‘Friends’, ‘Plats Bruts’ o per què mai hem tornat a riure de la mateixa manera

No hem entrat en un túnel del temps però ho sembla: la sèrie més comentada les darreres setmanes ha estat Friends, la llegendària comèdia que va emetre el seu primer episodi el 1994 i l’últim el 2004. Resulta que HBO incorporarà el producte al seu catàleg pròximament i, durant dies, va semblar que això comportaria la seva desaparició de Netflix. L’angoixa dels subscriptors va fer bullir l’olla de les xarxes socials fins que, finalment, el colós de l’streaming va desmentir els rumors: la sèrie serà a les dues plataformes. Netflix es nega a publicar les xifres, però amb l’estira-i-arronsa deixa clar que moltíssima gent ha vist Friends i, el que és més rellevant, reveu i seguirà reveient Friends. No és exagerat dir que, 15 anys després del seu final, continua sent el producte cultural hegemònic.

Què ens passa amb les aventures de Ross, Rachel, Joey i companyia? Com és que l’auge sense caiguda de les sèries no ha aconseguit crear una hereva a l’altura malgrat els incentius econòmics i la millora de les condicions tecnològiques? Big Bang Theory, How I met your mother, Mothern Family… els mecanismes de la comèdia de situació no són patrimoni dels guionistes de Friends ni han desaparegut de la bossa de trucs de l’ofici: contradiccions entre arquetips fàcilment identificables; economia humorística que optimitza la proporció d’informació i acudit en cada frase; trames que en 25 minuts obren i resolen un problema per endolcir-nos l’ànima amb una catarsi postmoderna… amb cinc minuts de zàping ens en farem un fart d’exemples contemporanis que mobilitzen aquesta mateixa saviesa narrativa ancestral. Però com és que cap sèrie ha aconseguit aquell je ne sais quoi?

És la màgia dels 90. La raó de ser de les sitcoms és representar la nostra realitat quotidiana dins d’un marc que ordeni el caos de l’existència en inici, nus i desenllaç feliç, deixant fora per tall les banalitats del nostre dia a dia i enriquint la baixa qualitat de les converses amb un flux de frases ocurrents que gairebé podrien haver-se’ns acudit a nosaltres. Les sitcoms són un mirall on ens reconeixem i ens agrada el que veiem, i l’última dècada del segle XX va ser el darrer context històric en què era possible sentir-se al món com en aquesta casa reconfortant. Ni crisi econòmica, ni terrorisme islàmic ni #MeToo: l’optimisme del capitalisme democràtic liberal que Francis Fukuyama va batejar com El final de la història era el context perfecte per al gaudi de les històries. El triomf de l’amor, la realització personal o la consecució dels propis somnis no ens arribàvem com un exercici d’escapisme autocomplaent: Friends prometia de progrés econòmic i moral, i la societat complia.

Des d’aleshores, ens ha caigut la bena dels ulls. Les crisis que han fragmentat els consensos d’antuvi no només ens han empitjorat la vida, també ens han fet escèptics. Ara sabem que el Titanic pot estar enfonsant-se i la televisió pot tocar l’orquestra fins al punt de convèncer-nos que només són quatre gotes. Les ficcions serielitzades, com tota la cultura, han incorporat aquest vernís d’ironia i desencantament en els casos més comercials, i han reescrit el significat de la paraula comèdia en els més atrevits, assolint uns nivells de negror existencial impensables en la televisió dels 90. I aquí és on entra la nostàlgia: malgrat que la sofisticació catòdica és un fet innegable –No falten Nobels de Literatura aplaudint The Wire-, la tele és i seguirà sent el mitjà idoni per a l’entreteniment. Estenent la doctrina wagneriana de l’art total, les sèries són l’únic producte capaç de conjuminar totes les formes conegudes de seducció de la resta de disciplines per destil·lar el producte terapèutic definitiu.

A Catalunya hi ha una analogia perfecta: Plats Bruts. La sèrie més reposada i revista de la història de l’audiovisual català és Friends canviant Nova York per l’Eixample. Les dates d’emissió de la sèrie creada per Joel Joan i Jordi Sànchez fins i tot es treptigen amb la sitcom americana: del 1999 al 2002. I la sensació d’orfandat televisiva també: després del Lopes i el David, el diluvi. S’han tornat idiotes els guionistes després dels 2000? Esclar que no: simplement, la distància entre la funció última de les sitcoms i la nostra realitat present és massa gran. Contra Marx, no hi ha res de dolent en què el poble consumeixi una mica d’opi de tant en tant i l’escapisme és necessari i saludable en la seva mesura. El que ens diu la dictadura de Friends i Plats Bruts sobre els nostres cors és que, el 2019, encara no tenim cap altre lloc feliç on escapar comparable als anys 90. Dit això, la felicitat no sempre és una bona consellera.