Gayatri Spivak: “L’educació és un fetitxe”

23.10.2018

La setmana passada la plaça Joan Coromines es va convertir en un escenari ple a vessar de gent. I no, no era cap festival de Rock’n’Roll o de música electrònica: era un dels escenaris de la Biennal del Pensament. Les protagonistes? Ni gurus ni dives: pensadores. Dilluns passat Rita Segato i Judith Butler van convocar més d’un miler de persones i, l’endemà, Paul B. Preciado i Gayatri Spivak van tornar a omplir la plaça de gom a gom. Un non-stop de filosofia i pensament crític.

Gayatri Spivak i Marina Garcés | Foto: ICUB

La pensadora índia Gayatri Spivak, activista, filòsofa i teòrica literària, va conversar amb Marina Garcés sobre educació. Dues filòsofes però sobretot, com recordà Spivak, dues educadores. “Jo soc professora, no filòsofa”, deixà clar des d’un primer moment. Segons Spivak, de filòsofs, en som tots: la filosofia està a tot arreu però sobretot a peu de carrer, dins i fora de les aules. També a les places. Tant la filosofia com l’educació són (o haurien de ser), en paraules de Spivak, responsabilitat i compromís. I les seves paraules venien carregades de sentit, de responsabilitat i determinació. Des d’un bon començament. Van recordar que es complia un any de l’entrada a la presó preventiva dels Jordis, demanant-ne l’alliberament, juntament amb el fotoperiodista de Bangladesh Sharidul Alam. Ella mateixa va escriure un article al The New York Times demanant-ne l’alliberament i ens convida a signar la petició, a més a més de recordar l’holocaust de poble rohingya.

Tanmateix, dimarts passat Spivak parlà com a educadora i ho feu partint de les pròpies vivències i anècdotes, com a professora a la universitat novaiorquesa de Columbia i mestra en escoles rurals a l’Índia. I no com a teòrica, com volgué remarcar. I francament, així ho feu, deixant la retòrica hermètica i críptica que sol envoltar la seva obra teòrica -i que tants retrets li ha ocasionat- per arribar a un públic mainstream.

“L’educació és un fetitxe”, sentencia Spivak. Una de les seves primeres pedres. Un fetitxe? Sí. Està sobrevalorada. Estem en un dels moments amb els índexs d’alfabetisme (també digital) més alts, amb persones “sobreformades” arreu. Però, quina és l’educació que rebem? Spivak carrega contra el sistema educatiu neoliberal on individualisme i competitivitat són el pa de cada dia. Sistemes i programes educatius prefabricats i impersonals. L’educació hauria de teixir xarxes de coneixement, però també afectives, amb el microcosmos de les aules però de retruc amb tota la comunitat. “Education is engagement”, sentencia Spivak. Compromís. En anglès engagement no és només compromís sinó també teixir xarxes, vincles. Les noves pedagogies crítiques que defensa Spivak són aquelles que no només posen el coneixement al centre, sinó també els sentiments i les emocions.

“Necessito conèixer els meus alumnes”, confessa. Segons ella, tot mestre, professor o educador ha de ser un constructor de ponts, un teambuilder: algú que conegui els punts forts i febles dels seus alumnes, que faci preguntes i provoqui respostes. “Jo serveixo als meus alumnes” però “no els ajudo mai, tret que m’ho demanin”, assegura. Per què? “The first right is the right to refuse”: el primer dret (i deure) dels alumnes ha de ser el d’oposar-se al seu educador, de refusar la seva ajuda. Rebel·lar-se. I Spivak convida sempre els seus alumnes a sabotejar el sistema; però fer-ho des de dins, sabent-ne les regles, els codis, per a poder-los trencar. Com? Amb la imaginació.

Per a Spivak, la imaginació és la pedra de toc de l’educació: ens iguala i ens apropa els uns als altres. Segons la filòsofa, imaginar és entrenar-nos a suspendre’ns a nosaltres mateixos per anar a cap als altres i treure’n respostes, a deixar-nos dur per l’imprevist i l’incognoscible. Amb la imaginació quedem suspesos en un espai de diàleg, d’escolta, d’apropament, i ens allunyem dels dogmes, els camins ja traçats. La imaginació, però, la tenim molt rovellada. Ens estem deixant entabanar per l’idealisme digital, a qui estem delegant massa coses. La imaginació pot ser una molt bona eina per fer front a l’individualisme digital en què estem sumits, capbussats entre pantalles, apps i clics.

Com a bona hereva del deconstructivisme derridià, ens anima a aprendre a mesura que desaprenem. Com? Allunyant-nos de les premisses, disciplines i sabers prefabricats que ens encotillen. En tant que teòrica literària, Spivak anima als seus alumnes a fer-ho a través del llenguatge. No deia Wittgenstein que els límits de la nostra llengua eren els límits del nostre món? Ens anima a llegir i escriure. A rellegir i reescriure. A fer i desfer el llenguatge, a jugar-hi, capgirant-lo, sabotejant-lo, reimaginant-lo. Fer-ho, però, amb implicació, compromís i responsabilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris