Gavaldà i el pop: una història de la música que ho peta

26.03.2019

Amb el permís de Boig per tu, que competeix en la lliga transcendental de les balades, Bon dia, d’Els Pets, és el zenit del pop-rock català. Si el pop és tota aquella música que es fa somiant en petar-ho, i ens costaria trobar una definició més tècnica que aquesta, Bon dia va ser una màquina perfecta perquè convertia en música ballable l’expressió més universal de la nostra llengua, una de les poques fórmules orals capaces d’infiltrar-se darrere les trinxeres dels castellanoparlants amb naturalitat. Lluís Gavaldà va saber posar lletra i guitarres elèctriques a aquest lubricant social, i això el fa la persona perfecta per explicar-nos què és el pop i per què ens agrada.

Lluís Gavaldà a ‘El celobert’, el nou programa de TV3

En les seves 800 edicions anteriors, El celobert havia estat un programa radiofònic d’iCat conduït per Gavaldà, fins que diumenge passat va saltar a la graella de TV3 per poder fer la mateixa història informal de la música pop que fins ara, però amb imatges. L’afegitó més televisivament celebrable són els videoclips que clouen els episodis, en què gaudim d’un artista català del moment que ha reinterpretat un clàssic del pop passant-lo pel seu estil propi i traduïnt la lletra a la llengua de Josmar i Pompeu Fabra. Cada format desacomplexadament cultural és un petit miracle i, encara que sigui a les 23.40 del diumenge i bolcant 6 capítols de cop a la televisió a la carta, una mica de melomania per la tele és sempre una oportunitat per demostrar que les coses interessants interessen.

El programa és Gavaldà tota l’estona, que parla mirant a càmera, a través de la veu en off, i entrevistant a altres malalts dels hits com ell. I ho fa molt bé: protegit per la cuirassa de l’excentricitat buscada, el músic ha creat un personatge que de tan postís es torna més proper del que mai podria ser un presentador estàndard, als antípodes de l’ híper-entusiasme pesat. El cantant d’Els Pets ha dissenyat una combinació de rictus seriós i entonació encarcarada per transmetre un contingut que barreja erudició, passió i acudits fàcils i dolents, que fan riure molt més que els difícils i igualment dolents. El resultat és un relat de 25 minuts que pot navegar entre mil cançons i lectures contradictòries gràcies a la subjectivitat ubiqua de Gavaldà, que justifica des del jo qualsevol associació d’idees imaginable.

El que més m’agrada de la proposta són els temes que unifiquen cada episodi: “Música de merda”, “Grups inventats”, o “El meu amic, el manager”. El pop és el gènere de les contradiccions de la cultura de masses: artifici i autenticitat, qualitat i escombraria, transcendència i quotidianitat; i l’aproximació que ha triat Gavaldà ens ensenya a veure com les coses normals, especialment si els hi busquem la cara ridícula, sempre tenen mil capes més en les quals furgar que les coses extraordinàries, que acostumen a ser sinònim de sobrevalorades. Que es noti que el programa està fet sense ni un duro rima amb tot aquest univers.

El primer capítol que es va emetre en directe parlava de les lletres que no s’entenen, i em va fer pensar en El seu gran hit, l’èxit més recent d’Els Amics de les Arts, que comença així: “La lletra no l’entenc. Però ella es transforma gaudint, ballant, rient. Tothom al meu voltant sap la tornada. Jo, fred, miro el cantant i li dic: “T’he calat ja fa estona. Heu vingut a robar-nos les dones””. Els grans grups del pop nostrat d’avui han deixat la rebel·lia naïf del rock enrere i fan lletres molt distanciades i autoreferencials, indeslligables d’una reinterpretació conscient d’un coneixement profund de la mateixa història del pop que explica El celobert. És una manera irònica de petar-ho que permet traçar un fil des d’Els Pets fins a Manel, i, personalment, m’agada molt i la trobo irreductiblement catalana.