Francesc Prat Garriga, el nebot valencià de Francesc Garriga

27.02.2015

Fa uns dies dèiem adéu al poeta Francesc Garriga Barata. Avui ve a tomb presentar un nebot seu que s’ha mantingut en l’oblit: l’escriptor Francesc Prat Garriga (Sabadell, 1.3.1958 – 10.10.1989). El primer de març hauria fet 57 anys.

Francesc Prat i Garriga, escriptor.

Francesc Prat i Garriga, escriptor.

 

Era fill d’una cosina germana del poeta, és a dir, que era nebot valencià seu. Tenia uns ulls blau cel grisosos molt expressius, una mirada cristal·lina i poètica que escoltava i parlava alhora, semblant a la del seu oncle valencià. De fet, tots dos francescs devien compartir uns quants gens més. L’any 1999 Francesc Garriga va deixar anar que en Francesc Prat «bàsicament escoltava, perquè detestava parlar. Com fan els grans escriptors: el que han de dir parlant ho escriuen».

En Francesc Prat va cursar primària a l’escola Sant Gregori de Sabadell i secundària a l’escola homònima de Barcelona, on va tenir de professor Francesc Garriga. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat Autònoma i va treballar un temps de professor de català a Òmnium Cultural de Sabadell. Posteriorment s’especialitzà com a corrector d’estil i tipogràfic i assessorà en traduccions per a les editorials Columna i Edicions 62. Destaca la correcció de Wilt (Columna, 1987), de Tom Sharpe, i la cotraducció –amb Jadranka Vrsalović Carević– del Diccionari Khàzar (Columna, 1989), de Milorad Pavić. Les correccions dels llibres que traduïa el també sabadellenc Lluís Comes i Arderiu –com Wilt– les feia en una «cadira calenta», és a dir, en Lluís traduïa i el mateix dia en Francesc passava pel mateix ordinador i corregia. Segons Comes, després quedaven per parlar del text en què treballaven i xerraven i xerraven de tot menys de la feina. I afegeix: «En Francesc era un escriptor que es guanyava la vida fent de corrector. Però ell era un escriptor. I com a corrector tenia alguna cosa especial. Hi havia fragments en què escrivia: “Això no s’entén”, amb la intenció que el traductor els refés». Comes afirma que encara ara, bo i traduint, pensa en algun fragment en què en Francesc li escriuria «això no s’entén».

A més de corregir i traduir, Francesc Prat escrivia contes, poemes i un dietari. Però, en vida, no va publicar sinó un parell de contes amb pseudònim. Res més. Potser perquè no volia, potser perquè no s’ho va plantejar mai o potser més aviat perquè creia que encara no tenia una peça prou sòlida amb què presentar-se públicament. El cert és que als 21 anys se li va declarar un brot de la malaltia de Hodgkin i que compaginà els estudis –i, més tard, la feina– amb dies de mareigs i d’inactivitat absoluta provocats per la forta medicació. Aquesta malaltia se’l va endur quan només tenia 31 anys. Era massa jove!

El 1999, i gràcies a la inestimable tossuderia del seu germà Joan, es va publicar el primer llibre d’en Francesc: L’increïble desengany de Samuel Guzmán jr, volum que aplega una dotzena de contes que, editats 20 anys després de la mort de l’autor i en paraules de l’editor Àlex Susanna, «s’aguanten perfectament, cosa que confirma la validesa d’en Francesc com a escriptor». El llibre es va presentar per Sant Joan de 1999 al Marquet de les Roques –residència de la família de Joan Oliver, al peu del massís de Sant Llorenç–. Aquell dia Susanna va insistir –com altres– que recordava perfectament la mirada d’en Francesc (“mirava com si et parlés, parlava com si caminés, caminava com si mirés”, havia escrit en el pròleg) i va afegir que, segons Horaci, hi ha una classe d’escriptors que emmalalteixen de joves i saben que potser no sobreviuran. La seva obra es condensa i se sintetitza. És el cas d’en Francesc, va sentenciar Susanna. Al Marquet de les Roques, l’oncle valencià Francesc Garriga també va recordar que el poeta tortosí Albert Roig –company de carrera de Francesc Prat– havia dedicat un poema al jove sabadellenc després que es morís. Encara Ciuraneta i Paquita Company van llegir uns fragments de contes, assessorades per Francesc Ventura –el primer director dels actors sabadellencs Jordi Boixaderas, Rosa Renom, Anna Güell i Montse Germán, entre altres–. I el guitarrista Francesc Pareja –amic de Francesc Prat– va interpretar 5 peces (Bach, Tàrrega, Villalobos…), algunes de les quals havia tocat de jove a cal Prat.

El 27 de gener de 2014, la traductora Dolors Udina s’expressava així a la revista digital Paper de Vidre: «Un dels primers correctors que vaig tenir, per cert (Francesc Prat, un sabadellenc que va morir molt jove), em va donar uns quants consells relatius als pronoms febles que sempre he tingut molt presents. Tenir un bon corrector és la millor manera d’aprendre».

Esperem que un dia es publiqui un altre recull de l’obra de Francesc Prat Garriga i així podrem llegir allò que no ens hauria dit però que va deixar escrit. El 30 de desembre de 1989 Màrius Serra acomiadava en Francesc Prat amb aquests mots al diari Avui: “Recordarem sempre amb dolçor la seva mirada blava, el gest cordial que emanava de la seva figura i l’enraonar serè que el caracteritzava”. Paraules que ara també poden servir per dir adéu al seu oncle valencià.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Molt bonic aquest record de l’enyorat Francesc Prat! Tants anys després, els que el vam conèixer en recordem la mirada i la presència. Tenia el do de la llengua!

  2. Desconec totalment l’obra de Francesc Prat Garriga i m’agradarà llegir el llibre de contes l’increïble desengany de Samuel Guzmán jr. Ja que si que gaudit amb l’obra de Francesc Garriga-Barata.