Gelussi: “El repte de l’art cinètic és que tothom se senti lliure”

30.09.2018

L’art cinètic és aquell que es basa en el moviment i fins i tot enganya la mirada. Ara bé, les intencions dels seus artistes van més enllà de crear efectes òptics. La Pedrera presenta l’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975, on repassa el moment àlgid d’aquest corrent tot esperant que l’espectador hi interactuï. Clàudia Rius entrevista els seus comissaris, Jordi Ballart, responsable del Centre de Documentació de l’Atelier Cruz-Diez Paris, i Marianna Gelussi, comissària independent; dos tot terrenys de la temàtica. 

Jordi Ballart i Marianna Gelussi comissarien ‘Obres Obertes’ a La Pedrera | Foto: La Pedrera

Com va sorgir l’art cinètic?
Jordi Ballart: Entre els anys cinquanta i seixanta hi havia una nova generació bastant optimista que volia trencar amb els cànons d’un art informal molt egocèntric, amb molts significats possibles i molt personalista. Una sèrie d’artistes es volien mostrar a través d’un llenguatge universal, geomètric, que pogués ser entès per tothom. Per a ells, el moviment no podia ser només una metàfora d’una realitat canviant, sinó també una acció que s’establia entre l’obra i l’espectador. Creien que aquest ja no podia ser un ésser contemplatiu i passiu, sotmès a la meravella de l’obra d’art única. L’obra d’art es trobava en l’espai de l’espectador i ell interactuava amb ella, i la podia trepitjar, tocar, modificar.

Buscaven democratitzar l’art?
Jordi Ballart: Absolutament. Tenien un gran component social, perquè s’inscrivien en la modernitat i alhora volien aportar respostes socials i polítiques a la societat. Per això es diu que són l’última avantguarda del segle XX. Volien canviar l’art! En el cinetisme els conceptes fonamentals de pintura i escultura es dissolen, les estructures són relleus, mòbils, sorgeixen en l’espai; també hi ha elements que estan separats i l’espectador s’hi pot posar al mig, per exemple. Era una nova concepció de l’art on es posava en qüestió el mateix objecte artístic.

Volien trencar la idea d’espectador passiu tant a nivell abstracte com a nivell físic?
Marianna Gelussi: Sí, no només volien trencar l’art, sinó que al final posaven en qüestió la idea mateixa d’objecte. El que hem intentat fer veure en aquest recorregut és que al final, els objectes involucren l’immaterial. Que l’objecte finalment desapareix, però allò important ho seguim percebent. També trobem espais on no hi ha res a veure a part del color flotant a l’espai, o el so.

I com encaixa aquest estil en el mercat de l’art?
Jordi Ballart: El moviment cinètic lluitava contra l’obra única, és un altre aspecte social que defensaven. Volien trencar les tiranies del mercat de l’art. Feien obres fàcils de reproduir, la seva realització era mecànica, no era un gest únic. Es tractava d’una utopia que al final no va tirar endavant, perquè el mercat de l’art se’ls va apropar. Les seves obres són sistemàtiques, tots els elements han estat prèviament codificats. Hi havia artistes que fins i tot deien que no calia ni firmar les obres, i que el tiratge havia de ser il·limitat… En canvi, altres deien que endavant, però que se’n fessin només vuit reproduccions, per exemple.

En entrar al mercat de l’art aquestes idees van morir?
Jordi Ballart: El mercat de l’art és molt llaminer i sempre acaba fagocitant qualsevol temptativa de sortir-ne. Al final els artistes van acabar-hi dintre, també era la seva manera de guanyar-se el pa. Però en aquella època, als anys 60, flotava la possibilitat de canviar no només l’objecte artístic, no només l’estatut de l’art, no només el mercat de l’art, sinó fins i tot la manera com l’individu percebia la realitat.

Intervenció de Marina Apollonio al pati de Passeig de Gràcia de La Pedrera | Foto: La Pedrera

I on sorgeix aquest corrent cinètic?
Marianna Gelussi: És una avantguarda completament europea, feta per artistes que estaven a París, Milà, Düsseldorf, Amsterdam… Justament un dels aspectes interessants d’aquesta exposició és veure com una constel·lació d’artistes que vivien en llocs diferents compartien les mateixes problemàtiques i hi buscaven solucions formals, estètiques i tècniques. Hem intentat donar a veure aquesta casualitat, les ganes que hi havia d’involucrar la realitat a l’interior de l’art. Al final això va acabar produint obres que s’assemblaven, però que alhora mostraven sensibilitats molt diferents.

Estaven coordinats aquests artistes?
Marianna Gelussi: Al principi no, va ser molt espontani. L’any 1961 un historiador, un crític i un artista van organitzar a Zagreb una exposició que volia donar a veure aquestes noves tendències, i al final va acabar sent una Biennal. Es va mostrar a Zagreb l’any 1961 i l’any 1963, després es va traslladar a París. La mostra va servir per federar, en certa manera, aquest moviment que era molt policèntric, però en ciutats diferents. A més, una de les característiques és que els artistes volien fer un art no personalístic, i per tant les relacions entre ells són continues, fan moltíssimes exposicions en comú, tots tenen un paper molt actiu, escriuen molt, funden galeries, revistes…

I quant temps dura això?
Marianna Gelussi: Nosaltres vam escollir començar l’exposició l’any 1955, perquè va ser quan la galeria Denise René de París va organitzar una exposició que es deia Le mouvement. Hi havia vuit artistes, alguns pioners, com Duchamp. Es considera el punt de partida. Els grups comencen l’any 1957, apareixen l’Equipo 57 –format a París per artistes espanyols exiliats: José Duarte, Ángel Duarte, Juan Serrano, Juan Cuenca, Agustín Ibarrola-, el grup ZERO, el Gruppo T, el Gruppo N… L’any 65 hi va haver una exposició molt important a Nova York, The responsive eye, que va ser la demostració de l’èxit però també el principi de la fi. El públic va abraçar completament aquest llenguatge i va esdevenir una moda. El moment d’auge és fins al 1966 i els grups s’acaben el 1968.

Per què aquest art va tenir tant èxit?
Jordi Ballart: A la gent li va agradar moltíssim, era un llenguatge modern que tenia un punt psicodèlic, i estem al Summer of Love. Va tenir tanta i tanta repercussió que, per exemple, d’obres de Vasarely se’n trobaven a tot arreu, a la roba, a les bosses, fins i tot en coses realment ridícules: tot tenia un llenguatge òptic.

Els artistes hi estaven d’acord?
Marianna Gelussi: Artistes com Soto no estaven d’acord amb què es considerés que l’art del moviment només es basava en una il·lusió òptica. Per a ell el moviment era molt més, no només era una il·lusió, sinó que era una metàfora de la realitat. Però una de les conseqüències de la seva popularització és que al final es va acabar banalitzant el discurs. La gent hi veia un art molt lúdic, molt simple… i la crítica també.

Què deien els crítics del moment?
Marianna Gelussi: Hi havia de tot. Alguns ho van comprendre des del principi, d’altres eren molt durs i preguntaven, per exemple, on era l’home. Creien que era un art mecanicista, industrial, lúdic, mentre que per ells l’art havia de ser una cosa seria. Què era això de fer obres múltiples? Per exemple, l’any 1966, Julio Le Parc va guanyar a la Biennal de Venècia el gran premi de pintura, i va ser un escàndol. Els diaris van fer el joc de paraules amb el nom “Parc”, com si fos una fira o Port Aventura.

Lluny dels crítics, l’art cinètic no necessitava un rerefons teòric per part de l’espectador.
Jordi Ballart: La idea era aquesta. Vasarely, l’any 1955, ja deia que no podíem deixar l’art a l’elit. L’art ha de ser de tothom. De fet aquesta exposició de La Pedrera té molts nivells de lectura, precisament gràcies al llenguatge universal de les obres. Els nens la gaudiran molt, però persones amb un rerefons cultural, teòric, filosòfic o científic també trobaran maneres d’entrar-hi. És una mostra molt oberta. Un dels conceptes del cinetisme és que no hi ha un punt de vista únic, la realitat són moltes perspectives i tot canvia.

En aquest sentit s’assembla al cubisme, no?
Jordi Ballart: Exacte, el cubisme també tenia aquesta preocupació pel moviment i per l’espai. Com podem representar una figura des de diferents punts de vista? El que passa és que les solucions del cubisme són pictòriques tradicionals, tela i oli. Són representacions d’un moviment. En canvi, aquí tenim el moviment en si. El que veiem està succeint en el temps i l’espai real. Són obres que viuen en el present. Aquesta és la raó del títol de l’exposició, Obres obertes, perquè neixen ambigües, indeterminades, i necessiten que l’espectador hi interactuï i les acabi. Hi ha un component de realitat, de vida, que s’escapa del que l’artista pot acotar.

Blue Sail, 1964 | Artista: Hans Haacke

Sembla que s’avancessin al moment actual, ara que parlem tant d’interacció i de la importància que els objectes no siguin passius…
Jordi Ballart: Completament. L’artista Jordi Pericot ja va escriure que aniríem “de la participació a la interacció”; ja veia l’art cinètic com a precursor de l’art digital. El que passa és que l’art digital, d’alguna manera, es conforma a partir d’elements tancats, a partir de logaritmes on és complex introduir-hi un principi d’indeterminació. En canvi aquestes obres són analògiques, físiques. Algunes fins i tot incorporen elements naturals, com el vent. Això fa que el seu moviment, tot i estar acotat, sigui lliure. És impossible de predir com actuaran en cada instant. Al final, estan obertes a la casualitat.

Però els artistes estudiaven la perspectiva a nivell exacte, científic?
Jordi Ballart: En gran mesura sí, però no hem de veure aquesta exposició com una il·lustració de fenòmens científics. Un científic s’ho passarà molt bé, perquè descobrirà visualment una sèrie de regles que ja coneix. La ciència es basa en la realitat i aquests artistes també. Però per a ells, la percepció és un mitjà per crear metàfores, objectes que ens facin comprendre la diversitat, la riquesa d’una realitat que no és ni fixe ni quieta, sinó que està en transformació continua. Es pot parlar de ciència, i de fet un dels patrons de l’exposició és l’ICFU (Institut de Ciències Fotòniques) i sis o set obres tenen explicacions científiques. Algunes ens poden fer entendre elements de la física atòmica, com les equivalències entre massa o energia, per exemple.

Vive la liberté I, 1960 | Artista: Tinguely

Sobre les obres, dieu que una de les més importants és, justament, la que menys joc òptic té.
Marianna Gelussi: Sí, es tracta de Vive la liberté I (1960) de Tinguely, que era molt anàrquic. Ell era únic! Aquesta escultura és un símbol molt fort, un himne a la llibertat, al moviment sense compromís. No té cap il·lusió òptica, és moviment pur. A l’exposició hi ha alguns contrapunts, com aquest Tinguely, que ens serveix per fer comparacions. Ell deia que l’única certesa és que tot es mou, i que per tant el moviment és estable. Creia que era impensable fer obres que no es moguessin, perquè tot es mou.

A Catalunya i a Espanya, quin paper va tenir l’art cinètic?
Jordi Ballart: Aquí també tenim artistes que es van interessar per aquest tipus d’art, sobretot els que van viure a París i es van amarar d’aquestes noves concepcions artístiques. És cert que és una avantguarda poc coneguda aquí, no va tenir el mateix èxit que l’art informal i surrealista. De fet, és un dels motius pels quals ens va interessar presentar aquesta exposició a Barcelona, perquè donem a conèixer una realitat que va existir, de la qual hi ha artistes catalans i espanyols però que per raons històriques, polítiques i artístiques no va tenir el mateix ressò que ha tingut a Europa.

Creieu que els espectadors poden rebre diferent aquest art ara de com el veien als anys 50-60?
Jordi Ballart: És una pregunta difícil, però em sembla que avui en dia és interessant presentar aquest tipus d’art, justament perquè estem amarats de cultura digital. Veure aquestes solucions tan racionals pot ser enriquidor, i també el fet d’adonar-nos de la nostra capacitat de codificar la realitat i d’entendre que és canviant, i que tot depèn de la nostra mirada. Pot ser també una mena d’antídot: avui en dia estem molt submergits en la informació, de vegades donem les coses per fetes i, a més, creiem que el que ens estan dient és objectiu, quan finalment la realitat no és altra cosa que interpretació.

Tu què creus, Marianna?
Marianna Gelussi: Depèn, perquè als anys 60 es parlava de democratitzar l’art, però això no va passar. Espero que la gent, quan vingui, no tingui aquesta actitud tradicional, passiva, que no pensi que no ho entén. El repte és aquest, que tothom pugui venir aquí i sentir-se completament lliure per viure una experiència que no necessita cap coneixement, perquè aquesta era la utopia. Les persones continuen tenint una actitud d’inferioritat amb l’art. Potser per això els més petits entenen perfectament aquest tipus d’art.