Francesc Torres i el museu d’objectes perduts

20.11.2017

El Museu Nacional d’Art de Catalunya exposa fins al 14 de gener de 2018 la mostra  Francesc Torres. La capsa entròpica [El museu d’objectes perduts], una instal·lació moderna, oberta al món i que permet elaborar un discurs crític i incisiu amb el nostre propi present.

Carles Pellicer Rouviere, Noia asseguda, mig nua, 1901 © Museu Nacional d’art de Catalunya | Foto: Ferran Gimenez

Fins ara desconeixia la figura de Francesc Torres, ja que l’art contemporani se’m presenta, majoritàriament, com un enigma d’atractius limitats però aquí Torres ha combinat admirablement en un Bloody Mary cultural, el comissariat i l’obra d’art pròpia. De fet, diuen els grans experts de la llengua que l’entropia és la mida del desordre d’un sistema, és a dir, el desori dins dels límits d’una unitat. Per això, aquesta exposició, quasi com un gabinet de curiositats, vol ser una capsa entròpica que, marcada per les vicissituds de la història, posa en qüestió la naturalesa dels museus.

Torres comença cronològicament pel principi, i el Retaule dels sants Joans de Bernat Martorell encén la metxa amb el que ell mateix ha titulat com “El problema jueu”. De fet, si se’m permet, i evidenciant amb poca modèstia que sóc molt llepafils, el títol triat crec que demana un apunt crític. Es dóna a entendre –encara que aquesta no sigui la voluntat- que el jueu té un problema que li és propi que carrega a les espatlles de la seva identitat per se i que, per tant, és culpable de les situacions inhumanes que li ha tocat viure. Matiso que el problema no és del jueu sinó de tots aquells que fan que el jueu esdevingui problema. Potser és filar excessivament prim, però cal posicionar-se amb fermesa davant d’aquestes coses i del llenguatge que tots emprenem quan tenim una Europa on els intel·lectuals –que es fan dir- d’esquerres i progressistes alimenten la judeofòbia i, demagògicament, justifiquen el terrorisme palestí. Dit això, en aquest parèntesi tant forçat com necessari, Francesc Torres ha reconstruït un retaule que es troba esquarterat per mig món i on el jueu, plenament protagonista en les diverses escenes, fou mutilat al llarg dels anys amb objectes punxants pels feligresos; una pràctica que, avui en dia, molts espectadors sabedors de res, malauradament, aplaudirien. Per tant, no és una obra que parli del passat ni molt menys de cap superació o maduresa col·lectiva, ans al contrari, juga un mirall fidel –com el que hi ha penjat literalment a la paret de l’exposició i a través del qual hom es veu interpel·lat- del nostre propi present i de l’antisemitisme implícit que ens rodeja.

La maqueta de les pintures de la catedral de Vic fetes per Josep Maria Sert obren un altre àmbit de l’exposició. Aquestes pintures foren cremades per les milícies populars el 1936 i, de la mateixa manera que la catedral de Santa Maria del Mar o el monestir de Sixena, representen la cultura salvada però també l’art metamorfosejat, és a dir, aquell art que, a causa dels esdeveniments de la història i, en aquest cas, com a conseqüència dels danys produïts pel foc, ha adquirit un nou valor i significat. Francesc Torres inclou aquest episodi de la Guerra Civil, per sorpresa meva, dins del marc dels accidents de la història quan, de fet, els ideals defensats per part dels dos bàndols durant el conflicte fregaren la voluntarietat explícita i, la crema d’esglésies, així com l’anticlericalisme, no fou mai un accident sinó un exercici premeditat. Aquest fet, petit però crucial, entra en contradicció amb l’intent per establir un diàleg de contraris amb l’obra socarrimada –conscientment- de Joan Miró, ja que cap dels dos actes foren, en el fons, un accident. Però malgrat aquest detall, poder veure in situ la maqueta amb la qual Sert plantejava prèviament la seva feina és una oportunitat de copa i brindis que cal celebrar, ja que si no difícilment -pels típics i incomprensibles avatars museístics del nostre país- hom hi podria accedir.

Més enllà d’això, poder voltar un quadre per afirmar que el seu revers també és art, és un dels grans mèrits d’aquesta exposició. Una cosa tan senzilla però a voltes tan difícil de veure. De la mateixa manera que l’art esquinçat de la sèrie feminicidis aconsegueix, malgrat el seu estat violentat, eixamplar els horitzons temàtics i morals i modificar d’arrel la definició originària de la qual l’obra sembla partir en un primer moment per, finalment, esdevenir símbol de resistència. Igualment, les pintures murals de Francesc Pla Duran de l’antiga Casa Clarós i les portes abandonades de la casa Batlló que Joan Ainaud de Lasarte, per pura casualitat, va aconseguir recuperar se sumen a l’art que, a punt de perdre’s, fou rescatat en el moment oportú.

L’última part de l’exposició se centra en la Guerra Civil i en la recuperació d’artistes catalans dels anys 30 que constitueixen aquest buit –un autèntic salt mortal que fa petar de riure- entre l’etapa dels anys vint i la immediata postguerra que, per art de màgia, hem situat equivocadament amb l’aparició de Dau al Set i que el MNAC, en la seva reestructuració argumental hauria de tenir en compte sí o sí. Aquesta colla d’artistes maleïts els hem rescatat de les tenebres, però quan ho hem fet ha sigut per jutjar-los amb dit acusatori i, amb una bona plantofada, dir-los amb posat triomfant: ets un objecte perdut, un mort de gana que ningú vol. Així doncs, convertits en bufons de la cort reial els hem fet dansar disfressats de patetisme per evidenciar el seu propi destí fatídic, que és la mort en vida.

El museu d’objectes perduts posa llum a la col·lecció d’art que, a la foscor dels magatzems, sap que mai sortirà en escena i, resignada, espera en un esperar que no porta enlloc, tan sols a la ridícula afirmació d’ésser un art de transició, dèbil i localista que, malauradament, encara no ens hem cregut. Allò que podríem batejar com els anys “negats” de l’art. Portar l’etiqueta d’objecte perdut no és positiu, i encara menys graciós, ja que si bé permet desenvolupar el relat expositiu, evidencia, per contra, la posició quasi ontològica i axiomàtica d’un art que voreja un ostracisme injustificat i que, de retruc, col·loca els historiadors fora del seu propi terreny de joc i els fa mostrar literalment les vergonyes.

Jo tinc una premissa que aquesta exposició em reafirma: deixem de rellepar els artistes de sempre que expliquen la història de sempre i baixem d’una vegada per totes d’aquesta roda de hàmster marejat que, de tan accelerada que gira sobre el seu mateix eix, ni avança ni ens porta enlloc. Les condecoracions d’honor que premien i retroalimenten en bucle allò que ja havia sigut guardonat amb anterioritat i que aviven amb contundència el lema “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” fan molta mandra i, depèn com, certa angúnia.

En mar calmada tothom és capità per això, aquí, senyores i senyors, el que es demana és gent pencaire, vocacional i apassionada que reobri les escletxes de l’art que mai ens han explicat i que trenqui els tabús d’una cultura d’aspiracions, a hores d’ara, esprimatxades. Tan simple i tan difícil com això. Ángel López-Obrero, Daniel Sabater, Helios Gómez Rodríguez, Joan Baptista Folia Prades, Francisco Pérez Mateo, Pere Daura, Martí Bas, J. Pons, Roberto Fernández Balbuena, Teresa Condeminas… són alguns dels artistes exposats d’aquests oblidats anys trenta que mereixen la nostra atenció i el nostre respecte i que, pacients, saben millor que els diccionaris què és la indiferència històrica.

Em trec el barret, això sí, davant d’aquesta exposició, arriscada i agosarada, i el fil argumental, d’una lucidesa absoluta, que ha sabut traçar Francesc Torres, malgrat certs detalls que, com engrunes, han permès aquesta crítica anàrquica la qual, obviant sales temàtiques de l’exposició i l’objecte trouvé final i, molt lluny de voler ser un judici inquisicional, tan sols defensa una cosa: que el nostre art no sigui un objecte perdut.