Flórez & Friends

A l’hora d’escriure aquesta crònica, m’he debatut entre dos títols possibles que, crec, defineixen els trets principals del recital que el tenor peruà Juan Diego Flórez ha ofert al Palau de la Música. He triat el de Flórez & Friends, recordant aquells concerts Cross Over que Luciano Pavarotti compartia amb estrelles del pop per diversos motius que després comentaré, però crec que, en tot cas, és un títol que defineix bàsicament la segona part del recital. Per a la primera, em temptava l’opció La costella de Juan Diego, en referència a la famosa comèdia de George Cukor La costilla de Adán (desconec el títol de la versió catalana). I és que la costella, concretament la fractura de costella que el mateix Flórez va anunciar que patia, va ser la protagonista de la primera part del recital. Però anem a pams.

El recital plantejat pel tenor peruà tenia dues parts ben diferents. La primera íntegrament operística i la segona bàsicament dedicada a la cançó italiana. En la primera, l’acompanyament va anar a càrrec de l’extraordinari Vincenzo Scalera, un dels millors pianistes acompanyants d’òpera i repertoristes que hi ha avui dia, i Flórez va interpretar àries de Mozart i tres de les grans romances de l’òpera francesa: Faust, Werther i Romeo.

És una llàstima que Flórez no s’hagi dedicat més al repertori mozartià perquè té les característiques ideals. Sobretot, pel que fa a l’elegància aristocràtica del seu cant i el perfecte legato sostingut per un fiato infal·lible. Papers com Don Ottavio o Ferrando, del Don Giovanni i Cosí fan tutte respectivament (obres que sembla que té previst abordar en un futur), són ideals per a ell, i en el recital del Palau va deixar una bona mostra d’ambdós, com també de l’ària de Tamino de La flauta màgica, un paper, aquest sí, que requereix un instrument de ressonàncies més heroiques i que comporta l’inconvenient de l’idioma. Totes tres àries, així com la de concert “Aura che intorno spiri”, van ser interpretades amb exquisidesa però també amb una certa prudència i control amb les respiracions, les quals, com va comentar l’intèrpret, segons com, eren doloroses. Un dolor que, per moments, es podia percebre en el seu rostre. Però finalment l’ibuprofè va fer efecte, Flórez es va relaxar (i amb ell tots nosaltres) i ens va oferir el que, probablement va ser el millor del recital: el repertori francès, que el tenor s’ha imposat com a nou repte després de les incursions en Rigoletto i Lucia Di Lammermoor.

El cant elegant i matisat de Flórez, així com el seu físic, és ideal especialment per Romeo, obra amb la qual va tancar la primera part del recital. Caldrà veure, però, quina capacitat té el tenor per superar les orquestracions de Gounod. En el cas de Faust, més enllà de la idoneitat del seu cant, va coronar “Salut, demeure chaste et pure” amb un do natural espatarrant. Però Faust és un personatge que queda molt lluny de la vocalitat de Flòrez, especialment en el primer acte, d’escriptura molt central, franja en la qual la veu del tenor perd brillantor. Pel que fa al Werther la cosa es complica, ja que es tracta d’un personatge que els tenors han enfocat des de diverses perspectives. L’obra va ser estrenada per un tenor de perfil wagnerià i cantants com Georges Thill, de timbre baritonal en van fer veritables creacions. En aquesta línia cal situar la interpretació de Jonas Kaufmann, probablement el gran Werther dels nostres dies. També els tenors clarament lírics han abordat el personatge (Nicolai Gedda en el seu moment i Roberto Alagna en seria un exemple recent) i finalment, determinats tenors lírico lleugers com Tito Schipa o el gran Alfredo Kraus van fer grans creacions del personatge des de perspectives diferents. Flórez s’integraria en aquesta darrera escola, però a diferència dels dos tenors esmentats, el seu timbre no té prou metall per traspassar la densitat orquestral de Massenet. Veurem si en el futur Flórez accepta un repte que ara per ara sembla poc factible.

De tota manera, a diferència de molts altres tenors, Flórez és intel.ligent i sap el que es fa respecte a l’evolució del seu instrument i del repertori. I la prova és que, malgrat els flirtejos amb repertori més pesant de l’habitual, va acabar el recital amb l’ària final del Barbiere rossinià, demostrant que la seva agilitat i capacitat de coloratura està intacta. Una gran notícia.

Deixant d’una banda la costella del Juan Diego i centrant-nos ja en Flórez & Friends, cal dir que aquesta segona part del recital es va fer una mica pesada. Si més no a mi, tot i que la gran majoria del públic que omplia a vessar el Palau no estaria gens d’acord amb aquest comentari. Pesada per diversos motius. Primer, pel repertori escollit, que pot ser més o menys del gust de cadascú. Però sobretot perquè, en general, el recital no va agafar mai un ritme estable. Si a la primera part, el malestar físic de Flórez va fer que sortís de l’escena després de cadascuna de les àries, a la segona, la incorporació d’un petit conjunt instrumental i una regidoria inexistent, va fer que la cosa no acabés d’agafar mai velocitat de creuer. A més, al divo peruà cada vegada li agrada més interactuar i xerrar amb el públic, fet que no ajudava gaire en aquest sentit.

Però anant al tema musical, la segona part ens va oferir un Arrivederci Roma prescindible (a més amb una tessitura molt central que no afavoria les característiques de Flórez) i un O Sole mio tòpic. Una mica més interessant va ser Chitarra romana, un Parlami d’amore Mariú molt ben cantat i la sempre resultona Amore marinaro de Donizetti. Totes aquestes peces van ser interpretades pel tenor juntament amb l’esmentat Scalera al piano, un Daniel Forcada una mica perdut a la percussió (incorporació improvisada o de darrera hora?) una excel·lent Ksenja Sidorova a l’acordiò i un espectacular, genial Avi Avital a la mandolina, que va interpretar com a solista una obra vistuosística de Kreisler i unes Csardes de Monti de tallar la respiració. Com ja he dit, el recital oficial va acabar amb l’ària del Barbiere, precedida d’un Bolero rossinià discret. Però tots sabem que els recitals dels grans tenors acostumen a tenir una tercera part, la de les propines, de vegades més sucoses fins i tot que el recital en si mateix. No va ser aquest el cas, però el post recital va ser extens. Començant per una versió confessadament improvisada, i a fe que es va notar, de Bésame mucho, amb Flórez a la guitarra i el conjunt esmentat per passar, després, a una íntima i sentida versió de La flor de la canela, de nou guitarra en mà. I per acabar, una part de l’ària de Tonio de La fille du regiment, la famosa ària dels nou do que el gran tenor va resoldre amb la seva qualitat habitual, però mostrant ja una certa fatiga que es va traduir en un dels aguts una mica baix. Senyal definitiu que el recital, o la festa Flórez, havia arribat al seu final.

PD: Amb Juan Diego Flórez està passant el mateix que amb alguns col·legues, especialment de la seva corda, d’ara i de sempre. La seva figura comença a transcendir els límits del terreny operístic per esdevenir una personalitat coneguda a nivell global. I està bé que sigui així, ja que s’ho mereix per la seva trajectòria i perquè al cap i a la fi, encarna més que ningú el rigor i l’excel·lència del cant líric. El problema pot venir quan l’intèrpret perd la perspectiva i es dedica al show més que no pas a centrar-se en la qualitat intrínseca d’un recital. Flórez no és un gran showman, és un gran cantant, un dels millors dels darrers anys i un dels grans de la història de la seva corda. Tant de bo que no ho oblidi.