Freiburger Barockorchester: quan el modern és tocar a l’antiga

La Freiburger Barockorchester va actuar al Palau de la Música sota la direcció de Pablo Heras-Casado. El programa, gairebé íntegrament dedicat a Robert Schumann (1810 – 1856), inclogué tres concerts per a instrument solista i orquestra. Els solistes varen ser el pianista Alexander Melnikov, la violinista Isabelle Faust i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras. El programa es completà amb Lieder del mateix Schumann i de Johannes Brahms, que comptaren amb la participació de l’Orfeó Català.

Ja fa any que els melòmans de la música antiga i barroca estan acostumats a escoltar orquestres que toquen amb instruments originals i interpretacions amb criteris històrics. El que va començar sent la tasca d’uns pocs excèntrics (o visionaris), i després fou una veritable revolució, és avui una oferta interpretativa acceptada amb normalitat. Això sí, la interpretació amb instruments antics es ven encara com plus, una denominació d’origen d’autenticitat.

L’ús d’aquests instruments i l’aplicació d’aquests criteris al repertori romàntic és, però, més recent, si més no, comparativament. Per això, les sonoritats i interpretacions d’aquest repertori resulten, encara avui, sorprenents. Els grups que es dediquen a aquest tipus d’interpretacions, a més, han de combatre un inconscient col·lectiu ben potent. Els grups de música antiga i barroca van fer molta tasca musicològica de recerca i recuperació, i van descobrir al públic repertori que desconeixia. Aquest factor sorpresa és molt més difícil d’aconseguir amb obres del XIX.

La Freiburger Barockorchester és un exemple d’aquesta l’evolució. Fou creada l’any 1987 per un grup d’estudiants interessats en interpretar música barroca amb instruments originals. Amb el temps, però, ha estès la manera de treballar a altres repertoris. El seu pas per Barcelona es podia catalogar d’esdeveniment. No només resultava atractiva per la qualitat de la formació, sinó per la singularitat de la proposta interpretativa. Per si fos poc, el seu director Pablo Heras-Casado (Granada, 1977) és una estrella que brilla cada vegada amb més intensitat en el firmament internacional. Un triple reclam al que el públic va respondre omplint el Palau fins la bandera.

La sonoritat dels instruments originals en el repertori del XIX resulta, d’entrada, un xic apagada, poc brillant, i amb el timbre raspós, rústic. Això fa que, descartada l’espectacularitat i la sorpresa del forte, calgui aprofundir en altres recursos per poder donar tensió i sentit a la música.

Heras-Casado va proposar buscar els contrastos dinàmics a la franja baixa, treballant, quan calia, amb pianos extrems, delicats i precisos. També va buscar molta contraposició en els tempos, tocant ràpid els passatges de tutti purament orquestrals, i més lent els moments d’intervencions solistes. Igualment, va ressaltar molt, especialment en els darrers moviments dels tres concerts, els aspectes més rítmics, propis de danses, posant de relleu els passatges més ballables.

El director granadí va buscar una música sense saturar, que deixés espai per posar a primera línia les intervencions melòdiques, ressaltar un tema o l’instrument que, en un moment determinat, condueix la tensió de l’orquestra, ja sigui el solista o un crescendo de la trompa. Va tenir molta cura d’equilibrar els diàlegs entre solista i orquestra, i entre les diferents seccions, posant també de relleu els diferents colors instrumentals. Un fet important si es té en compte que l’orquestració dels concerts de Schumann està més a prop d’una sobrietat clàssica pròpia de Beethoven o Mozart, que de l’exuberància instrumental dels seus contemporanis Hector Berlioz o Richard Wagner.

Per portar a terme la seva proposta musical, Heras-Casado va comptar amb intèrprets d’excepció. En primer lloc, la pròpia orquestra, compromesa i sempre concentrada, en un programa llarg, molt ric en idees musicals. El repertori estava molt treballat, però en cap moment es va tocar d’esma. L’afinació, tan difícil amb instruments antics, va se impecable, i només es va ressentir en alguns moments per la calor a la sala.

També comptà amb la complicitat i compromís dels solistes, que no van tenir cap inconvenient a posar-se al servei de l’orquestra quan va fer falta. Això és especialment cert en el cas del pianista Alexander Melnikov, tant per la naturalesa del propi instrument com per l’estructura del Concert en La major per a piano i orquestra, op. 54. Amb el seu pianoforte, Melnikov no va buscar la contundència ni l’exhibició tècnica, sinó un fraseig elegant i clar.

En termes similars van tocar la violinista Isabelle Faust i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras (a qui, per cert, tocarà altre cop a Barcelona al maig. Serà a l’Auditori, amb l’OBC i el concert d’Elgar). Ambdós, tècnicament excepcionals, toquen amb sentiment però sense raptes superflus, integrant el so de l’instrument solista al particular timbre de l’orquestra. Faust va moderar molt el vibrat, traient del seu Stradivarius Bella Dorment, de 1704, un so pur, eixut i despullat. Per la seva banda, Queyras va administrar perfectament les energies per afrontar els vint-i-cinc minuts que duren els tres moviment enllaçats del Concert en La menor per a violoncel i orquestra, Op. 129. Un concert relativament poc vistós, però molt exigent tècnicament, que demana alhora intensitat i control, amb nombrosos passatges que s’enfilen vertiginosament fins al límit del batedor.

El programa es completà amb Nachtlied, op. 108, de Robert Schumann, i dues de les Zigeunerlieder, op. 103, de Johannes Brahms, al principi de cadascuna de les parts del concert, respectivament. Peces exquisides que van quedar desdibuixades dins de l’extens programa, i que van enganxar en fred el públic. Com sigui, Heras-Casado hi va posar el millor del seu ofici, dirigint amb delicadesa i màxim detall les veus, donant prioritat a l’expressió del text i la seva plasmació plàstica amb la música. Un recordatori del seu reconegut amor pel món coral, amb el què s’inicià en la direcció.