de la fàbrica Moritz, mosaics modernistes a l’Hospital de Sant Pau… La restauració és un món molt gran, i paradoxalment no tenim col·legi, estem una mica desprotegits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Q gran articulo. Cuanta información valuosa aporta. Estoy desbordado d tanta calidad. Madre mia, asi nos va….
    Tenemos lo q nos merecemos.
    Seguid, seguid aplaudiendo.