Gaudí, com Sherlock Holmes

14.09.2015

El passat dijous, en un recorregut literari pel centre històric de Barcelona, es va presentar G (Planeta/Columna), de Daniel Sánchez Pardos: una novel·la de misteri ambientada al segle XIX que recrea la joventut d’Antoni Gaudí quan era estudiant d’arquitectura a la ciutat comtal, on també fa d’insospitat detectiu. La història, un thriller en tota regla, ens revela, gràcies a la tasca documental de l’autor, com va poder ser la vida de l’arquitecte durant aquesta època; un període molt convuls marcat per la Restauració borbònica.

Daniel Sánchez Pardos

Daniel Sánchez Pardos

Resseguint un itinerari pels indrets on s’ambienta la novel·la, Sánchez Pardos i Eva Roca –la guia d’aquesta ruta literària– van fer una explicació complementària sobre el context històric en què s’ambienta el llibre, l’any 1874, i la trama principal, centrada en les aventures d’un trio de protagonistes integrat pel mateix Gaudí –el geni enigmàtic–, Fiona Begg –la guapa pèl-roja– i Gabriel Camarasa –el simpàtic burgès, i narrador de la història–: composició prototípica dels relats d’intriga, el ganxo de la qual s’anirà tornant més llaminer a cada capítol després d’un assassinat i una tèrbola conspiració de conseqüències imprevisibles, amb les martingales polítiques com a teló de fons i amb el jove Gaudí improvisant en el paper de Sherlock Holmes.

El segle XIX és el símbol de la modernització de Barcelona: s’enderroca la muralla medieval, es construeixen noves edificacions, irrompen, a poc a poc, noves expressions artístiques, es consolida la revolució industrial i, en definitiva, la ciutat s’eixampla. Mai millor dit parlant de Gaudí. Però Barcelona també té una altra cara, més sòrdida, més desconeguda i amb tota certesa més atractiva. El jove Gaudí, que ja apunta maneres com a estudiant, bascula entre aquests escenaris contraposats motivat per allò que més l’interessa, al marge de la creació artística: la botànica oculta, la fotografia i l’esoterisme. L’aura de misteri l’acompanya en tot moment i es fa més notòria i suggerent en els baixos fons d’aquesta ciutat canviant.

Gaudí és descrit pel seu germà com una persona de gran intel·ligència, però també com un ingenu en les qüestions que concerneixen el cor i l’entrecuix. Sigui com sigui, res el dissuadeix de submergir-se en un singular entorn de distorsió, voluptuositat i decadentisme, que podria explicar, o si més no justificar, el mite que associa el seu geni creatiu (allò que alguns en diuen inspiració) amb la ingesta de substàncies al·lucinògenes. Correspon als especialistes jutjar si, en aquest cas, el fi hauria justificat els mitjans, però els que no ho som podríem aventurar una tímida afirmació com a resposta fixant-nos en la magnitud dels seus treballs.

Sánchez Pardos, que va referir-se a la fascinació que sent pels “ambients nebulosos” propis de les històries de misteri i pel reclam que representa Barcelona com a escenari d’una novel·la històrica, va parlar d’altres elements destacats de la seva obra: les diferències entres les classes socials i les vicissituds sociopolítiques d’unes i altres; el simbolisme, necessàriament bàsic en la història; els esdeveniments històrics; i, sobretot, la possibilitat de conèixer el jove Gaudí “per començar a intuir com serà” més endavant. Aquest és el principal atractiu de G: mostrar una nova faceta del personatge a través d’una novel·la de suspens en la qual l’autor de la Sagrada Família posa a prova les virtuts de la seva intel·ligència deductiva i explora, amb la prodigalitat de les ments complexes, els seus conflictes i inquietuds estètics, religiosos i socials –ociosos. Tot apunta que aquests darrers foren molt més abundants durant la seva joventut que no pas més endavant.

El recorregut literari de la presentació del llibre va començar a la Plaça Reial, enclavament principal de la novel·la, i va continuar pel Palau Güell, la primera obra important de Gaudí (1890), seguint pel Liceu, el carrer Ferran, el carrer Avinyó, la placeta de Montcada, l’església de Santa Maria del Mar, la plaça del Pla de Palau (on hi havia l’Escola d’Arquitectura de la Llotja) i, finalment, el restaurant 7 Portes, on Gaudí acostumava a entaular-se, que va servir per tancar l’acte amb un dinar excel·lent i no menys pantagruèlic.