Fritz Hauser improvisa amb la JONC

La fàbrica de creació Fabra i Coats, punt de referència de la cultura barcelonina més actual, va acollir un ensemble d’allò més curiós: el percussionista suís Fritz Hauser i la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, en un concert del cicle de música contemporània Sampler Series, que organitza L’Auditori de Barcelona.

El vespre musical fou protagonitzat per la improvisació, en aquest cas dirigida per Hauser—personatge cabdal dins del món de la improvisació musical contemporània. La sala de la Fabra i Coats, un espai del tot diferent dels que habitualment acullen orquestres, es va definir com un espai diàfan dins del qual hi havia un seguit de cadires col·locades de manera aleatòria pel públic i un escenari baix per als joves intèrprets.

L’orquestra començà a sortir i brave! Altra vegada, i seguint amb la línia de la Gustav Mahler Jugendorchester, començaren a sortir noies que ompliren l’escenari i aquelles seccions habitualment poc femenines per decantar la balança de la paritat i aportar un bri d’esperança al món tan horrorosament masculí de la clàssica.

Un cop tots els i les intèrprets van asseure’s a l’escenari, se’n féu evident l’organització; les seccions habituals de corda i vent es trobaven, en aquest cas, “desordenades”: vents i cordes compartien espais fins aleshores segmentats.

El concert començà de manera gairebé tímida. Tots els membres de l’orquestra i el seu director van començar a rascar les superfícies disponibles—cadires, instruments i altres— amb un bastó blanc de la mida d’un pam. D’aquesta manera l’espai de la fàbrica començà a omplir-se d’un soroll ambiental que s’anava movent com una ona expansiva. Alguns membres de l’orquestra van començar a moure’s per l’espai. D’aquesta manera, van acabar col·locant-se darrere el públic i van acabar creant una mena de dolby surround que convidava a la teletransportació.

Alguns membres del públic van decidir aclucar els ulls i apostar per un viatge sonor que podia dur-los enmig d’un estany ple de granotes o bé en un camp ple de grills tímids. En qualsevol cas, el trànsit en el qual Fritz Hauser i la JONC van submergir la sala fou quelcom extraordinari. La primera peça del programa, anomenada Schraffur —per a gong i orquestra—, passà com un sospir.

Fou el torn del Solo per a percussió. Hauser retornà del trànsit i començà a disposar de tots els elements al seu abast per a construir una sonoritat bellíssima apta per als entesos en improvisació contemporània i per als que s’hi acostaven per primera vegada. En aquest Solo, Hauser va explorar tots els sons possibles del que a primera vista podia semblar una bateria: plats, tambors, bombo i altres objectes envoltaven l’artista, que va entrar, altra vegada, en un viatge sonor—aquesta vegada sense orquestra.

Finalment va ser el torn de Rundum, una peça per orquestra en què tots els intèrprets que es trobaven sobre l’escenari van anar afegint-se a l’onada sonora progressivament i van recuper l’atmosfera de l’inici del concert. Fritz Hauser va iniciar la roda i, de mica en mica, els joves intèrprets que estaven asseguts al seu voltant s’hi anaren afegint amb els seus instruments. Les cordes van començar a fer sonar els seus instruments de manera tímida, alguns feien harmònics i d’altres notes llargues i sostingudes, i els vents feien quelcom semblant. Va ser en aquesta última peça quan va demostrar-se la falta de desimboltura de l’orquestra, potser massa jove o potser massa adulta, però, sobretot, massa clàssica en el sentit més formal de la paraula.

Per aquelles persones avesades a la improvisació no fou gaire difícil veure que els joves membres de la JONC semblaven no gaudir del tot amb allò que els passava: alguns semblaven no saber què fer i d’altres no eren capaços d’afegir-se a la improvisació, sinó que simplement seguien la direcció de Hauser al peu de la lletra. Amb tot i això, escoltar Hauser en un espai tan especial com la Fabra i Coats va ser un gaudi.