Gala Dalí, ni musa ni superheroïna

13.08.2018

El Museu Nacional exposa la primera gran mostra monogràfica dedicada a Gala Dalí, figura primordial en l’obra del seu primer espòs, el poeta Paul Éluard, i del seu segon, el pintor Salvador Dalí; però sobretot figura primordial en la seva pròpia vida, que és precisament la que menys s’ha tingut en compte fins ara.

Fragment de Gala. Fotografia utilitzada per il·lustrar el llibre “La Femme visible” de Salvador Dalí, 1924 | Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres

Davant la recerca que deixava sempre Gala Dalí en un segon pla, la comissària Estrella de Diego presenta ara al MNAC l’exposició titulada Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol, que es complementa amb un catàleg d’alt nivell documental i que té les seves arrels en l’assaig sobre el personatge que De Diego va publicar l’any 2003: Querida Gala. Las vidas ocultas de Gala Dalí (Ed. Espasa Calpe). Uns estudis que superen la imatge d’aquesta dona com a musa, model i companya, i la posicionen també com una artista sense obra, una intel·lectual i una escriptora.

Com bé diu Estrella de Diego, fins ara s’ha tendit a explicar la vida de Gala a partir del moment en què ella coneix al poeta Paul Éluard, el seu primer gran amor, en un sanatori suís per tuberculosos, l’any 1912. Més tard, a París, tots dos van entrar en contacte amb els incipients dadaistes i surrealistes, fet que va canviar la seva manera de mirar el món.  Però aquest canvi de mirada també el pateix Éluard, “i ningú vincula aquesta transformació a les seves relacions amoroses amb Gala”. Per què hauríem de fer el contrari amb ella? Es tenen poques dades de com era Gala abans d’aquest encontre, però totes apunten que ja es tractava d’una persona intel·lectualment competent i culturalment inquieta.

Ielena Ivanovna Diàkonova va néixer el 7 de setembre de 1894 a Kazan, a Rússia. Aquest era el seu nom abans de passar-se a dir Gala Éluard, i més tard, Gala Dalí. Però no ens allunyem del seu passat rus: educada en una família que li va inculcar la passió per les lletres, recorda sempre les lectures que el seu pare li feia quan era petita, tot i que aquest va morir quan ella tot just tenia onze anys. La seva mare es va tornar a casa amb un advocat amb qui Gala va mantenir una bona relació i que li va donar l’oportunitat de rebre una educació de qualitat. L’artista va viure tota la seva infantesa a Moscou, on una de les seves amigues va ser la poeta Marina Tsvetàieva. Un cop al sanatori, coneixeria Éluard, tornaria a Rússia i després viatjaria a França per retrobar-se amb ell, creuant sola tota Europa el 1916, amb 22 anys i en plena Primera Guerra Mundial.

És aquí quan topem amb un dels grans xocs que poden fer que encara avui en dia ens sigui difícil d’entendre la personalitat de Gala Dalí. Des del sud d’Europa, les dones russes es veien d’una manera molt concreta, com explica De Diego: “Les russes, «exòtiques» i desitjables […] es configuren per a la imaginació dels homes d’avantguarda, misterioses, extraordinàries… orientals. Es somien tal com des d’Occident s’imagina Orient: essencialment distint, fronterer […] Les espanyoles i les italianes són esposes ideals, mentre que les franceses i, més encara les russes, són millors amants, amb la seva «bellesa breu», sensuals en l’amor, curioses, gourmandes, arriscades, decidides a no recular davant de cap experiència”.

És així com el paper de musa amb què s’ha definit sempre Gala Dalí ve donat no només pel seu caràcter, sinó també per l’estereotip que des d’aquí es tenia de les russes, que a més era molt diferent de la imatge que es tenia de les dones dins de Rússia mateix. La comissària de la mostra del MNAC ens ho explica a través de la filosofia de Viatxeslav Ivanov sobre amor i estètica, amb influència nietzscheana i lligada al concepte dionisíac de la vida i l’art, segons la qual “les dones són criatures capaces d’apropar-se a moments d’èxtasi, però aquests només són útils per a la producció masculina. Dit d’una altra manera, poden ser inspiradores, però no creadores”.

A Rússia, les dones tenien un paper sobretot lligat a la figura de mare, però no eren unes mares innocents: l’ideal de feminitat que havia mamat Gala era el de “les heroïnes formidables que inunden la literatura produïda al país durant el segle XIX, les protagonistes de Dostoievski, Tolstoi o Txèkhov, fortes i decidides, capaces de mantenir unida la família mentre els homes pusil·lànimes i bevedors es perden pels racons de la ciutat. I, tot i això, continuen socialment i legalment sotmeses als marits o als pares: quan trenquen les regles del joc –un bon exemple és Anna Karènina– ho paguen”, escriu la comissària.

Aquest xoc cultural i d’estereotips interns i externs pot ajudar-nos a entendre per què des d’aquí i encara avui costa tant comprendre la personalitat de Gala, que un cop arribada a França va començar a construir la seva figura tenint com a base aquesta contradicció que la feia alhora desitjable i vulnerable. Gala era espavilada, intel·ligent, culta; però també maternal, protectora i controladora. Per això si l’escoltem a ella, i no a l’estereotip de musa que ha passat a la història, no ens estranya llegir fragments com el que escriu a Paul Éluard el desembre de 1916, extremadament enamorada: “El teu passat ja no existeix, ets el meu nen petit mimat”.

Els homes com a entitats a qui cal protegir, alimentar i deixar destacar. Això explicaria que Gala intentés projectar sempre els seus dos grans amors, el poeta Éluard i el pintor Dalí, i que en canvi cap a si mateixa actués, per una banda, amb la voluntat de quedar-se en segon pla i, per altra banda, traient suc d’un caràcter fort i explosiu que era útil no només per nodrir sinó també per vendre l’obra dels seus artistes.

Després de visitar el castell de Púbol, l’exposició del Museu Nacional, revisar la biografia La vida excessiva de Salvador Dalí d’Ian Gibson (Empúries, 1998) i l’estudi Gala Salvador Dalí d’Estrella de Diego, les meves hipòtesis són dues: la primera, que Gala tenia un gran instint protector; i la segona, que si volia tenir-ho tot controlat no era només per amor, sinó perquè ella mateixa era una dona perfectament capaç de dur a terme qualsevol tasca intel·lectual i tenia unes altes aspiracions artístiques.

El conjunt d’aquestes dues idees fan lògic que puguem trobar definicions contradictòries sobre ella per part de persones que van conèixer-la. Amb segons qui era violenta, i amb segons qui era amable. Amb segons qui es mostrava impenetrable, i amb segons qui volia transmetre una imatge dòcil. Tot depenent del seu interès: sembla ser que Gala sabia en tot moment quin discurs li anava millor transmetre de cara a la projecció pública que volia donar per tal d’aconseguir esprémer al màxim possible, en el cas català, les grans possibilitats de Dalí.

Amb André Breton, que l’odiava, ella era implacable. “Gala molesta Breton perquè té criteri propi i no se sotmet”, creu Pepe Serra, director del MNAC. Manuel del Arco, periodista de La Revista de Barcelona, va intentar entrevistar-la el 1952, i tot i que no va poder publicar res del que li va dir perquè ella li ho va prohibir, sí que va poder escoltar-la: “Sí que puc dir el que em va semblar aquesta dona, que tant sembla significar a la vida de Dalí. És el pol oposat a Dalí, quant a exhibició; ell, exhibicionista per premeditació; ella, a la penombra per sistema. És tan llesta com Dalí o més, però tracta d’amagar-ho. Endevina la doble intenció i respon amb ironia. Sempre està en guàrdia. Adora Dalí”.

Sobre la idea que a Gala no li agradava estar en primer pla, també trobem moments que ho desmenteixen. Per exemple, llegim a la biografia de Gibson que el 1930 ella i Dalí van anar de vacances a Màlaga, i no va passar pas desapercebuda: “«Gala, amb la seva complexió de noi, torrada del sol, es passejava pel poble amb els pits nus», recordava Dalí onze anys més tard. Els pescadors, molt lliures en els seus costums (eren anarquistes) no feien cap mostra de desaprovació davant la seminuesa despreocupada de la russa. Més afectat en va quedar el poeta José Luis Cano, que aleshores tenia tot just vint anys, quan Emilio Prado l’hi va dur perquè conegués l’extravagant parella. «La mirada de Gala em va impressionar […] Els seus ulls fulguraven com si volguessin cremar tot allò que miraven. Tot el que Gala duia a sobre era una lleugera faldilla curta, i els seus pits, morens i punxeguts, lluïen al sol amb una perfecta naturalitat.» A un altre jove poeta malagueny, Tomás García, li va quedar també al record els pits nus de Gala […] Tot i la seva timidesa, [Dalí] la petonejava contínuament, amb un ardor que va arribar a atreure la ira d’un dels participants en una de les processons”.

Aquelles vacances a Màlaga van ser comentades per tota la premsa: serà que Gala sabia que per aconseguir l’objectiu de fer de Dalí un pintor famós, calia que es parlés d’ells el màxim possible? Formava part d’un pla seu, transmetre a tota costa la imatge de parella estrafolària? On queda, aquí, el paper de dona reservada? Gala escriu en una carta que envia al seu padrastre rus: “Jo, com totes nosaltres, les dones russes, personalment intento ajudar en tot el meu marit. Amb freqüència li serveixo de model, faig de secretària en tot el que es refereix a la part pràctica de la nostra vida, perquè ell, com veus, està totalment submergit en el món creatiu, en la feina. No és capaç d’ocupar-se d’aquestes ximpleries. Jo tampoc sóc gaire brillant, però vivim com tots els artistes, treballem pel que és més important: la possibilitat per a un talent d’expressar-se”.

En aquesta carta al seu padrastre, pot ser que Gala torni a projectar conscientment la imatge de perfecta dona russa? No seria estrany, tenint en compte l’enorme control que tenia sobre el seu propi discurs. No se li veu el llautó amb la falsa modèstia de l’afirmació “jo tampoc sóc gaire brillant”? I si bé és veritat que Gala treballa durament per impulsar Dalí, fins a quin punt ens hem de creure que el que li interessava en última instància era l’èxit del seu marit i no una satisfacció pròpia? No és del tot segur entendre la seva tasca només en una dimensió, la de dona que volia la felicitat del seu marit. Sabem del cert que Gala lluitava per tenir una estabilitat monetària personal: “[Éluard] La trobava a faltar desesperadament (només el consolava la seva col·lecció de fotografies d’ella despullada) […] i els problemes econòmics l’aclaparaven. I l’última cosa de què Gala volia sentir parlar era d’això últim, obsessionada com estava pels diners i la seguretat. Tots els esforços els adreçava ara a fer que Dalí triomfés”, escriu Gibson.

El control que Gala tenia sobre la seva imatge pública era tal, que era com si ella mateixa fos la seva pròpia cap de premsa. Es demostra amb les fotografies que veiem al Museu Nacional. Segons explica Pepe Serra, gairebé cap dels retrats on apareix Gala són improvisats, per molt que ho pugui semblar: ella mateixa decidia de quina manera volia sortir. Per això al MNAC hi veiem imatges on Gala s’ha ratllat la cara, fent que al seu lloc s’hi vegi un espai buit. Aquestes fotografies, a part de descobrir-nos una Gala extremadament autoconscient, també serveixen per constatar que ella no era només una model, sinó que era una part activa en el procés creatiu de Dalí (per això ell firma algunes peces com a “Salvador Gala Dalí”). A les imatges es veu com la dona ajuda a l’home, i sabem també que ella li explicava els seus somnis perquè ell els pintés. A més, Gala també li feia de galerista i d’intermediària, i a part va ser ella la que va introduir Dalí al món surrealista, gràcies als contactes que mantenia de l’etapa anterior a París.

Segons Estrella de Diego, el punt àlgid del projecte creatiu comú de la parella és el Castell de Púbol, l’habitatge que Dalí va regalar a Gala perquè hi anés a viure sola, com ella volia. Gala necessitava els seus moments de soledat, o així ha passat a la història, perquè el problema és que avui en dia no tenim manera de saber fins a quin punt el que Gala deia o deixava escrit formava part de la seva “voluntat de projecció exterior”, o si realment estava sent sincera. Es pot posar en dubte sobretot tenint en compte que, tot i que ella mateixa parlava del seu Castell com un lloc d’aïllament, en realitat només hi vivia tres setmanes a l’any, com asseguren a la visita guiada que organitzen per l’edifici de Púbol. La resta del temps, o estava a Portlligat amb Dalí o viatjava difonent l’obra de Dalí. Per tant, Púbol es convertia no tant en un espai personal per Gala, sinó en un altre monument artístic a ensenyar per tal de fer encara més èpica la vida de la parella.

Vist des d’ara, aquesta voluntat de donar una imatge exterior, d’aprofitar la vida personal per fer encara més gran l’obra creativa, pot ser un dels grans punts de confluència entre Gala i Dalí. Compartir aquesta visió de la quotidianitat explicaria que s’entenguessin tant i que passessin la resta de la seva vida junts. Gala mai va deixar de combinar la seva herència de caràcter russa amb la seva devoció creadora. Quan es van conèixer, ella tenia una personalitat “molt més forta i dura que Dalí, i era una dona amb moltes més milles que ell des de tots els punts de vista”, resumeix Pepe Serra, mentre que Gibson deixa escrit: “La presència de Gala, que pel que sembla no va estar mai temptada d’abandonar-lo ni va dubtar mai que Dalí acabaria triomfant, constituïa la seva taula de salvació [de Dalí] enmig de grans incerteses”. A través de Julien Levy sabem que, respecte a l’obra de Dalí, ella es comportava “com un tigre que defensa el seu cadell”.

Tots aquests estudis, que conflueixen en l’exposició del Museu Nacional, no són sinó una porta oberta a seguir investigant la personalitat de Gala, que corre el risc de tornar-se a idealitzar. La posada en relleu de la vida d’aquesta intel·lectual no pot convertir-la en un eslògan que torni a sobredimensionar la figura d’una dona espavilada; al contrari, ens ha d’ajudar a entendre que les dones intel·ligents, potents i complexes existeixen i no són una excepció. Passar de la Gala musa a la Gala superheroïna tornaria a encabir-la dins d’un rol que ella dinamita en tots els sentits. Per això és tan difícil estudiar i entendre Gala, i per això cal anar amb compte a l’hora de descriure-la des de l’actualitat. El que és clar és que la russa mai va ser un objecte en la vida dels seus amants, sinó ben al contrari: Gala Dalí va ser, tingués qui tingués al costat, mestressa de la seva pròpia vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Article excel.lent.
    Exposició al MNAC de molta categoria didàctica.
    Una altra dona recuperada per la Història.
    En falten moltes, però progressem adequadament.