Fotre’s de Franco i de qui el vetlla

12.03.2016

La caricatura és una meravella. És clar que jo sóc caricaturista i el lector pot pensar que la meva visió del tema és parcial i esbiaixada. Segurament és ben bé així. Però és que la caricatura és ni més ni menys que una manifestació artística majúscula, que funciona gràcies a l’existència d’un mecanisme psicològic únic del qual disposem els éssers humans –bé, potser no tots–, i que és una de les coses que justament ens fa ser més humans: l’humor. Aquest dijous 17 de març a les 19h es preenta al centre Cívic El Coll-La Bruguera.

Vinyeta de Low

Vinyeta de Low

L’humor és pràcticament impossible de definir, perquè tothom sap que l’humor no és únicament “allò que provoca riure”, segons diuen els diccionaris. L’humor pot fer riure, sí, però també pot ferir i fer plorar. La capacitat de riure és universal i innata, i l’humor acompanya l’ésser humà des del principi dels temps; de ben segur el dia que un mico es va posar dret per primer cop, tots els altres es van petar de riure: havia nascut la humanitat. Sigmund Freud, després de rumiar una estona, va deixar escrit que l’humor és un mecanisme psicològic de descàrrega, i això vol dir que quan alguna cosa no quadra dins les nostres rígides estructures mentals, l’humor, que estima tot el que és  incorrecte i transgressor, és la més eficaç vàlvula d’escapament per impedir que perdem la xaveta. Si com pensava Plató, la societat és un reflex de l’home, l’humor funciona també com a vàlvula d’escapament de la pressió social i els neguits col·lectius. L’humor és la catarsi mitjançant la qual hom pot esbotzar simbòlicament les convencions. L’humorista fa veure que fa el que no es pot fer, diu en broma el que no es pot dir, i la societat, no tan sols ho tolera, sinó que ho agraeix. És més: ho necessita.

Com adverteix Ernst Gombrich al seu assaig La imagen y el ojo, la vinyeta satírica és un producte que únicament pren el seu significat complert quan hom coneix i reconeix els elements que la conformen. Per això mateix, el meticulós treball de recopilació de caricatures de Franco dut a terme per Jordi Artigas des de fa més de vint anys és una tasca imprescindible per a la iconografia i la historiografia, car les vinyetes expliciten moltes més coses del que hom hi pot veure a primer cop d’ull, puix son el fruit de la interacció d’un artista concret amb un context històric determinat.

Llibres de l’Índex ha publicat eld arrer llibre de Jordi Artigas que recull una selecció d’aquestes caricatures. En realitat, Caricaturas franquisimas és una revisió actualitzada de Caricatures de Franco, editat per Edicions La Campana el 1995 i avui pràcticament introbable, a no ser que anem a regirar pilots de llibres vells al mercat de Sant Antoni. Cal esmentar que no abunden les compilacions similars de caricatures de personatges històrics. I no tan sols en la minsa bibliografia catalana o ibèrica, sinó també més enllà de les nostres fronteres. Podem esmentar les pioneres recopilacions que el teòric francès John Grand-Carteret va dedicar a Bismark (Bismark en caricatures, 1890), Napoleó (Napoleon en images, 1895), a Eduard VII (L’Oncle de l’Europe devant l’Objectif caricatural, 1906 ), i a d’altres polítics del moment, entre els quals hi havia Alfons XIII (Le Jeune premier de l’Europe devant l’Objectif caricatural, 1910), així com la llista de llibres que recullen les caricatures dels presidents dels Estats Units –des Lincoln in Caricature (1903) de Rufus Rockwell Wilson, a Truman (Truman in cartoon and Caricature (1984) de James Giglio), o Roosevelt (Theodore Roosevelt: An American Hero in Caricature (1993) de J. David Valaik)– , i els protagonistes europeus de la política del segle XX: Mussolini (Il cesare di cartapesta. Mussolini nella caricatura (1945) d’Enrico Gianeri), Churchil (Churchil in caricature, 2005), Adenauer (Konrad Adenauer in der Karikaturer (1955) de Walther Freisburger) o De Gaulle (De Gaulle in Pressezeichnung und Karikaturer, 1990). També Jean-Claude Simöen, emulant Grand-Carteret, va recollir els retrats satírics de De Gaulle (De Gaulle a Travers de la caricature Internationale, 1969) i Hitler (Hitler a travers la Caricature internationale, 1974). Tots aquests treballs permeten analitzar a través de la imatge un període històric, marcat per la biografia d’aquests personatges, que agradin o no han protagonitzat la història del món. I l’anàlisi històric a través de les vinyetes, que tenen diversos graus de profunditat molt més enllà de la lectura literal, a voltes és un anàlisi molt més ric, polièdric i viu que no pas el que pugui oferir qualsevol historiador, i encara més si és de la Real Académia de Historia espanyola.

Es mereix Franco que hom li dediqui un llibre com aquest? No! Sens dubte, no. Franco és un personatge repel·lent, malauradament encara massa viu en la memòria (i en el dia a dia) d’aquest país. Però aquest llibre de caricatures de Franco, no és un llibre sobre Franco (que ho és), sinó un llibre sobre l’estupidesa de la guerra, sobre la repressió franquista, sobre el genocidi cultural intel·lectual i artístic d’un poble, sobre la història d’un país, sobre l’evolució de l’art de la caricatura i de la premsa del segle XX, sobre un grapat d’artistes que van posar el seu llapis al servei de la llibertat, la democràcia i la cultura. En definitiva, un llibre sobre com és que l’humor fa la seva funció catàrquica encara que els poders més reaccionaris es conjuguin per evitar-ho. I tot això sí que mereix un llibre com aquest. Franco és el protagonista del llibre perquè és el responsable últim d’un règim que durant massa anys va significar extermini, opressió, por, intransigència, i repressió. És un llibre necessari i important. Necessari per reivindicar el poder de l’humor contra la intolerància i el totalitarisme; important per deixar testimoni d’uns fets històrics que massa gent vol que restin empolsegats en l’oblit.

Il·lustració de Josep Escobar

Il·lustració de Josep Escobar

Cal agrair la paciència i diligència de l’autor d’aquest volum a l’oferir-nos eixa nodrida col·lecció de caricatures, que a més, ens presenta amb la màxima quantitat de dades sobre el lloc i el moment de la seva publicació i els seus autors. I això és important, perquè cal reivindicar l’obra, però també els autors, molts d’ells avui desconeguts i oblidats a causa del nefast i sistemàtic extermini cultural que el franquisme va aplicar al nostre país després de la guerra. Justament, el bon amic Artigas, divulgador infatigable dels aspectes visuals de la cultura popular, des del cinema i l’animació al cartellisme i el dibuix de premsa, és el principal promotor i responsable de “La memòria dels dibuixants”, un projecte bàsic de remembrança d’aquells artistes que han estat esborrats de la història a causa de les seves idees progressistes.

Jo no recordo el dia que va morir Franco. I és que el 20 de novembre de 1975, un servidor tenia tot just un any, quatre mesos i 26 dies. Per això mateix, per a mi i la meva generació, així com les que vindran darrera meu, llibres com aquest són imprescindibles per comprendre el nostre passat, i potser, també, el nostre present. Aquest llibre també resulta un testimoni impagable de la importància de la caricatura com a mecanisme de defensa. L’humor, la comèdia i la facècia han ajudat sempre la humanitat a suportar el dolor i el neguit. Així, en els moments més difícils l’humor, la sàtira i la burla es fan imprescindibles. Durant la guerra, la sàtira i la caricatura es brandeixen com a arma per agredir el contrari: la ridiculització de l’enemic és el primer pas per poder perdre-li la por i destruir-lo. Durant la fosca nit del franquisme l’humor fou una petita flama que il·luminava l’esperança. Des de la clandestinitat o l’exili els caricaturistes van esmerçar el seu enginy en satiritzar Franco i el seu règim. Perquè un poble sense humor és un poble deshumanitzat. I encara que el franquisme va intentar deshumanitzar-nos arrabassant-nos l’humor –i tantes altres coses!–, per sort, no va aconseguir sortir-se amb la seva, si bé els seus hereus encara avui ho segueixen provant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una de les coses curioses que vaig trobar a l’arxiu pesonal de Pedro Sainz Rodríguez, ministre d’Educació del primer govern de Franco, va ser una completa col·lecció de caricatures i acudits sobre el dictador publicats a la premsa estrangera. Pel que sembla, fotre’s del dictador era un esport que arribava fins a les esferes més properes al Caudillo

  2. Com amic tant d´en Jordi Artigas con de tu Jaume,et agreixo el teu article que reconeixent el gran esforç del Jordi Artigas per la seva bona feina recopiladora. I per tant em sento molt privilegiat al disposar de les dues edicions. Als dos moltes gràcies.
    Salut.