Fotohaikus antàrtics, fragàncies gitanes i fotogrames absoluts

15.06.2016

Les muntanyes peculiars s’aixequen al compàs d’una ciutat màgica. Ha quedat clar, per si era poc, que Torroella de Montgrí no és únicament terra de dracs. Arriben al municipi un seguit d’exposicions amb una mateixa pretensió: enriquir el panorama del Baix Empordà i atreure amb força imantada els visitants que aquest estiu passaran les hores entre platges, trànsit i ara, sembla, museus. Aquesta és la programació estiuenca que presenta la Fundació Vila Casas al Palau Solterra: tres propostes diferents carregades de simbologia i contingut artístic, que volen intensificar l’activitat cultural dels mesos de calor.

 

Ramon Dachs / Fundació Vila Casas

De l’Antàrtida a la Torre | Foto: Ramon Dachs / Fundació Vila Casas

De l’Antàrtida a la Torre. Fotopoètiques del silenci de Ramon Dachs

De la mateixa manera que Olivella navegava pels mars de la cinematografia, Dachs creuava l’Antàrtic en busca de la connexió amb el seu ‘jo’ més artístic. És important remarcar un fet extraordinari: l’autor no es considera fotògraf. La seva obra és literatura; fotografia literalitzada. Poesia que supura de les seves imatges congelades. La blancor i el desert antàrtic es barregen amb la melancolia romàntica. Tal i com ho defineix ell: “un viatge al silenci poètic” a través del “llenguatge callat de la fotografia”. En els seus paisatges es reconeix cert aire nostàlgic i un buit existencialista. La finitud de l’home sobre la projecció de la immensitat. Sí, probablement estem davant d’un Friedrich català de la fotografia.

Altrament, en l’exposició es mostrarà un trident gràfic fascinant format per tres components: Guerra-Amor-Crisi d’Identitat. També es podrà veure La Torre, una peça audiovisual musicalitzada que reuneix més d’un centenar de fotografies sobre l’edifici i on Dachs construeix un relat en forma del haiku: el de les quatre estacions de Matsuo Basho. No té pèrdua.

Ramon Dachs (Barcelona, 1959), ha decidit abandonar per sempre més la poesia en vers. Va ser precursor del concepte d’escriptura geomètrica i fractal que inicià per ell el 1978. “Per mi les fotos de paisatges han de ser habitables i no visitables”, assegura. Autor de Poemes mínims (Proa, 2001), el 2011 va itinerar per Mèxic Misteriosa Antártida: fotos de escritor.

Split | Foto: Eduard Olivella i Fundació Vila Casas

Split Images | Foto: Eduard Olivella i Fundació Vila Casas

Split Images d’Eduard Olivella

No cada dia algú té la sort d’entrar en una sala infestada de caixes rectangulars que il·luminen una peça fotogràfica. Eduard Olivella sap clarament com innovar i sorprendre: a través de vuit splits carregats de filosofia i, és clar, amb un marge immens per a la lliure interpretació. El barceloní parteix de la idea de cinema i fotografia en tant a disciplines simultànies de captació de la realitat. Així doncs, d’un rodet de pel·lícula fragmentat i incomplet, n’extreu una mostra d’art. Un preludi caòtic del qual neix l’abstracció.

L’artista copsa el dualisme de la naturalesa a través de la combinació d’”stills” ‒fotografies d’escenes de pel·lícules‒ i fotografia pròpia. Entre les dues parts irromp una línia divisòria, un llamp que separa la confluència. Ambigüitat. Aparença. Els parells d’imatges s’expressen mitjançant moviment, canvi i transmutació. Metamorfosi: veure un split d’Olivella és veure centenars d’imatges dansant, concentrades en una sola, al mateix temps i en el mateix espai.

Eduard Olivella (Barcelona, 1948) és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Ha mostrat la seva obra a gairebé 200 exposicions en galeries, festivals i museus de ciutats d’Europa, Estats Units, Àfrica o Japó.

Barcelona Gitana de Jacques Léonard

Leonard / Fundació Vila Casas

Barcelona Gitana | Jacques Léonard / Fundació Vila Casas

Tothom que estima la cultura ha de tenir en gran consideració el folklore de la tradició gitana. Això ho sabia especialment Jaques Léonard que va fotografiar durant anys la vida de la comunitat nòmada a les perifèries de Barcelona. Quotidianitat, música i rostres constitueixen el tema del conjunt. Un viatge als anys 50 i 60 que incita l’espectador a valorar les virtuts i les calamitats dels suburbis més autèntics de la capital catalana.

La mirada de Léonard és genuïna i curiosa. Tot i que el vent professional no bufava en favor seu, va voler donar la millor imatge a una cultura submergida i marginada, però innegablement arrelada a Catalunya. Va néixer el 1909 a Paris i morí el 1994 a l’Escala.

Dels 18000 negatius que la família del fotògraf va donar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona l’any 2009, el públic de l’exposició en podrà gaudir, a mode de capítol correlatiu, de set obres. Al mateix temps, la càmera que el francès va usar en vida es podrà veure en una vitrina de la sala. En paral·lel, en una sala annexa titulada “ADN”, en el marc del projecte “Constructes”, els fotògrafs Francesc Català-Roca, Ramon Masats i Raimon Camprubí s’apropen a figures gitanes de referència com Carmen Amaya, La Chunga i la Singla. Glòria Bosch exerceix de comissària de l’exposició.

Finalment, s’adhereix a la presentació el projecte “Solitud” en commemoració al 50è aniversari de la mort de Caterina Albert. A càrrec de la comissària i creadora de Cristina Escar, l’exposició inclou el programa ISBN de Canal Nord “Cent anys de Solitud de Caterina Albert” i 8 fotografies, entre les quals hi ha un esplèndid retrat a l’oli de l’escriptora pintat per Isidre Riera. Es podrà visitar a la Sala Patrons del Palau Solterra.

Les exposicions completen el programa ofert per la Fundació Vila Casas,entre els quals es troben “L’artista del fons: Asche der Zeit”, dedicada a l’obra d’expressió cinematogràfica de Vanessa Pey (Tarragona, 1973); Diàlegs amb la col·lecció: Ombres de Tura Sanz (Ordis, 1992) i l’artista multimèdia xinès Huang Yan (1966). Es podran visitar fins al 27 de novembre.