Fina Birulés: “Fer bé el dol significa saber què és el que hem perdut”

27.04.2014

Fina Birulés  (Girona, 1956) és filòsofa i dóna classes a l’UB de filosofia contemporània i filosofia de la història. Algunes de les qüestions sobre les que pensa són la subjectivitat política, la història, l’acció, la identitat, la memòria, temes de teoria feminista i l’estudi de la producció filosòfica femenina. Va fundar al 1990 el Seminari “Filosofia i Gènere”  i ha publicat diversos llibres, alguns dels quals estan dedicats a la filòsofa Hannah Arendt, Acaba de publicar “Entreactes, entorn de la política, el feminisme i el pensament” (Editorial Trabucaire).

 

Fina Birulés ha publicat 'Entreactes' | Foto Montse Barderi

MONTSE BARDERI: Entreactes és un llibre de filosofia. La filosofia és difícil i fa servir un llenguatge fosc?

FINA BIRULÉS: No sé si és un llibre de filosofia, en qualsevol cas és un llibre de pensament i jo sempre he estat convençuda que la filosofia és difícil perquè pressuposa una certa reflexió, però a més de difícil pot ser clara, cosa que no sempre és habitual i el que espero és haver aconseguit una mena de claredat. Els eslògans publicitaris són d’una captació molt immediata i un escrit de reflexió de vegades necessites llegir-lo dues vegades.

M.B: Beyoncé, la cantant, va venir fa poc a Barcelona i en un espectacle ben eròtic va dir “feminista: persona que creu en la igualtat de sexes”. Creus que hi ha una nova vinculació amb el feminisme? Seria aquesta una bona definició?

F.B: Crec que aquesta és una bona caracterització bàsica del que és el feminisme. En la meva opinió, tot partint d’aquesta definició, caldria afegir que “igualtat” aquí fa referència a la igualtat de drets i no a la homogeneïtzació o a la mera assimilació. Per aquest motiu, a Entreactes, he tractat de mostrar que el feminisme és també indeslligable de la interrogació teòrica i política entorn de la “llibertat”, de la diferència.

M.B: Podries explicar la gestació d’Entreactes i els principals temes que hi toques?

F.B: Entreactes és un recull de textos en el qual he volgut fer dialogar escrits nous i antics de manera que, en revisar-los i reunir-los, s’entreteixeixin, s’interpel·lin i puguin intervenir en els debats actuals. De fet, la segona part del llibre, dedicada a algunes filòsofes del segle XX, com ara Arendt, Weil, Kofman, és molt deutora del treball que hem realitzat l’equip del Seminari Filosofia i Gènere de la UB, al llarg dels darrers anys, per tal de recuperar  l’obra de les filòsofes. La primera part, en canvi, mostra el camí que he anat recorrent des de la preocupació per pensar el vincle entre la diferència i la llibertat polítiques. Així, tracto de proposar eines de tipus divers  per  tal de repensar la categoria «dones» i anar més enllà de les polítiques de la identitat i, en el mateix gest, tornar a considerar la llibertat política en una època en què està rebent durs revessos i en què semblem haver oblidat que la política consisteix més a prendre la iniciativa de manera concertada i obrir espais nous en el món comú que no pas reduir-la a un simple mitjà per resoldre els problemes socials o a la reivindicació de l’exercici d’un dret.

M.B: Citaré entre comentes alguns fragments del teu llibre. La primera constatació que he tingut és tornar a comprovar que el feminisme també és una manera d’acostar-nos al “món perquè no se’ns faci aliè”, que és una estructura que eixampla l’angle de visió…

F.B: De fet, hi ha una part important de les reflexions que al llarg dels anys s’han fet des dels diversos feminismes que ens proporcionen eines per comprendre la realitat que ens ha tocat viure, que ens permeten reconèixer el món com el “nostre món” amb tots els seus problemes i complexitats. No és estrany que Françoise Collin –una pensadora que és molt present en el llibre- afirmés que una feminista no és només una especialista en feminisme, atès que «l’espace entier de la pensée et du réel est son “chez soi”». De fet, entenc el feminisme com a pràctica de modificació de si i del món.

M.B: La dona s’ha vist massa des de la “precarietat, com si el femení només es pogués llegir el termes de carència”?

F.B: La tradició ha considerat la feminitat en termes d’una carència insuperable o d’un excés indecent.  Però el que m’ha interessat emfasitzar a Entreactes és el fet que les dones parlem de llibertat política i sovint la política institucional entén simplement que cal pensar la qüestió femenina com una qüestió social més. Sens dubte, hi ha moltes dones que necessiten les actuacions dels serveis socials, però d’això no se’n deriva que les úniques actuacions polítiques vinculades a la qüestió femenina es puguin assimilar a la resolució d’estats de precarietat, com si el femení només es pogués llegir en termes de carència.

M.B: Creus que és possible trobar formes d’autoritat femenina, entre nosaltres, i sentir-nos plenament en el món sense el vist-i-plau dels membres que ocupen els llocs del poder – prioritàriament masculins?

F.B: Podríem dir que fa anys que el feminisme ha parat atenció a les relacions d’autoritat. Aquestes relacions sovint són només definides en termes de jerarquia, d’obediència, etc. Però amb aquesta caracterització se n’obvia el que les vertebra més pròpiament: només es poden acomplir mitjançant el reconeixement de qui obeeix. Al llarg de la història, moltes dones, en particular les escriptores, han aconseguit força en atribuir autoritat a d’altres dones, a les seves accions, als seus textos; el reconeixement de la grandesa en una altra dona retorna una imatge de possible grandesa femenina. Tot i que aquest gest hagi quedat sovint invisibilitzat, podem evocar, per exemple, Jane Austen i Ann Radcliffe, Virginia Woolf i Vita Sackwille-West, Anna Akhmàtova i Marina Tsvietaieva. De fet, no hem d’oblidar que el mot “auctoritas” prové del verb “augere”, que vol dir fer créixer, augmentar. És en aquest punt que podem diferenciar les relacions d’autoritat de l’autoritarisme, ja que el criteri ens el proporciona el fet que, en el cas de les primeres, l’obediència fa créixer qui obeeix.

M.B: M’agradaria parlar més del dol que apareix al llibre. “El dol té a veure amb acceptar una transformació, el resultat del qual no podem saber per anticipat”.

F.B: A Entreactes parlo del dol, recolzant-me en les reflexions de la pensadora nord-americana Judith Butler entorn del fet que les relacions amb altri no només ens fan, ens constitueixen, sinó que també ens desfan. Així es podria dir que «Fer bé el dol» no significa haver oblidat l’altra persona o haver-la substituït, ja que «estem de dol» quan acceptem que la pèrdua que experimentem ens canviarà possiblement per sempre. Potser el dol té a veure amb acceptar patir una transformació, el resultat de la qual no podem saber del tot per anticipat. Fer bé el dol significa saber què és el que hem perdut. En la pèrdua hi ha, d’una banda, la pèrdua concreta, però també hi ha un efecte transformador que no pot ser planificat. Aleshores en el dol jo també em torno inescrutable a mi mateixa, he perdut els nexes que em constituïen.

M.B: Ets una gran experta en Hannah Arendt, fa molts anys que en parles i que la coneixes, de fet vas ser la primera en fer-nos-la conèixer. Què opines del boom que viu actualment? T’arriba quan ja hi estàs de tornada del seu pensament o encara no para de dir-te coses?

F.B: Com ja he comentat altres vegades, Arendt és una autora que m’ha ajudat a pensar. Darrerament l’interés en el seu pensament no ha deixat de créixer. Actualment  són conegudes i elogiades la seva aposta per pensar la condició humana i la política a partir de la categoria de natalitat, la seva anàlisi dels règims totalitaris, les seves reflexions sobre l’especificitat de la mentida contemporània, les andanades que va llançar contra l’administració nord-americana a l’època de la guerra del Vietnam o, en fi, la tesi de la banalitat del mal (en el seu moment escandalosa i ara, com va dir Coetzee, s’ha convertit en una mena de clixé semblant al que a la època de Dostoievski fou l’expressió “el gran criminal”). Es podria dir que, a cent anys del seu naixement, ens trobem de ple en un procés de rehabilitació, de normalització d’un pensament, no domesticable ni fàcilment reductible als llocs comuns del discurs contemporani.

M.B: La malaurança de Simone Weil, ara que n’hi ha tantes per la crisi, seria el que coneixem – de nou gràcies a la medicalització i el psicologisme – com la depressió severa?

F.B: No és una qüestió individual, la malaurança pertany a l’ordre de l’existència perquè tothom està subjecte a forces indomables que els envesteixen indiscriminadament. Així entén que la política té a veure amb la lluita per aconseguir edificar un dic de contenció i de xoc enfront de la desmesurada onada de la força, o sigui, amb el gest de marcar un límit i no amb accions que puguin conduir a una esperada societat sense conflicte o justa, a un «regne de la llibertat» sense classes. Per aquest motiu considerava que s’havia de pensar lluny de les il·lusions consoladores i que no s’havia de ser indulgent amb les fórmules buides. Sabia bé que l’ànima plena de sofriments no deixa espai per al pensament i és immediatament guanyada per la docilitat i la resignació.

Fina Birulés

M.B: Hi ha un moment en el teu llibre que es qüestiona la democràcia i el sistema de partits…Creus que aquí hi ha una necessitat cada vegada més urgent de revisar les estructures actuals?

F.B: Tant Arendt com Weil fan crítiques molt severes de la democràcia representativa i possiblement ens poden ajudar a repensar què vol dir la llibertat política en una època com la nostra, en què està rebent grans revessos. De fet, sembla que encara ens calgui recordar que la llibertat no és triar entre dos o més models preexistents, sinó fer advenir allò que encara no és.

M.B: Es pot definir el pensament d’una mateixa? En paraules de Jeanne Hersch, el pensament és per a tu “un exercici de llibertat que et suposa un compromís existencial que et transforma”?

F.B: No em sembla fàcil definir el propi pensament, potser he tractat d’esbossar-ne una caracterització en els mots que fan de presentació del meu llibre, quan emfasitzo que el pensament està lligat als “entre”, als moments de reflexió que segueixen i precedeixen l’acció, com diu Meri Torras en el pròleg que acompanya Entreactes. El mot entreactes indica els intervals de temps durant els quals queda interrompuda l’execució d’un espectacle o els moments de pausa entre dos actes d’una representació teatral. Els entreactes són aquells temps en què sembla que no passa res d’essencial, però és en ells, quan no es recita un text ja preparat, que trobem possiblement el vertader relat.