Game Over. Quan sentir parlar català fa mal

28.10.2015

Alba Sotorra és una de les convidades de la Fira LiberisLiber, que se celebra els dies 7 i 8 d’octubre a Besalú. Sotorra és l’autora del documental Game Over, amb què va guanyar el Premi Nou Talent al DocsBarcelona. El llargmetratge explica la història de Djalal, un català obsessionat per les armes des de ben petit, que acaba sent militar en el convuls pròxim orient.

El Djalal a la guerra d'Iraq | Foto: fotograma Game Over

El Djalal exercint de militar a l’Afganistan | Foto: fotograma Game Over

“El dia que us adoneu que no sóc un noi normal…”, diu Djalal al seu tiet en una escena de Game Over. Poc temps després, Djalal grava la seva habitació amb una solemnitat absurda. Ha de deixar casa seva perquè els seus pares se separen i li toca començar a espavilar-se, si és que això és possible després que ni anar a la guerra l’hagi espavilat. L’adjectiu absurd no serveix només per definir la manera com s’acomiada de la seva cambra, càmera –GoPro- en mà, sinó per definir tot el seu comportament, que queda retratat en el documental que ha guanyat el premi Nou Talent de l’última edició del DocsBarcelona: “Game Over”.

El Djalal és un català de Santa Coloma de Farners. Té 24 anys i sent passió per les armes i els jocs de guerra des que és ben petit. El seu pare és iranià; d’aquí el seu nom. Però ell és un noi adaptat com la resta. La violència és el seu joc preferit; les armes, el seu regal constant. De més gran, i amb l’ajuda de les noves tecnologies, Djalal es crea un perfil a Youtube sota el nom Lord Sex, on es grava ell mateix recreant operacions militars, duent armes, vestint-se com un d’aquells militars de pel·lícules i videjocs. Amb tan sols 20 anys, Djalal ja era un dels col·leccionistes d’armes i material militar més actius a Espanya, segons una entrevista publicada a El Mundo.

El Djalal jugant a la piscina de casa seva amb un dels seus equips d'armes, junt amb la seva nòvia | Foto: fotograma Game Over

El Djalal jugant a la piscina de casa seva amb un dels seus equips d’armes, junt amb la seva nòvia | Foto: fotograma Game Over

Fins que Djalal s’enrola a l’exèrcit i exerceix de militar a l’Afganistan. I actua. I mata. I s’avorreix. Perquè l’acció constant només passa a la ciència-ficció. Per si de cas els militars no feien prou por a la població, Djalal es passejava per l’Afganistan damunt d’un tanc i amb un mocador amb un esquelet dibuixat que li tapava la cara. I torna a casa, i no ha canviat gens. El Djalal ja no vol anar a la guerra. El Djalal vol seguir sent un personatge de cine, però no vol tornar a passar el mal tràngol de matar a ningú. Vol tornar a casa i fer sessions de fotos a la seva nòvia en poca roba sobre el seu cotxe Mustang de col·lecció. Ell és el mateix de sempre, però decebut perquè la guerra no li ha donat l’adrenalina que li han proporcionat els videojocs. Perquè matar també pot ferir a qui mata. En tornar, sense sortir del seu narcisisme i mostrant imatges de nens afganesos que li demanaven menjar, Djalal explica el que ha viscut al seu tiet: “No anava a solucionar res, anava a viure una experiència. Per mi ha servit, i amb això ja faig prou, tiet”. Una estrella de Hollywood de pa sucat amb oli que ni veu ni li han deixat veure més enllà del seu melic.

Però cap on ens porta la història del Djalal? Què vol retransmetre exactament Alba Sotorra a Game Over? El documental ens dóna pinzellades de tot, però no entra al fons de cap qüestió concreta. La família li regala armes, sí. Ell es crea un compte a Youtube, sí. Però com s’acaba d’enfocar tot això? El llargmetratge ens parla de les conseqüències de la obsessió per les armes; d’una joventut desorientada; del poder de les xarxes socials per fer créixer l’ego d’algú; d’una crisi educativa; del risc d’invertir diners en armes, o del mal que pot causar una parella desestructurada al seu fill. De tot i de res. La directora vol fer-nos sentir llàstima pel Djalal? O ràbia? O comprensió? Sigui com sigui, no s’acaba d’arribar a una conclusió clara. Game Over dóna tanta veu al Djalal, encantat de parlar de si mateix, que no permet veure el problema més enllà d’ell.

Des del punt de vista dels espectador catalans, Game Over té una cosa bona: la llengua. Un dels aspectes que fa remoure més les entranyes al veure aquest documental és sentir com al Djalal el malcrien en català. Com ell és qui és en català, diu el que diu en català i mata qui mata en català. I és que Djalal sona tan proper que fa mal. Perquè parlar de joves que tenen armes i no referir-se als Estats Units, sinó a un poblet de La Selva, toca tan de prop que impacta. Game Over, escollit com a representant del mes de novembre per DocsBarcelona, no és una obra mestra. Però fa pensar i fa sentir. Tan de bo serveixi perquè el protagonista s’adoni d’una cosa: tu, Djalal, sí que ets un noi normal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. M’ha agradat molt l’article. A mí també m’agraden força les armes i la temàtica militar, però més antiga, tipus Segona Guerra Mondial. Això si, mai no vaig passar dels llibres i videojocs hehe… és interessant veure el documental per comprendre que porta a algú a posar en pràctica de debó la seva passió.

    Personalment no penso que el paio sigui boix o res semblant, només molt fanàtic de la seva afició. Jo dubto molt que arribés a posar-me un uniform de la Wehrmacht, sobretot per pudor, però hi ha altres que no tenen cap problema i no són ultradretans tampoc.

  2. Gràcies per l’article, m’ha agradat. Un apunt, només. No crec que la directora vulgui dirigir el públic cap a un judici o sentiment concrets. Just l’anàlisi de la complexitat, de ser-hi ben bé a dins, és el que fa caure etiquetes. De fet, quan comentes que parla “de tot i de res” enumeres un seguit de causes entrelleçades. Em sembla que aquestes causes marquen l’extrema particularitat del protagonista. Donades les causes per separat podríem trobar més casos i problemàtiques, segurament de caire més general a la nostra societat.

    Potser, més que no pas donar conclusions, es volen posar fets damunt la taula.

    • No només hi haurà projeccions úniques a la xarxa de sales de El Documental del Mes, sinó que també s’estrenarà comercialment en els Balmes Multicines de Barcelona i es mantindrà en cartellera del 13 al 19 de novembre. Podeu consultar-ho a la web http://www.eldocumentaldelmes.com/