Gainsbourg i Dalí: història d’una provocació

Pere Francesch Rom uneix els dos polèmics artistes a 'Gainsbourg i Dalí, moi non plus'

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Per entendre aquest article heu de situar tres noms: el del Salvador, el del Serge i el del Pere. El primer d’ells us sonarà segur; el segon us vindrà al cap amb tota probabilitat, i el tercer pot ser que el desconeixeu encara que la seva feina us hagi mantingut informats més cops dels que creuríeu. Són l’artista Salvador Dalí, el cantant Serge Gainsbourg i el periodista Pere Francesch Rom, treballador de l’Agència Catalana de Notícies des del 2007 i font de moltes de les notícies culturals que teniu normalment a l’abast. I què tenen aquestes tres persones en comú? El llibre Gainsbourg i Dalí, moi non plus (Cal·lígraf, 2019) que acaba de publicar el periodista i que ens parla de la relació entre dos artistes excepcionals.

El periodista Pere Francesch, autor de 'Gainsbourg i Dalí, moi non plus' | Foto: Ester Roig

Tot va començar fa més de 10 anys, quan un amic del Pere Francesch li va recomanar un disc titulat Histoire de Melody Nelson, del cantant francès Serge Gainsbourg. Ell gairebé no sabia res sobre l’artista, més enllà de la mítica cançó “Je t’aime, moi non plus”, publicada l’any 1969 i que encara avui ressona al nostre cap, també per l’ús repetit que en fan en anuncis i produccions audiovisuals. “Vaig descobrir aquest disc i em va costar entrar-hi, però després em va obsessionar totalment”, diu el periodista, que acaba de publicar el llibre Gainsbourg i Dalí, moi non plus.

“La música de Gainsbourg em va cridar l’atenció perquè era molt eclèctica; pensava que trobaria una espècie de Jacques Brel o Françoise Hardy, però em vaig trobar un disc conceptual amb moltes distorsions”, explica Francesch. I és veritat: al llarg de la seva vida, Serge Gainsbourg va tocar pop, rock, chanson, jazz, reggae i molts altres estils. És així com aquest periodista va entrar en l’univers del cantant: escoltant la seva música. Un fet que no seria excepcional, si no fos perquè el músic és sovint més conegut per les seves polèmiques –com per exemple, una versió reggae de La Marsellesa, o la cançó que va fer amb la seva filla, Lemon incest– que no pas per la totalitat de les seves cançons. Va ser després d’escoltar-lo, que el Pere va llegir una biografia seva i va sentir-se interessat pel personatge.

El periodista de Montbrió del Camp s’hi va interessar tant, que fins i tot va fer un viatge a París quan feia 20 anys de la mort de Gainsburg i va recórrer diferents espais relacionats amb el músic, com casa seva o el cementiri on està enterrat. És així com comença la història que el Pere explica a Gainsbourg i Dalí, moi non plus: amb el seu viatge a la capital francesa, on va aprofitar per deixar un bitllet de metro a la tomba del cantant –les cols i els bitllets de metro són símbols que apareixen en la seva discografia- i on el periodista, que aleshores publicava a Muzikalia, va pensar: “haig d’escriure alguna cosa que vagi més enllà d’un reportatge”.

I va posar-se a buscar a l’Hemeroteca. Què havien dit els mitjans espanyols sobre Gainsbourg? Allà va trobar molts articles d’Albert Mallofré, periodista i crític musical català que ens va deixar l’any 2017 i que va difondre la feina del cantant sobretot a La Vanguardia. “Tenia una història per començar a caminar, però necessitava un ganxo”, relata Francesch. I el va trobar al cinema, a la pel·lícula dramàtica Gainsbourg, la vida heroica (2010) de Joann Sfar, on una de les escenes passava en un apartament de París de Salvador Dalí. Va ser aleshores quan el pintor català va entrar a l’equació i la història va començar a lligar.

La primera trobada que hi va haver entre Salvador Dalí i Serge Gainsbourg va ser l’any 1948, “quan el francès encara estava fent la mili i era un pipiolo, però Dalí ja era una persona superfamosa”, explica Francesch, “Per casualitats de la vida, Gainsbourg va passar unes nits de plaer en un dels apartaments de Dalí a París, perquè la seva parella treballava per un poeta i tenia les claus, i allà es van trobar un cop”. Així ho explica l’autor de llibre, perquè així li va dir la primera dona de Gainsbourg, Elisabeth “Lise” Levitsky. És a través dels testimonis que el periodista ha llegit i de les entrevistes que ha fet, que ha pogut resseguir les trobades que els dos artistes van tenir i analitzar quines similituds tenien entre ells.

Pere Francesch ha resseguit les similituds entre Salvador Dalí i Serge Gainsbourg | Foto: Ester Roig

Són molts els temes que Dalí i Gainsbourg han compartit al llarg de les seves vides: el surrealisme, l’escatologia, la provocació com a art, l’ús dels mitjans de comunicació i, és clar, la sexualitat. Ara bé, Pere Francesch apunta que els dos “diferien en la forma de veure l’erotisme i la sexualitat en termes pràctics”. Per una banda, Dalí tenia molta por al sexe. Quan era petit, el seu pare deixava sobre la taula un llibre de medicina que parlava de malalties sexuals, i ell sempre havia repudiat la part del contacte: era, sobretot, un voyeur, una persona que preferia més observar que no pas practicar. En canvi, Gainsbourg era conegut per tot el contrari, i sempre va ser conegut pels seus affaires i, sovint, grolleries.

De caràcter s’assemblaven, ells dos? “Eren tímids però provocadors, un fet que xoca”, destaca Francesch, que en el llibre en qüestió ha intentat humanitzar-los per tal de desidealitzar-los. El periodista parla de màscares: tant les que es posaven els artistes per sobrepassar la seva tímidesa, com les seves pròpies. “Quan vaig començar a escriure, jo portava una màscara: la del fan que va a París i que compra tots els discos i els llibres de Gainsbourg, i que té una signatura de Charlotte –la filla del cantant– que guarda com si fos vés a saber què…”. Però a Gainsbourg i Dalí, moi non plus, hi trobem també el Dalí treballador, rigorós, meticulós, i el Gainsbourg pròxim i tímid. Tot a partir del testimoni de persones que els van conèixer, com el secretari personal de l’artista català, Enric Sabater, o Arnaud Viviant, periodista que va entrevistar el cantant quan era molt jove.

Gainsbourg i Dalí, moi non plus, també fa referència al fet que en els seus orígens, Gainsbourg volia ser pintor. “Va dir ‘si no sóc el millor, no seré’, va agafar tots els seus quadres i els va cremar”, ressalta Pere Francesch. És per això que ara queda molt poca obra pictòrica de l’artista, que va decidir dedicar-se a la música. Com explica el periodista català, primer la crítica el deixava molt bé però no venia res, i després va decidir passar-se a la música pop. L’èxit li va venir, sobretot, després de musicar el pas de Luxemburg per Eurovisió l’any 1965 i de guanyar aquest concurs. “Dalí era de família bona, però Gainsbourg era fill d’exiliats russos i va haver començar des de baix”, especifica Francesch. Per tant, els dos van arribar al triomf de manera diferent.

“El problema és quan la màscara se’ls menja, i un ja no sap quan és Salvador i quan és Dalí, o quan és Gainsburg i quan és Gainsbarre, un personatge que el propi cantant es va crear després”, constata el Pere. Amb els anys, el perill és sempre el mateix: que es parli més de les seves provocacions que no pas de la seva obra, entre les quals hi ha una línia molt fina. Un moment curiós relacionat amb les censura espanyola, per exemple, és el de la publicació de la cançó “Je t’aime, moi non plus”. Pere Francesch explica que el censor encarregat d’analitzar-la va pensar que era una obra romàntica més, perquè la lletra per si sola així ho indica. “El problema va ser quan la cançó va començar a sonar i els censors van sentir els gemecs de Jane Birkin –una de les parelles de Gainsbourg–: semblava que estiguessin fent l’amor en directe, i a Espanya el franquisme encara estava viu!”.

És precisament aquesta frase, “moi non plus” (“jo tampoc”), la que Pere Francesch ha fet servir de títol del seu llibre, perquè també té una relació amb Dalí. El 1951, al Teatre María Guerrero de Madrid, Salvador Dalí va dir: “Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso en deu tenir setanta-dos, i jo quaranta-vuit. Picasso és conegut en tots els països del món, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc”. L’efecte que aquesta resposta irònica va tenir en Gainsbourg no queda clar, perquè ell “després va dir que no s’havia inspirat en això, però que sí que coneixia l’expressió de Dalí”. Saber fins a quin punt aquests dos artistes s’inspiraven mútuament és un dels motors del llibre de Francesch.

Gainsbourg i Dalí han passat a la història per la seva música i per les seves provocacions, algunes d’elles masclistes: “Per sort, la societat avança i estem en un altre moment; hem de mirar les coses des de l’actualitat cap endarrere, sent crítics i pensant que certes actituds ara serien inconcebibles, però que en aquell moment la gent les consentia i fins i tot les aplaudia”, conclou Pere Francesch. Els dos artistes formen part d’una generació que tot just ara s’acaba, per molt que ells faci anys que ens van deixar; Gainsbourg va morir el 1991 amb 62 anys, i Dalí, el 1989 amb 84 anys. Només cal sentir Pere Francesch explicar que durant el procés de creació del llibre han mort 5 testimonis. Gainsbourg i Dalí, moi non plus no és només la història del Salvador, el Serge i el Pere, sinó també d’una manera d’entendre l’art i de viure la vida; un homenatge a una època sencera.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació