Fina Birulés i Judith Butler: la urgència de pensar al carrer

16.10.2018

El primer dia de la Biennal Ciutat Oberta ja ha estat un èxit, i és que la Plaça Joan Coromines era plena de gom a gom dels qui vam assistir al Diàleg entre Fina Birulés i Judith Butler, moderat per Marta Segarra. En aquest article en fem una reconstrucció de les principals línies argumentals que s’hi van desenvolupar.

Judith Butler durant la conferència de la Biennal Barcelona Ciutat Oberta

Un munt de cares joves i de no tan joves, totes elles igualment engrescades. Gent diversa que configurava un conjunt estranyament homogeni, gent desconeguda però ben avinguda pel simple fet de saber que es comparteixen certes conviccions i certes inquietuds, però sobretot per saber que es comparteix bàndol d’una lluita. El diàleg es va plantejar en aquests termes i va transcórrer com un desplegament dels principis i actualització del programa d’aquesta lluita, la feminista. Una lluita (i els debats que hi van de la mà) que ambdues pensadores coincideixen a situar el seu origen en l’activisme dels anys 70, i que posteriorment l’acadèmia ha mirat de teoritzar i la institució encara intenta representar. Butler va més enllà i assenyala que la qüestió del gènere i la sexualitat són preguntes fonamentals que sorgeixen a l’adolescència i en la vida privada, i que responem amb el llenguatge i vocabulari que en aquell moment disposem. En aquest sentit, podríem dir que són qüestions més vitals i personals que no pas purament filosòfiques o polítiques; d’aquí que Birulés assenyali el perill d’institucionalitzar una lluita d’aquesta natura, ja que es supedita la implicació immediata dels individus amb aquestes qüestions a la lògica representativa.

Ja fa temps que la lluita feminista ha eixamplat els reclams de la igualtat de gènere i reconeixement de la diferència a la denúncia de les estructures de poder, violentes per definició en tant que impositives, i en les que es basa la diferència binària de gènere. Birulés apunta a la necessitat no tant de parlar per assenyalar l’opressió, sinó de parlar per alçar la veu i ocupar l’espai públic (polític i social) com ho va fer la vaga del 8M als carrers o el moviment #MeToo a les xarxes socials. Butler recull aquest fil advocant per una “lluita transnacional”, per a la qual cal trobar noves formes de solidaritat per combatre l’augment d’actituds fóbiques que, d’altra banda, no són sinó una reacció significativa d’allò que s’ha aconseguit fins ara. Tot i això, també les dues amplien l’anàlisi de la situació per assenyalar com aquestes posicions heteropatriarcals són reforçades pels mecanismes de poder dels estats, que practiquen la violència institucional (legal i policial) disculpant els agressors i, d’altra banda, atribuint la violència a aquelles accions que precisament manifesten desacord amb el statu quo.

La constatació d’aquest intent de control, per Birulés mostra que el que està en joc en la lluita feminista no és només la possibilitat d’una “ideologia de gènere” capaç d’eixamplar el marc normatiu perquè sigui més inclusiu (acceptant irremeiablement la norma com a condició d’intel·ligibilitat). El que també està en joc és la llibertat d’individus i col·lectius, entesa en el sentit de “no estar en el lloc previst”, de desplaçar-se respecte d’allò esperat, i que per tant “val més no regalar la paraula llibertat al liberalisme” perquè hi tenim molt a perdre. Butler entoma aquesta qüestió com un gran repte especialment als EUA, on la comprensió de la llibertat s’ha reduït a l’individu, resultat del contractualisme liberal. D’aquí l’aposta compartida per la responsabilitat política que assumeix l’”obligació global”, diu Butler, d’intervenir en el món que ens ha estat donat, per no ser “indiferents respecte del que no hem fet”, en paraules de Birulés. Els aplaudiments del públic en determinats moments hi estaven en sintonia.

La vulnerabilitat entra còmodament al debat com una noció ja acceptada com a imprescindible per plantejar-nos aquestes qüestions, ja que “la vulnerabilitat no és un atribut subjectiu, sinó estructural” i no té res a veure amb el gènere; de fet, la invulnerabilitat és impossible”, diu Butler. La vulnerabilitat mostra “el costat lluminós de la dependència”, afegeix Birulés, és més “guanyem autonomia a través de la dependència”, ja que les nostres accions s’entrelliguen amb les dels altres en la mesura que som i actuem en comunitat. Es tracta de la metàfora arendtiana de la taula que la Fina mai deixarà d’explicar a classe: l’espai entre que ens allunya tant com ens separa els uns dels altres, és a dir, que ens relaciona i per tant ens fa (inter)dependents. Treure aquesta taula suposaria anul·lar la distància que dóna lloc a la diversitat i caure en la proximitat perillosa de la unanimitat: “no som lliures de forma immediata”.

L’última pregunta, molt encertada per part de Marta Segarra, demanava a les dues filòsofes explicitar el paper de l’art i la literatura en el seu pensament. Butler defensa la literatura com una manera de conèixer el món alternatiu al que solem entendre per coneixement; llegir ens obliga a desengranar la complexitat d’una realitat possible (el context, els personatges, l’enllaç narratiu del drama, etc.) i per tant a entendre una perspectiva diferent. El que ens aporta és practicar “la paciència crítica” que ens pot servir per entendre la complexitat del món. Al seu torn, Birulés posa el focus més aviat en l’acte imaginatiu del qui fa literatura, que té “la capacitat de dir i transmetre experiències, i d’expressar-les millor que una explicació explícita”. La imaginació posa distància amb la realitat, cosa que permet mantenir un compromís amb allò contingent, i que per això depèn de nosaltres: les coses podrien ser d’una altra manera.

Per a una estudiant de Filosofia que surt de passar la tarda a la biblioteca de la facultat, no pot sinó generar una certa sorpresa la coincidència de les tres preguntes del públic en demanar solucions a les dues filòsofes: “Com afrontar…?”, “Què fer amb…?”… Les dues ponents van haver de matissar “la voluntat de debat constant entre feminismes”, “la innecessitat d’assimilar-se a cap identitat per participar d’una acció col·lectiva” i el risc de “demanar al feminisme de resoldre-ho tot”. La filosofia no té solucions, amb prou feines té algunes respostes, que no es plantegen sinó acompanyades d’altres preguntes, cosa que no podem evitar sense deixar de fer filosofia. Ara bé, aquesta confusió no és tan sorprenent, sinó simptomàtica (i en cap cas rebutjable), si ens aturem un moment a pensar la situació: filòsofes al carrer en el marc d’un festival popular de pensament. Ens adonem, per tant, de la interessant aliança que s’està produint entre societat i pensament (que cal distingir-lo de la filosofia sense negar-ne la proximitat) fora de l’acadèmia, que obeeix clarament una voluntat social de canvi, de reconduir la realitat sense tenir-ne les regnes ni esperar als qui les tenen.