Fredor nòrdica

16.03.2019

Hi ha coses que ja sabem, però cal que ens les recordem a nosaltres mateixos de tant en tant. Com ara que el lied i l’òpera comparteixen un instrument, la veu, però són gèneres diferents, amb codis, tècniques i missatges diferents. I que, per tant, un cantant que excel·leix en un gènere no necessàriament excel·leix en l’altre. O, dit d’una altra manera, que una cantant que m’emociona quan canta Brünnhilde o Isolde em pot deixar indiferent quan canta alguns dels millors lieder de Schubert o Strauss. Irène Theorin, a qui el públic del Gran Teatre del Liceu va rebre un cop més amb el merescut afecte, va oferir dijous passat un recital de lied amb més ombres que llums. Al final del concert, Christina Scheppelmann ens va informar que la soprano s’estava recuperant d’un refredat; s’agraeix a la Sra. Scheppelmann l’avís i a la Sra. Theorin que fes l’esforç de cantar sense estar en les millors òptimes, i penso que és de justícia que els lectors n’estigueu també al cas.

Iréne Theorin. Foto: Antoni Bofill

Iréne Theorin. Foto: Antoni Bofill

Què hi fa l’Elisabeth, l’Elisabeth de Tannhäuser, vull dir, obrint un recital de lied? Pel que sembla, saludar la sala i celebrar la música que hi sentirem (“Dich, teure Halle”). Benvinguda sia, doncs, aquesta presència atípica; haig de dir-li, però, que vaig trobar a faltar molt la seva orquestra; ella, amb piano, no és el mateix. Després de cantar aquesta ària bastant avançada cap al públic respecte al piano, Irène Theorin va retrocedir unes passes per situar-se darrera del faristol. Detall intrascendent? En absolut, detall molt significatiu i molt audible.

El primer bloc de lieder va ser per a Franz Schubert; va començar amb l’Ständchen de Schwanengesang i va acabar amb Gretchen am Spinnrade; entremig, Du bist die Ruh’, Die junge Nonne i Der Tod und das Mädchen. Ho detallo perquè són cinc lieder que podrien haver creat la necessària atmosfera de recolliment i emoció que no va arribar en cap moment del recital. Ara, que el públic també hi va tenir alguna cosa a veure: va haver aplaudiments després de totes i cadascuna de les cançons de la primera part. Posats a repartir responsabilitats, no podrien els programadors donar quatre pautes sobre els usos i costums? Tornant a la música, la soprano va recollir la veu adequadament (una veu amb un vibrato excessiu per al lied); alguns moments com el final de Ständchen van lluir, però no va haver colors ni matisos que ajudessin a contar el text i pocs cantants són capaços de fer-ho només amb canvis de dinàmica.

Els lieder de Richard Strauss semblaven per escriptura i caràcter més adequats per a la soprano, i excepte Die Georgine eren tan coneguts com els de Schubert (la resta eren Allerseelen, Ruhe, meine Seele, Das Rosenband i Zueignung), però la tònica va continuar sent la mateixa; només Ruhe, meine Seele va destacar sobre la resta. Matti Hirvonen, per la seva banda, no va ajudar gaire la cantant, amb un acompanyament rutinari; la sensació (que naturalment pot ser equivocada) era que, per algun motiu, no se sentia còmode.

La segona part, dedicada a tres compositors nòrdics, ens va portar més alegries, inclòs l’autocontrol del públic pel que fa als aplaudiments. Els compositors suecs Gösta Nystroem i Ture Rangström acompanyaven Sibelius, qui sembla que (per fí!) ja s’ha fet un lloc en el repertori. De Nystroem vam escoltar el cicle Själ och Landskap, tres cançons que val molt la pena que apunteu en la vostra llista d’audicions pendents. El molest vibrato de la soprano s’havia suavitzat i Hirvonen semblava recuperat d’allò que l’hagués neguitejat a la primera part i va atreure la nostra atenció (en el millor sentit de la paraula) cap a l’elaborat i personal acompanyament de les cançons. De Rangström, els artistes van triar quatre peces que compartien l’ambient nocturn i misteriós, de les quals val destacar Den enda stunden.

Entre l’un l i l’altre, el seu contemporani Jan Sibelius, el millor del recital, amb Theorin prescindint de les partitures al seu faristol. Com deia abans, el compositor finlandès s’ha fet un lloc al repertori i fins i tot podem parlar d’algunes cançons com a conegudes, entre elles les que vam escoltar dijous. Cançons com Den första kyssen, Flickan kom ifrån sin älsklings möte o Vat det en dröm, expansives i dramàtiques que, com les de Strauss, s’ajusten molt bé a la veu d’Irène Theorin i, aquest cop sí, van escoltar-ne bones versions.

Així com Elisabeth va obrir el recital, estava previst que el tanqués Turandot, no us sabria explicar per què, com no fos per donar pas a una tercera part operística o servir de promo de la temporada vinent al Liceu, però la cantant es va disculpar i va cantar una peça més compatible amb el seu refredat, tot un clàssic de les propines, Jeg elsker dig, d’Edvard Grieg. Per acabar, una cançó a cappella que, si no recordo malament (diria que la va cantar per tancar el seu recital al LIFE Victoria a la penúltima edició) és una cançó tradicional sueca. Em sap greu no poder-vos-en donar més informació.