Futures promeses a Donosti

4.10.2017

Fa cinc anys vaig viatjar en tren fins a Donosti, des de Barcelona. Era la primera vegada que viatjava sol. A la tornada vaig escriure un text que vaig titular Riu i mar a banda i banda, on relatava l’experiència de ser membre del Jurat Jove del Festival de Cinema de Sant Sebastià, i que va ser publicat a la fugaç revista universitària La Inquietud. Cinc anys han donat per molt, en idees i emocions i, finalment, hi he tornat.

Imatges de Korparna, de Jens Assur

Aquest cop era de dia quan creuava el pont més proper a l’estació, al costat de la meva germana Abril i l’amic Ximon. Ens encaminàvem al barri d’Antiguo quan de sobte una veu femenina em sorprèn cridant el meu nom al mig del carrer. Era la Lucia, la persona que fa cinc anys es va asseure al meu costat en una de les projeccions i amb qui vaig compartir un dels meus primers balls, a la sala Bataplan. Una de les opcions per arribar al Kursaal, al començament de la platja de Zurriola, és la de recórrer, sencer, el passeig de la Concha i, a continuació, creuar el nucli antic de la ciutat. Com a membres del Jurat Jove la nostra tasca consisteix a veure una sèrie de pel·lícules que pertanyen a les seccions de “Nuevos Directores” i “Horizontes Latinos”, amb la consegüent valoració numèrica que acabarà atorgant el Premio de la Juventud a un dels vint-i-un films que hi opten. La primera de les projeccions, la producció danesa The Charmer (Milad Alami), ens rep amb el suïcidi d’una dona de classe mitja-alta en un edifici d’una població danesa, i ens deixa amb el somriure d’un jove iranià que després de dos anys fora retorna al seu país. Tot festival, com també tota secció, de forma més o menys definida, té el seu propi registre, el qual desprèn un aroma compartit en què les mirades es connecten i s’entrellacen. A les esmentades seccions del Zinemaldia és especialment manifest. En el primer cas, no tan sols per tractar-se de primers o segons llargmetratges, o per tractar-se de produccions produïdes a l’Amèrica Llatina en el segon cas, sinó per ser un cinema “de las gentes” i “de los pueblecitos” -com digué una de les traductores-; produccions modestes que, siguin conscients -a vegades, de forma excessiva- del que estan representant, o es debatin entre la ficció i el “docu-drama”, esdevenen pel·lícules que, com els seus personatges -el centre de l’obra-, lluiten per tirar endavant envers les adversitats. Mirades que sorgeixen d’altres mirades, com ens demostra La línea de la sombra, documental dirigit per Nicolás Combarro en què la narrativa interior del fotògraf Alberto García-Alix viatja d’una ment a una altra, reflectint-se en el format del film i en el procés creatiu utilitzat pel mateix cineasta. D’autor, a autor.

Part d’aquest registre és també trobar el rostre de Rima Das entre el públic, directora de Village Rockstars, observant la seva pròpia pel·lícula, filmada amb la seva humil càmera quan, després de viatjar a Bombai amb el somni de convertir-se en actriu, va decidir tornar al seu petit poble i, a través de la ficció, fixar la mirada en el dia a dia dels seus habitants, especialment en Dhunu, una nena de deu anys. Com en aquest film, tants d’altres compten amb actors i actrius no-professionals, com passa amb la colombiana Matar a Jesús, dirigida per Laura Mora i guanyadora del Premi de la Joventut, on els protagonistes del film, Paula i Jesús, són interpretats per Natasha Jaramillo i Giovanni Rodríguez, amb qui la cineasta es va topar en la seva recerca a través de Medellín, ciutat que esdevé el tercer element protagonista de la pel·lícula. Sovint, en el col·loqui que té lloc després del film entre el públic i els membres de l’equip es traslladen a la realitat immediata un seguit d’impressions i sentiments que s’han transmès durant la projecció -a vegades, només s’arriben a coure-, de la pantalla als espectadors, i el diàleg passa d’un pla més abstracte, a un de més físic. Matar a Jesús no és una pel·lícula autobiogràfica, però sí que parteix d’una vivència concreta de la cineasta: el dolor de perdre el pare, assassinat, durant la seva adolescència, i el fosc desig de venjança que la va situar en un context de dualitat. A La familia, del veneçolà Gustavo Rondón i una de les propostes més potents del festival, tampoc els nens són actors professionals, i són ells qui comencen la pel·lícula i a partir dels quals s’estableix una base. Novament un procés de recerca del cineasta i el seu equip, sempre viu i orgànic, a través de la ciutat, aquest cop Caracas, durant quatre mesos, per trobar l’esperit i la textura realista necessaris.

Com ens recorda el coreà Lim Tae-gue -un dels cineastes més prometedors de la secció “Nuevos Directores”-, arran del seu primer llargmetratge, Pok-ryuk-eui Ssi-at (The Seeds of Violence), els temes tractats tenen sovint un caràcter universal, aplicable a tants d’altres territoris, adaptats a un determinat context local o nacional que són propers per l’autor. En aquest cas s’utilitza un format 4:3 per relatar l’angoixa de Jooyong, un jove militar perseguit gairebé de forma constant per una càmera aferrada a la seva esquena, engabiat en un marc real i cinematogràfic, com ens ho ensenyava fa uns anys Lászlo Nemes a Saul fia. Amb aquesta, la producció xinesa He ri jun zai lai (From Where We’ve Fallen), de Wang Feifei, una poètica i inquietant història d’amors i venjances d’un cineasta manifestament influenciat per Luis Buñuel; de les capes i els significats que s’oculten al seu darrere. I la taiwanesa A Fish Out of Water, de Lai Kuo-An, un tendre retrat familiar que juga a diversos nivells -social, psicològic, místic- per parlar d’un present concret marcat per la recepció del passat. Totes elles ens proposen un cinema que ens resulta summament atractiu, a nivell formal i també narratiu, sigui per les diferències en la tradició cinematogràfica, o per les diferències, senzillament, culturals. Potser són, senzillament, bons exercicis cinematogràfics que  poden resultar altament incompresos per un tipus de públic a qui se l’hi poden escapen unes determinades atmosferes i espiritualitats.

Les projeccions del festival i, en especial, els col·loquis posteriors, esdevenen una bona eina per a conèixer la situació que viu el cinema, i la cultura, en el país que on s’ha produït la pel·lícula en qüestió, encara que sigui per tenir-ne un petit esbós. Paral·lelament ens fem una idea de les realitats, compartides, que habiten en aquests països, d’on sorgeixen aquestes pel·lícules que es converteixen en testimoni i document d’un espai i un temps, més o menys hermètic, més o menys dilatat. Formes d’expressió que són un reflex de les disjuntives, les preocupacions i les inquietuds que respiren a l’interior dels cineastes  i que s’acaben relegant en els seus personatges,  especialment entre els més joves. Entre ells la Mia, la protagonista de Blue My Mind (Lisa Brühlman), una interessant fabula d’auto-descobriment d’una noia de quinze anys pressionada pel seu propi físic canviant i els dictàmens de la societat que l’envolta. O la María José, protagonista de Medea (Alexandra Latishev), una estudiant universitària i jugadora de rugbi que, en avançat estat de gestació, es torna de cada vegada més reservada i tancada en ella mateixa.

I entremig, calades de nicotina, discoteques de llums i ombres, i peixos simbòlics submergits en un mar convuls; personatges afligits, simptomàtics d’un món tèrbol, que cerquen interpel·lació a través de la mirada, i nosaltres, el públic, som el primer esglaó. Entre la injustícia, la incomunicació i la violència, apel·lem a la dignitat i a la no-discriminació de les persones. I, per què no, cerquem, sempre que puguem, la transcendència i, amb ella, els noms, sigui a dins d’una sala de cinema, o a fora d’aquesta mateixa. Abril, Lucia, Ximón, Amaia, Rubén, Eva, Víctor, Sasha. Marta.