Francesc Torralba: “L’antídot a la pornocomunicació és educar la sensibilitat”

28.02.2016

Francesc Torralba ha guanyat el XVII Premi Mancomunitat de la Ribera Alta —integrat dins del Premi Literaris Ciutat d’Alzira 2015— amb una reflexió lúcida sobre la comunicació en els temps actuals, L’imperi de la incomunicació, i que és una de les novetats que Bromera presenta per a aquest Sant Jordi. En aquest assaig, que no vol ser la del “típic intel·lectual que rebenta la televisió”, Torralba fixa l’atenció en dos punts: el tractament de la intimitat i el tractament del patiment.

Francesc Torralba | Foto: Griselda Oliver

Francesc Torralba | Foto: Griselda Oliver

“Observo que, molt sovint, no solament no comuniquem bé, sinó que emprem la comunicació per causar tota mena d’estralls. Hi ha una forma de comunicació que fereix, que humilia l’altre, que l’agredeix verbalment, que sucumbeix a tota mena de tòpics i de prejudicis, que, en lloc de generar processos d’entesa i de mútua comprensió entre les persones i els grups socials, genera llunyania, o bé formes de vexació i d’humiliació humana”, escriu Torralba, professor d’Ètica de la comunicació a la URL, al seu assaig, una reflexió lliure, que “es mou com un riu, com un meandre i que té com a objecte formal la comunicació i sobretot l’audiovisual”, tal com l’ha definit en roda de premsa a La impossible, juntament amb Gonçal López-Pampló, director literari de Bromera.

Què és la pornocomunicació?

Per a Francesc Torralba, la pornocomunicació és, d’una banda, aquella comunicació feble i denigrant pels agents que en formen part i que es produeix a través de la xarxa i del mòbil i, de l’altra, aquella comunicació que, consentida per l’emissor i el receptor degrada la capacitat i condició humana dels individus. L’autor ens parla, doncs, de teleporqueria, la qual exhibeix la grolleria, i que té una carta enorme d’audiència, que es complau d’entrar a la cuina de l’altre i veure com s’esbronquen i són infidels.

Torralba es fixa especialment en aquells programes que mostren la intimitat, com és el cas de Big brother (a Espanya, Gran hermano, emès per Telecinco). Per a ell, en els últims anys la intimitat s’ha convertit en una mercaderia i el que abans passava a porta tancada ara s’exhibeix públicament: “Allò que els draps bruts es netegen a casa ara ja no és així, sinó que els exhibim impunement i públicament, i això excita unes audiències impressionants”, argumenta.

“No tota la comunicació de masses és pornocomunicació”, escriu l’autor, que no critica únicament l’emissor, sinó també l’audiència. Per a ell, hi ha una coresponsabilitat: “El que no s’hi val és condemnar l’emissor i que la hipocresia no en tingui la més mínima dosi, de coresponsabilitat, ja que ho legitima a mesura que ho consumeix”.

Tenim l’infern a casa

A L’imperi de la incomunicació, Torralba aborda una altra qüestió: el fet que les xarxes aproximen els que estan lluny però alhora allunya els que estan a prop. “A la vegada que hi ha molt comunicació, també hi ha molts murs i distància entre els éssers humans”, i ho exemplifica amb el tractament del patiment en els mitjans de comunicació de masses.

“Els mitjans de comunicació de masses que ens presenten tragèdies del món, ¿ens desvetllen compassió o ens generen més aviat una saturació i a la llarga una indiferència i una capacitat d’inacció?”, es pregunta. La resposta pot ser doble: o bé provoca que la societat esdevingui més empàtica i solidària, i que l’estimuli a cooperar, o bé s’acaba banalitzant, ja que, en últim terme, el sofriment es presenta com un espectacle d’audiència. Com s’ha de tractar aquest patiment de manera que sigui sensible a les víctimes i susciti una solidaritat sòlida? “El nen despullat a la platja commou la societat europea, però d’aleshores ençà han mort molts nens”, afegeix Torralba que considera que si cada dia es presenta aquesta mateixa imatge al final acaba produint impermeabilitat. Com cal presentar-la per no ocultar la magnitud de la tragèdia però per suscitar processos de cooperació sòlida? La resposta, per a l’autor, és l’educació.

Educar la sensibilitat

Cal educar la sensibilitat, ensenyar a pensar, a sentir. “L’antídot a la pornocomunicació no és la censura sinó educar la sensibilitat, ensenyar a pensar —la ment desperta—, a sentir —el cor sensible— i saber que la vida és breu i que no es pot malbaratar”, explica citant l’epíleg del llibre. Per a Torralba, tot i tenir institucions educatives universals i garantir l’educació dels nens fins als 16 anys, l’audiència de la pornocomunicació augmenta: cal que tant els que eduquen, com els emissors i les audiències sàpiguen fer autocrítica i no focalitzin tota la responsabilitat en l’agent. Tanmateix, Torralba, que no es vol postular com un apocalíptic, considera que des dels mitjans de comunicació es poden fer coses realment belles i que, per tant, es tracta de tenir criteri suficient per discernir i per separar el gra de la palla. “Crec que les coses poden canviar i millorar”, afegeix.