Foodies medievals

26.02.2019

*foodie: persona amb passió pel menjar i la beguda. Terme inventat als anys 80 però popularitzat actualment entre la gent jove (sense ofendre) a Instagram. Un #foodie, doncs, és algú que té un Instagram amb fotos de menjar que fa molt bona pinta.

El Monestir de Pedralbes ha presentat un tractat de cuina medieval

Atenció foodies o followers de foodies de l’era del healthy food, del #foodporn i del desafiament de la (in)vencible piràmide alimentària: avui us proposem unes receptes amb noms totalment diferents a poke bowl, red velvet o sucs detox. Benvinguts a l’època en què “el km 0 no era una moda, sinó un sí o sí”, i en la que els conceptes vegà / vegetarià / flexiterià / pisciterià (i variants) no existien. Es tractava d’una època en la que una recepta de cuina es podia confondre, perfectament, amb la d’un remei medicinal.

Ingredients:
– Unes 15 persones amb interès pel menjar i per la història, i que tinguin la sort de no tenir res millor a fer un diumenge al matí
– 125g de cigrons cuits en conserva
– Un Monestir (a poder ser, de Pedralbes) ben conservat
– 60g de ceba cuita
– Una visita guiada ben plantejada
– Marduix, alfàbrega, gingebre, julivert picat, sàlvia i totes les espècies que tingueu per casa.
– 10g d’ametlles torrades i pelades
– El centre d’investigació de cuina Fundació Alícia disposada a traduir receptes medievals i a ensenyar com fer-les
– 180g d’ou batut
– Moltes més ganes que sal
– Conservar tots els ingredients a temperatura ambient: sol de primavera un diumenge d’hivern, piulades (d’ocells, no de twitter, que som a l’Edat Mitjana) i peixos a l’estany del mig del pati.
– Es recomana digerir-ho tot amb un bon passeig posterior al voltant del claustre del Monestir.

Procediment:

Es tracta d’un primer i últim pas ben simple: barrejar-ho tot. Si ho feu, ja veureu que us queda un matí rodó i plàcid. El Monestir de Pedralbes en col·laboració amb la Fundació Alícia van organitzar aquest passat diumenge al matí la visita i taller “Regimen sanitatis”, sobre salut i alimentació a l’edat mitjana. El Regimen Sanitatis és un tractat medicinal escrit pel metge Arnau de Vilanova per a Jaume II, espòs de la reina fundadora del Monestir de Pedralbes. En aquella època entenien una alimentació equilibrada com a base de la salut i per tant, de la medicina. “El que feien era associar els 4 elements naturals (foc, aigua, aire i terra) amb els fluids del cos i els aliments. Així doncs, si tenies una malaltia i se t’havia refredat la sang, menjaries un element calent, de manera que facilités l’equilibri”, explica el nostre guia Pol Aranda: qualsevol remei medicinal es podia confondre perfectament amb una recepta de cuina. La teoria de 5 peces de fruita i verdura al dia ja s’aguantava: ho consideraven, directament, medicaments. No bevien llet, pel calci menjaven formatge, i el millor aliment era el llegum, ja que era sec i fred i anava bé per la digestió. De la mateixa manera, el peix era millor que la carn perquè era humit i fred. A més, no oblidem que en concret, les monges del Monestir no menjaven carn durant els 6 mesos de Quaresma. “I també bevien vi, que com a mínim sabien d’on venia, perquè l’aigua no.”

El més curiós de tot és la piràmide social alimentària: els aliments, com més a prop de terra, més barats. Per això, els tubercles, durant molt de temps van ser associats a l’infern i en canvi, els ous d’una au que vola, eren els aliments més cars. Pel que fa als animals marítims, doncs, el marisc era el més barat i la carn dels animals que saltaven fora de l’aigua, el més onerós.

Amb tot això ens en fèiem una idea: “a nivell general, no anaven errats, però pensaven que amb l’alimentació ho curaven tot, i això tampoc no és”, va resumir en Pol.

Després d’una posada en context, vam poder provar de cuinar tres receptes típiques medievals, “que quan les vam trobar no s’entenien perquè era català d’aquest antic, i veus?” – llegeix- “(…)E quant serà cuyta, met-la en un gresal i no sé què. Doncs nosaltres les hem adaptat i ara s’entenen”, diu Montse Carrera, cuinera de la Fundació Alícia. Total, que vam cuinar cigrons tendres, celiandrat (pollastre amb espècies) i salviat (una espècie de crêppe amb sàlvia). Noms antipostureo -us he avisat-, i aquí “ni esferificaciones ni nada” -diu una de les assistents- però va ser tot molt bo.

La meva àvia em va dir, quan li explicava, que “això dels crêppes que sembla que ens haguem inventat ara”, la seva àvia ja ho feia, i en deia truita de farina. “I ara es veu que a l’època medieval ja es feien.” I com sempre, això del passat sempre torna (transformat). Penseu, en el fons, en el que porta l’hummus.

I ja que parlem de les coses de sempre: el mató de Pedralbes (que té més pinta de flam que de mató) és com la recepta de la Coca Cola: ningú la sap i tothom la busca, i fins ara havia estat tancada entre les monges clarisses -cada vegada més grans- de l’Església del Monestir, però petita exclusiva: la Montse ens confessa que una monja l’hi ha explicat. Mató de Pedralbes, doncs, obert a les pròximes generacions, i que segueixi -encara que sigui en noves versions-.

No desvelarem res més. L’últim ingredient és el vostre: aneu-hi, que es torna a repetir el dia 26 de maig. Entre els bons plats i el claustre del Monestir, postureo assegurat.

Hi ha coses que no canvien, i les que ens sembla que canvien, només canvien una mica: en forma d’hummus i amb foto d’Instagram darrere, però encara mengem cigrons. De fet, hi ha un desig citat a Flos medicinae de l’Escola de Salern que encara desitjaríem: «si et falten metges, que siguin metges per a tu aquestes tres coses: ànim alegre, descans moderat i dieta.»

Foodies del s. XXI, salut!