Fraternitat poètica

7.06.2013

És difícil sostreure’s a l’entusiasme del poeta en prosa Biel Mesquida, que, des de fa tres lustres, coordina el Festival de Poesia de la Mediterrània. Tres dies espessos d’actes, de lectures diverses en jardins o a la presó de Palma, al Teatre Principal o a la Fundació ACA… Algú en diria accions, bé que el que s’hi actua, en la poesia llegida, és, més aviat, la reflexió. Posem per cas, la reflexió de la jove Anna Gual que, després de referir, en un breu poema, totes les marques-taques-cicatrius que acoloreixen una pell, potser la seva, conclou dient que “no em calen ni perforacions ni tatuatges, / el meu cos / és un mapa”.

 

Biel Mesquida | Foto Joan Manresa

 

Enguany ens vam trobar a l’illa de Mallorques un palestí, Basem Al-Nabriss, refugiat a Barcelona, amenaçat, al seu país, per Israel i Hamas; una portuguesa, ja coneguda del públic català, Rosa Alice Branco; una gallega, Maria do Cebreiro; un menorquí, Pau Faner; dos mallorquins, Andreu Gomila i Pau Vadell; una mexicana, Leticia Luna; un croat, Marko Pogacar; un basc, Kirmen Uribe; i tres catalans, Anna Gual, Maria Victòria Secall (que fa gairebé quaranta anys que viu a l’illa, però) i jo mateix.

Tots dotze vam fer cap, aquest dilluns, a la possessió Son Oliver, que comanden, amb un gust exquisit i una admirable fermesa, na Margalida i n’Olivier. El lloc, que comprèn diverses cases que remunten al segle XVII, deu ser un dels possibles paradisos a la Terra. El fet que hi passin, a prop, els avions (l’aeroport és a deu minuts en cotxe), reforça encara més la idea que el trasllat et du molt enllà, al confí mateix del paradís. És aquí, en els bells jardins de la possessió, on en Biel Mesquida ens va convocar dilluns. És aquí on vam començar a parlar els aplegats, on vam llegir els primers versos, on vam tastar les primeres menges i vam fer córrer els primers dolls de vi. És aquí on el grup Taverners, format per quatre mallorquins joveníssims (encara hi ha esperança per a aquest país, per a aquesta parla, per a aquest cultura), van cantar les seves primeres cançons. Entre ullastres retorts i plantes i flors el nom de les quals se m’escapa. A prop d’un llit de roca, amb un subtil acoloriment de líquens que, aquí i allà, na Margalida ajuda a fer sortir, com si fos la restauradora d’un retaule barroc, i que a mi em recordava el cementiri antropomorf d’Olèrdola, a tocar de Vilafranca, antic com els antics ibers. La trobada, a fe de Déu, no podia engegar millor.

 

El poeta Pau Vadell, llegint a la possessió Son Oliver | Foto Joan Manresa

 

Escriu en Basem: “A la terra hi ha coses que alegren. / A la terra hi ha coses que sobrepassen l’essència de la poesia. // Alguna nit dormo prop de la flor de l’esbarzer, / i alguna altra al costat d’un riu”. El poeta escriu sol els seus versos, els concep també en solitud. Però té l’oportunitat, de tant en tant, de transcendir aquesta clausura necessària, de participar les seves paraules als altres, que li’n tornen de noves perquè en pugui gaudir. Ja ho deia el nostre guia, en Mesquida: paladegem les paraules, gustem-ne el so, tant o més que el sentit.

Llevar-se a la possessió de na Margalida i n’Olivier, estirat pel cant dels ocells i per una llum neta, sense mica de brossa, em feia esclatar al cap els versos de Rosa Alice Branco: “Està tan bé començar el matí amb tot quant volem ser aquest dia”. Dimarts hi havia els primers actes oficials, davant les autoritats, parlament, fotos i tota la pesca. Els jardins de la Misericòrdia és un bon lloc per fer-ho. Altíssim i esprimatxat, Marko Pogacar va explicar què representava, per a ell, escriure poesia. I, en algun moment, tot i no entendre la llengua croata, vam ser conscients del que deia aquell seu poema titulat “La revolució permanent del llenguatge de la poesia amorosa, als trotskistes cansats”: “Al final ho saps: l’única cosa pitjor que el feixisme / és el feixisme moderat” (ho podem entendre molt bé, nosaltres, que sovint tenim la sensació de continuar vivint en un franquisme sociològic). D’aquí, ens en vam anar a Búger, un poble pintoresc i endreçat de l’interior, on el militant Antoni Caimari (Fundació ACA) ens va gravar un poema i, en pac d’això, ens oferí un arròs brut que encara ara, quatre dies després, em fa aplaudir d’entusiasme, a mi, i que fa tornar enyoroses les meves papil·les del gust, o com se’n digui. També hi havia amanida i sobrassada, és clar. I vi del país, que fa tirar avall. A partir d’aquest dia, ja ens vam instal·lar, amb armes i bagatges, a l’hotel Jaime 3, que seria el nostre quarter general durant tota l’estada.

A la tarda del segon dia, després de Búger, ens vam arribar a Santanyí, al Centre Blai Bonet, que s’ha inaugurat encara no fa un mes. Nova foto de família i recital de butxaca. Hi retrobo els bons amics poetes Miquel Bezares i Miquel Àngel Llauger, na Tonina Villalonga, en Rafel Gelabert. Hi rellegeixo un dels versos d’en Blai que a mi em semblen més fascinants: aquell d’El jove que diu “haver un got d’arbre al vel del paladar” (això del got d’arbre ho trobo d’una sofisticació lírica insuperable).

 

Marko Pogacar, Leticia Luna, jo mateix i Kirmen Uribe. No estem ensobecats ni, encara menys, adormits: mirem endins!

 

Dimecres el nostre mentor ens va fer un tour turístic per la catedral, i sentint-lo parlar de les intervencions de Gaudi i de Jujol, fa cent anys, al temple, i molt més recentment, de la del seu amic Miquel Barceló, un tenia la sensació que en Biel es podria haver dedicat, amb èxit, a l’àrdua feina de guia turístic. Em sembla que va ser la meva amiga Maria Victòria Secall que em va informar que en Mesquida, quan tot just era un adolescent de sal, havia fet els seus primers doblers estivals petjant un sòl tan august i explicant, justament, l’esperit i la història d’aquell temple imponent. La Maria Victòria, que té uns versos tan feridors com lluminosos, del poema “Una dosi de cianur”, que acaben dient: “A cada mossegada de la vida / perdre un paradís / i guanyar-ne un altre”. Passejàvem per la Mallorca antiga, i ens vam arribar al Palau Reial, on hi ha la seu del Consell de Mallorca. Recepció oficial, més fotos, gent mudada. D’aquí, ens en vam anar als jardins de la Misericòrdia, dessota el ficus enorme que ja compta cent cinquanta anys, poca broma, i on vam recitar més versos. També el director, que diu molt bé “A Mallorca, durant la guerra civil”, de Rosselló-Pòrcel (a qui es dedicà molt especialment aquesta quinzena edició del Festival, amb motiu dels cent anys del naixement), va declamar el que a mi em sembla que és un dels poemes més grans de la nostra tradició lírica: “Desolació”, de Joan Alcover. L’ombra escollida per dir aquestes paraules no podia ser més acollidora. Aquí, sota les branques del ficus més que centenari, un tancava els ulls i es deixava endur per la remor de les paraules, com en els versos en prosa de Pau Faner, que expliquen, del protagonista de la seva última novel·la, El mal de la guerra, que “tenia tretze anys i cada dia feia el mateix: adormir-me imaginant històries amb la meva Helena”. Dimecres era el dia del Festival al Teatre Principal. Encabat de dinar, ens hi vam arribar, per fer l’assaig general (el primer i l’últim). Va anar de primera, i no va caldre que recitéssim sencer ni un sol poema. No calia gaire més que uns quants versos, pocs, d’en Pau Vadell, per sentir l’esgarrifança: “Escric / per / no sentir / com / s’estremeixen / els grums / d’un mateix. // Cruix la carn”. Teníem dues hores per descansar. Semblava mentida, anant com anàvem a toc de pito!

Jo vaig fer una migdiada molt curta i, tot seguit, vaig sortir a tombar per Palma. En un bar que em va fer bon efecte, vaig demanar un gin tònic i vaig obrir l’últim llibre de José Carlos Llop, amb qui m’havia trobat de bon matí per fer un cafè, Solsticio, es titula (una delícia de llibre de records d’estiu). Duia, també, el llibre del Festival, una edició magnífica. I vaig recalar en uns versos de Maria do Cebreiro, la gallega, amb qui ens vam prometre que dreçaríem ponts productius (¿per què vivim tant d’esquena gallecs i catalans?): “De fet no ho sé. Sèiem i / va arribar la primavera”. ¿Qui pot deixar de llegir un poema que comença amb aquests versos?

Va arribar l’hora de mudar-se per anar al Festival, al Teatre Principal. Una gentada. Els amadors de la paraula, que diria en Biel. La vigília, havien tocat Taverners, incisius com ells sols. L’acte del recitat va anar molt bé: cada poeta havia de fer servir, com a molt, cinc minuts. Ningú no es va excedir. Tinc la impressió que, en poesia, menys és més. Aquí, en la penombra de l’escenari (que als que tenim problemes de vista no podia sinó fer-nos una mica la guitza), l’Andreu Gomila va llegir els seus versos poderosos: “Mira’m als ulls amb ganes de mirar-me / sense un adéu al clatell insubornable”. Aquí, Kirmen Uribe ens va parlar d’aquell déu petit i juganer que havia omplert de pigues la pell de la seva dona, “voldria ser aquell déu / I besar-te les pigues cada nit, / amb cura, amb molta de cura, / perquè no es desaferrin”. I també aquí, Leticia Luna ens va parlar del xolo, una mena de gos autòcton mexicà que “s’acomoda als braços de qui el crida”, la pell del qual “ardent o tèbia per a nadons és un coixí entre els mascarells”.

 

Amb Rosa Alice Branco, Leticia Luna, Biel Mesquida i Nasem Al-Nabriss | Foto Joan Manresa

 

Després del recital, sopar de germanor. Jo vaig tenir el privilegi de compartir taula amb el poeta i professor Nicolau Dols, que em féu sentir inexplicablement eufòric per tot el que deia del meu llibre Vetlla, per tot el que deia de Pessoa o d’en Mesquida, i amb qui van iniciar, en aquell moment, una amistat que pressento que ja serà per sempre. N’hauré de parlar molt, d’aquest poeta i savi! Dels seus versos i dels versos d’altri, que ell ajuda a fer entendre o que tradueix. L’endemà ens esperava el que, probablement, va ser l’acte més emotiu de tots (i, com podeu veure, n’hi va haver uns quants): un recital a la presó de la ciutat. Jaume Pons Alorda, que ens acompanyava, va triomfar amb el seu Monkey Man, però també en Vadell es va ficar els presos a la butxaca. Un jove era nascut prop de Vilafranca, i, quan va sentir que jo hi vivia, espontàniament es va fer sentir. En sortir, li vaig demanar quant li quedava: “Dos meses namás, jefe”. Era la millor manera de rematar tres dies intensos, carregats de paraules amb sentit i de moments fondos i memorables.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris