Fins aquí hem arribat: retornar als orígens per explicar el final

1.11.2018

Si no et trobes bé, estàs a tres pedretes. Aquesta dita prové del gest quotidià de tirar-les al mort per assegurar-se que no s’alcés. També dona nom a un cementiri de Lleida on la gent posava tres pedres i feia una petició altruista en forma de desig. Aquesta és una de les moltes anècdotes i preguntes que el folklorista i escriptor Amadeu Carbó i l’estudiós de la cultura popular, Jordi Cubillos, juntament amb Marcel·lí Virgili, han recollit al llibre Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu, que publica Edicions Morera dins la col·lecció l’Ermità. Meritxell Farreny ha assistit a la presentació al Centre de Cultura Popular La Violeta de Gràcia.

 

Què ha canviat d’aleshores ençà?

Perquè els morts trobin la llum i travessin el llindar que fa de falca del món dels vius “aturen el rellotge, tapen les finestres i els miralls i encenen un ciri”, explica Virgili. Sant Cristòfol, el patró cristià dels conductors, és l’encarregat d’acompanyar les ànimes i procurar que facin el traspàs. La iconografia amb què se’l representa beu de dues figures de la tradició egípcia i la clàssica grega: l’Anubis i Caront.

Això no obstant, a Catalunya hem simplificat i reduït la mort. Ja no està tan present com 50 anys enrere. Els costums, balls i hàbits o rituals funeraris i els àpats que les famílies preparaven durant les vetlles en record als difunts no tenen res a veure amb l’actualitat.

La gènesi del llibre parteix d’un àpat, concretament un arròs celebrat a Sitges el desembre de 2016. Els dos autors van proposar-se el mateix projecte havent reflexionat profundament sobre com conceben i com es posicionen davant la vida i la mort. Ambdós, només arribar a una localitat, van al cementiri. Virgili afegeix que aquesta “és de ben segur la millor medicina si estàs ensopit o disgustat. El cementiri ho cura tot, aprofitem la vida!” i que no falti l’humor. Els autors apunten que “potser hem abandonat aquest modus vivendi arran de la laïcització i la globalització que al seu torn han fet aparèixer noves pràctiques culturals com el necroturisme”.

Pel que fa als canvis, “hem guanyat seguretat però hem perdut el vincle emocional delegant-ho tot als hospitals i al tanatori d’hores convingudes”, apunta Carbó. S’ha eliminat el tancar els ulls als difunts, l’estar desperts 24 hores i ballar i s’ha preferit que se n’ocupin empreses especialitzades: “Defugim el fet transcendent de la vida i concebem el dol de manera diferent”. Cubillos explica com hem desconstruït la Festa de Tots Sants i ens ha arribat la part més comercial, tronada i lúdica de Halloween que no exigeix cap compromís personal però “que respon a la societat del consum on vivim”.

 

Què pensem de la vida i la mort i com vivim

Més enllà del posicionament personal dels autors, aquests van constatar que, de forma col·lectiva, tots considerem les persones éssers transcendents, “fet que tenim molt ben travat en la parla i que diu molt de nosaltres”. Pensen que potser és així perquè la societat s’ha tornat hedonista o perquè també hi ha influït el consum: “Les societats riques hem girat l’esquena a la mort”. Segons ells, si no penséssim que som importants no diríem que la persona “ha traspassat” ni tindríem un costumari tan ric sobre la mort- epitafis, cementiris, dites i refranys, patrimoni artístic, creences populars, costums, rituals, llegendes, oficis, esqueles, danses i tradicions-.

Dins l’imaginari, els panellets són menges que provenen de pans d’ofrena dels avantpassats, durs i de llarga durada, però comestibles, que ens remeten a la idea d’eternitat. L’univers astronòmic també s’hi suma: la lluna plena significa la porta tancada i la nova, l’oberta. La llum, present a la Candelera i a la Pasqua, significa la resurrecció i ajuda als morts a trobar el camí perquè puguin protegir-nos com avantpassats.

“Els autors coincideixen a dir que els cementiris són el reflex dels vius i de la societat”.  Aquest llibre explora la vivència que fem de la mort sense tabús, perquè vulguem o no, “la mort és l’única certesa que tenim”. Alhora serveix de fil perquè en un futur, quan ens n’adonem, retornem al passat i recuperem aquestes vivències”. Tot el bagatge acumulat és material que dóna peu a fer-ne la continuació. Per ara, aquest llibre no mor.