Follar el raïm

10.01.2016

El Petit Atles lingüístic del domini català (abreujat PALDC) té el mateix esperit que l’Atles lingüístic del domini català (ALDC): posar a l’abast dels investigadors un conjunt de materials de llengua oral recollits durant la dècada dels setanta. Si el mes d’agost sortia publicat el setè volum de l’Atles lingüístic del domini català, aquest mes de desembre acaba d’aparèixer un nou volum —el cinquè— del Petit atles lingüístic del domini català.

Una parra | Foto: Griselda Oliver

El raïm d’una parra | Foto: Griselda Oliver

El projecte, tal com explicàvem en aquest article, va ser gestat per Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colon, i actualment està dirigit per Joan Veny i Lídia Pons, juntament amb Núria Jolis, Joaquim Rafel i Fontanals i altres col·laboradors. Quan Badia i Margarit i Colon van iniciar l’empresa eren “conscients de la necessitat de formar un atles lingüístic que superés els deficiències dels anteriors”. Per dur-lo a terme, es va elaborar un qüestionari amb 2.450 preguntes que es van fer a 190 localitats diferents. A partir de la informació recollida en els qüestionaris, el treball s’ha dividit en diverses temàtiques de lèxic comú (parts del cos, malalties, arbres, animals domèstics, etc.) i de lèxic especialitzat (treballs rurals, ramaderia, apicultura, pesca, etc.).

L’agricultura i els vegetals

El cinquè volum, dedicat a les Indústries relacionades amb l’agricultura i Els vegetals, conté 202 mapes seleccionats del 315 mapes i de les 31 llistes de materials no cartografiats del cinquè volum de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC, 2010). S’hi inclouen un mapa comparatiu, 65 mapes fonètics, 12 mapes morfològics, i 124 de lèxic, així com dos mapes introductoris de comarques per fer més fàcil de consultar.

El mapa comparatiu, d’una banda, permet observar la distribució de termes per referir-se a un mateix concepte. El mapa 582, per exemple, ens mostra que la majoria del territori catalanoparlant —la Franja, Catalunya, València, illes Balears i Sardenya— opten per dir parra o parral (probablement, d’origen gòtic) quan es refereixen a la “planta de vinya cultivada en forma alta, enfilassada”, mentre que la Catalunya del Nord prefereix el terme occità trelha o trilha, que deriva de trichila (“glorieta de ceps”), i que en català antic va derivar a trilla.

Als mapes fonètics, en canvi, es poden observar diversos fenòmens vocàlics, com per exemple, al mapa 585, la pronúncia diftongada de termes com oliva (del llatí, oliva), pròpia de la zona nord-occidental (i alguna part de la zona oriental), [əw]liva o [aw]liva, que es produeix per dissimilació, fins i tot en verbs d’origen culte (auperar). Un altre cas interessant és el que es ressenya al mapa 590, que fa referència a fonei (pronúncia pròpia de la zona oriental), variant de fonoll/fonoi, terme en el qual es produeix una dissimilació de la o (fonoi > fonei), com passa en altres termes, com jonei (genoll).

Pel que fa als fenòmens consonàntics, val la pena fixar-se en el mapa 619, en què s’explica la pronúncia xíndria en lloc de síndria, típic a la costa catalanocentral i a Eivissa, “a causa de la seva proximitat palatal” amb l’ajuda de la vocal [i]. Aquest mateix fenomen passa també amb ximple “simple” o amb singlot, xinglot.

Finalment, pel que fa a les altres variants fonètiques, és interessant fer una ullada als mapes 643 i 644, que fan referència a la carxofa i a la carxofera. Si bé el terme carxofa (de l’àrab andalusí haršufa) s’imposa a tot la zona catalanoparlant, en algunes zones de la Catalunya central s’imposa escarxofa —que és el resultat de l’“aglutinació de part de l’article a partir del plural: les carxofes > les escarxofes, les tisores > les estisores). En alguns punts ribagorçans opten per pronunciar alcatxofa i a Guardamar, per fer servir el castellanisme antic encanària. Pel que fa a la carxofera, en canvi, hi ha diversitat de pronúncies, si bé carxofera és la pronúncia predominant arreu, mentre que escarxofera i escarxofer tenen força presència al Principat i a algunes zones de Menorca i Eivissa. Alcarxofera, per la seva banda, s’utilitza a la zona ribagorçana, i a València es prefereix la forma penquera.

Els mapes morfològics presenten les diferents varietats morfològiques d’algunes paraules, com és el cas de taronja, que a la Catalunya del Nord n’hi diuen toronjo. A la zona ribagorçana, però, s’observa com s’ha imposat naran[χ]a.

Finalment, en els mapes de lèxic, s’hi ressenyen aquelles paraules que tenen a veure amb les indústries de l’agricultura i alguns vegetals. Per exemple, el mapa 671 mostra les diferents maneres per fer referència a l’acció d’esclafar el raïm: a tot el territori catalanoparlant s’imposa sobretot trepitjar, que ha acabat substituint xafar (utilitzat en alguns punts de Catalunya, la Franja i el sud de València), mentre que a la zona oriental i Sardenya s’utilitza sobretot follar. Pilsar, pisar o piar són utilitzats a la Franja i a la Catalunya del Nord, mentre que al sud de València predomina l’ús de xafigar en algunes zones.

I per acabar, pararem atenció al mapa 724, referent a la patata, terme resultant de l’“encreuament del quítxua papa amb l’antillà batata (moniato)”, que s’utilitza sobretot en català oriental i balear, mentre que trufa (propi del rossellonès) i les seves variants trumfo i trumfa s’utilitzen en diverses zones del Principat, sobretot a l’oest —i en algunes zones orientals: a casa meva la meva àvia, que és de l’Empordà, sempre n’hi ha dit trumfes. En tortosí i valencià septentrional, en canvi, opten per pataca, al sud del País Valencià fan servir creïlla (del castellà queraïlla) i a Sardenya s’utilitza el gal·licisme poma de terra.