Flavita Banana: “L’humor és mentida”

6.07.2018

Mentre Rosa Bertran, secretària de l’Associació Perich Sense Concessions i presentadora de l’acte de lliurament del Premi Internacional Gat Perich 2018, introduïa ahir al vespre el vídeo de resum dels 20 anys de vida del guardó, la pantalla on es veurien les imatges baixava a una lenta i rupestre velocitat. Una velocitat que feia curtes les paraules introductòries de Bertran. Aquest desajust, amb Bertran i el públic mirant la pantalla en silenci, ja és, per alguns, una píndola d’humor. El moment contenia aquella gràcia de les situacions absurdes i trivials (el nonsense). Això passava en una de les plantes de l’edifici-seu de l’editoral RBA, on la vinyetista Flavita Banana, l’actriu Judit Martín i la revista El Jueves eren premiats.

Flavita Banana, Judit Martín i Òscar Dalmau. | Foto: Associació Perich Sense Concessions.

En el vídeo en qüestió es van poder veure els premiats en anteriors edicions. El guardó, nascut el 1996 però amb tres anys de pausa per raons pressupostàries (2012-2014), va començar reconeixent només a dibuixants però amb el temps va ajustar-se (i encertar) a noves formes d’humor. S’han premiat a plomes nostrades com Batllori, Ferreres o Kap o internacionals com Willem, Wolinski o Satrapi. De mica en mica, entre els dibuixants van anar colant-se les taules, la ràdio i la televisió: Pepe Rubianes, El Tricicle, Buenafuente o Els Òscars. Avui es concedeixen el Premi d’Humor Gràfic, el Premi d’Humor Mediàtic i el Premi d’Honor. I també avui, els premiats i alguns convidats, abans d’arribar a l’acte de lliurament, prenen una golondrina al port que els porta fins al Fòrum. Una activitat prèvia a l’entrega que ja és tradició. Com ho va ser pujar a Llançà en tren (el Tren Perich) durant els anys en què el premi va lliurar-se en aquesta població empordanesa, que van ser un grapat.

Abans de l’entrega dels guardons (un Gat Perich amb llapis i rodanxó), Fer, un clàssic d’El Jueves, va ocupar-se del preàmbul de la festa. El primer que va fer va ser convidar a l’escenari “un paio sense mòbil” que s’havia trobat a l’AVE venint de Madrid i li havia explicat durant el trajecte com funciona la trama Gürtel: “Remenar paper i amics”. El paio, és clar, era un mag amb maletí que va convertir els papers en bitllets. Després, Fer, ple de nostàlgia canalla, va homenatjar el company Jordi Ginés (Gin), mort el 1996 i “alma mater” de la revista. “Podríem dir que la darrera generació de la revista som fills del Gin”. Va recordar els anys compartits: del Papus a El Jueves. “Llençava gairebé tot el que feia a la paperera i jo ho recollia. Tinc un museu del Gin a casa”. “Menys amant, va ser-ho de tot per mi”. I també va evocar altres col·legues: Forges, Josep Maria Bachs i Perich, que va ser el qui va trobar-li el sobrenom de Fer.

El primer guardonat a pujar a l’escenari va ser Guille Martínez-Vela, director d’El Jueves, que recollia el Premi d’Honor oferint una comparació que, sent justa, de tant repartir-la pot córrer el risc de perdre l’esgarrifança: “Fa 40 anys els dibuixants anaven a judici, com hem canviat… Fa 40 anys la policia atonyinava a ciutadans pacífics, com hem canviat… Fa 40 anys els músics eren perseguits, com hem canviat…”. Ahir Valtònyc parlava en una roda de premsa a Brussel·les; el 1977 a la redacció d’El Papus esclatava una bomba enviada pel grup feixista Triple A. El 1977, justament, naixia la revista ahir celebrada. “Aquest país té moltes coses dolentes però també en té una de bona: és molt fàcil fer El Jueves”, tancava Martínez-Vela, que considera que les “estratègies mediàtiques en contra de cert humor ja no traspassen. La societat està de la nostra banda”.

Seguíem amb Flavita Banana (nom artístic de Flavia Álvarez-Pedrosa) i Judit Martin recollint els seus guardons. La dibuixant, el Premi d’Humor Gràfic; i l’actriu, el d’Humor Mediàtic. Després, Òscar Dalmau xerrava amb elles. Durant la conversa, d’humor no n’hi va faltar. Dalmau i Martín començaven bevent aigua de la gerra abans de tenir els gots disponibles. “És poc ergonòmic”, deia el copresentador de La Competència.

Flavita agraïa el premi al “coixí que aguanta que et dediquis a l’humor”, que són els amics i els companys de pis: “Fer humor és un ofici de risc”. Martín tenia unes paraules per al Polònia, “un aparador total” on ha interpretat a Reguant, Colau o Cospedal, i per a Pallapupas, on va aprendre l’abecé de la professió. Preguntades sobre que és l’humor, Flavita parla de “piràmide d’emocions”. “Fins a arribar a l’humor passes per molts estadis”. També veu l’humor com “l’acceptació màxima: fa un mal de collons”. Sortien altres comparacions: salvavides davant la tragèdia, per exemple.

“Una manera de ser i comunicar-se”, segons Martín. També de sobreviure. Flavita afegia que “l’humor està més enllà del bé i del mal”. “És un mitjà i no una finalitat”. La il·lustradora explicava que una vegada va haver de contestar una vinyeta seva que havia ofès a certs lectors (la va publicar a S MODA, un suplement d’El País). Va respondre, evidentment, amb una nova vinyeta. No pensava explicar el dibuix. Aquest cas la porta a una reflexió encertadíssima: “L’humor és mentida. És un llenguatge”. És a dir: no cal agafar-nos-la amb paper de fumar.

Dalmau també els demanava pel què les fa riure. Les dues responien amb “coses molt bàsiques”. Vídeos de bebès que cauen o gossos disfressats. Flavita citava els mems, que “cal tenir molt en compte” per l’anonimat i la gratuïtat. Una nova forma d’humor que Europa (aquesta Europa agra que treu el cap) vol regular. Un altre front van ser les formes de treballar. Flavita traça la vinyeta mitja hora abans d’enviar-la. “La pressió alia les idees molt ràpid”. “No vull pensar en la feina d’un vinyetista diari”. Una altra cosa és l’ocurrència: “La solució del tema i el missatge són hores i hores”. El dibuix, al cap a la fi, i repetint-nos, és el canal, “i un plaer”. Martín, també actriu d’improvisació, explicava que els personatges que millor li han sortit han estat els que s’ha preparat menys. La Vane del Versió RAC1, per exemple. Que, per cert, va fer comparèixer. “Em va sortir espontàniament, en directe”. Les imitacions sí que se les ha d’estudiar a fons. Dalmau tancava l’entrevista amb els límits de l’humor. “Si fem un exercici de consciència, descobrirem que hem rigut de coses molt bèsties”, deia Flavita. La clau, coincidien tots tres, està en l’audiència, en mesurar l’audiència. Segons Dalmau, “de límits no n’hi ha d’haver, com ha humorista has de poder fer de tot”. També hem de poder riure amb l’“oh” de l’escàndol.

L’acte s’acabava amb una petició de Martín: ella explicant un acudit (un d’aquells breus i hilarants), mentre la pantalla del començament tornava a baixar i el públic, obligat per l’actriu, havia de resistir el riure. Impossible no esclatar.