Francesc Serés i Joan Todó: una literatura amb denominació d’origen

1.03.2019

Francesc Serés i Joan Todó van mantenir una conversa dins el marc de En nom propi, les trobades d’escriptors que organitza la Xarxa de Biblioteques de Barcelona, aquest cop, a la Biblioteca Manuel Arranz del Poblenou.

Francesc Serés | © Noemí Roset

Francesc Serés i Joan Todó intercanvien una mirada estreta i mesurada, feta d’horitzons o, més ben dit, de tots els horitzons que acumulen les seves novel·les. A més de ser amics, s’han llegit i, això, es nota quan parlen d’ells o dels seus llibres, que a vegades és el mateix.

Estan asseguts a banda i banda d’una taula. Cadascú té els volums de l’altre al davant, formant una pila sòlida i consolidada. Són llibres sobre els quals s’hi podria edificar alguna cosa més que converses barrejades amb aire. Abans que comenci el diàleg, acaben de consultar els seus blocs de notes o repassen alguna pàgina marcada, a l’atzar. La periodista Anna María Iglesia s’asseu entre ells per moderar la conversa, que aixeca el vol amb una presentació biogràfica i bibliogràfica.

Joan Todó és de la Sènia (Montsià, Tarragona) i Francesc Serés, de Saidí (Baix Cinca, la Franja de Ponent). A algú li podria semblar que els dos escriptors es troben reunits aquí per la pròpia eufonia dels seus pobles: «Saidí, la Sènia», com si hi hagués una immantació entre les esses, les ís i les as o com si això fos una conspiració de topònims menuts.

Entre els llibres de Joan Todó, cal esmentar L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), una novel·la que dona dignitat literària a la Sènia, omplint-la d’històries sobredimensionades i de retrats hilarants que confonen la realitat i la ficció darrere uns quants vels d’ironia poètica. A l’autor també cal atribuir-li dos reculls de relats: A butxacades (La breu, 2011) i Lladres (La Breu, 2016), que s’intercalen amb una obra poètica essencial: Los fòssils (al ras) (La Breu, 2007) i El fàstic que us cega (La Breu, 2012).

Per la seva banda, Francesc Serés va debutar amb una trilogia monumental sobre l’abandonament del camp: De fems i de marbres (Quaderns Crema, 2003) composada per Els ventres de la terra (2000), L’arbre sense tronc (2001) i Una llengua de plom (2002). Aquestes tres novel·les evoquen, sense esmentar-ho, el microcosmos de Saidí com una veritable mitologia del món rural. Després d’aquest començament fulgurant, l’autor va publicar alguns reculls de relats: La força de la gravetat (Premi Nacional 2007, Premi Serra d’Or 2007), Contes russos (Premi Ciutat de Barcelona 2009, Premi de la Crítica 2009) i Mossegar la poma (Quaderns Crema, 2012). A més, també ha publicat alguns treballs periodístics en forma de reculls de cròniques i d’articles: La matèria primera (Premi Octavi Pellissa, 2004) i La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014).

Joan Todó | Foto d’Ester Andorrà

A partir d’aquí, la conversa entre Joan Todó i Francesc Serés ha començat a alternar-se entre coincidències, matisos i discrepàncies. No han faltat notes d’humor i moments per al llenguatge distès, però, al principi, s’han guardat les formes. Les primeres preguntes han estat de caràcter seriós. Per exemple, Anna María Iglesia ha preguntat sobre els llocs i els seus habitants, sobre els topònims i els gentilicis, sobre les partides i els retorns… en definitiva, sobre sentir-se un estranger al lloc d’origen.

«Els llocs, ja ho veus, no deixen tornar», diu el narrador a De fems i de marbres. Ho acaba de perfilar amb una altra frase: «tot aquest viatge per constatar que els llocs no et deixen segones vingudes». Un eco d’aquesta idea ressona, amb força a L’horitzó primer: «no et vas començar a sentir senienc fins que no vas anar-te’n, fins que la gent de fora no va començar a identificar-te com a tal». La identitat dels personatges es troba ancorada als seus pobles, però, aquests es resisteixen a admetre’ls de nou. Ja no els reconeixen. «Què és per a tu el poble?» es pregunta Ricard, un escriptor a l’atur que marxa de Barcelona per tornar a la Sénia, mentre es prepara el pregó de les festes. El mateix es deu plantejar el narrador d’Una llengua de plom, quan torna de Caracas per fer una visita a la Vall, sense que ningú el reconegui. Aleshores, se n’adona que ningú no l’esperava i sap que no s’hi podrà quedar a viure mai més, allà. Aquestes coincidències o paral·lelismes no són casuals. Com diu Francesc Serés, “hi ha un aire de família” entre la narrativa de Joan Todó i la seva.

Però això no és tot. Encara hi ha moltes altres simetries en les seves obres. Entre elles destaca el problema del llenguatge. Tant Joan Todó com Francesc Serés s’expressen amb varietats dialectals que s’allunyen del català central i que emergeixen amb força a les seves obres, mitjançant els personatges. A través seu, podem escoltar els accents enriquits del català de la franja o del català de les terres de l’Ebre, respectivament. En literatures territorials com les que ens ocupen, l’expressió esdevé una matèria de construcció encara més dúctil i més personal, contribuint, en definitiva, a una logística de la identitat més completa.

Això “ho diu també en Safor, que va viure molt temps a Tunísia i sap com parlen, i et diu com es diuen els préssecs i els dàtils a Tunísia, i et diu com es diu anca de dona, pits de dona, i aquests noms tenen noms semblants a les fruites, perquè a tot arreu les coses es diuen i flairen igual” (L’arbre sense tronc)

Acabem recomanant la lectura simultània, intercalada o alternada de Francesc Serés i de Joan Todó. Cal llegir-los!