Filosofia i felicitat

6.04.2019

Vint minuts abans de començar l’acte del VilaPensa, l’auditori del Vinseum de Vilafranca del Penedès ja era pràcticament ple. La senyora del costat m’explicava que el dia anterior, amb la Marina Garcés de ponent, hi havia molta gent que havia quedat fora i també aquella nit −un dijous a les vuit de vespre− una sala d’unes 200 persones va quedar petita per escoltar parlar sobre filosofia. El tema era la felicitat des del punt de vista de la filosofia i la xerrada es dividia en dues parts: una primera ponència, de la Dra. Begoña Román (Petrer, 1965), dedicada a tractar el problema de la felicitat des del punt de vista de l’ètica i una segona part, del Dr. Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962), en la qual havia de parlar de la felicitat des de la vessant estètica.

 

Xavier Antich i Begoña Román a Vilapensa | Foto Festival Vilapensa

La felicitat i l’ètica

La ponència de la Dra. Román va començar assenyalant que la pregunta sobre la felicitat s’havia anat abandonant amb la modernitat. Els moderns van arribar a creure que podien substituir la noció de felicitat per altres conceptes més racionals, com ara la justícia (Kant) o el confort (utilitarisme). Com veuríem després, però, no és possible reflexionar sobre què és la justícia sense debatre sobre la vida bona −«justícia, per a què?», es preguntava la Dra. Román−. Alhora, la societat del benestar tampoc tanca totes les preguntes sobre la recerca d’una vida plena i feliç, com ens demostren dia a dia les altes taxes de suïcidis o l’ús creixent d’antidepressius.

Els moderns havien volgut abandonar la pregunta per la felicitat, va criticar Román, però la pregunta no ha desaparegut. Sense la filosofia com a mitjancera, aquesta veta de mercat l’han anat explotant els venedors de llibres d’autoajuda. Cal que l’ètica, per tant, recuperi la pregunta sobre la vida bona des d’una òptica basada en la raó i la tradició.

Román va distingir tres tradicions bàsiques, de les quals en va voler extreure algun element pràctic per a l’actualitat. Primer va parlar de l’estoicisme, una doctrina que s’oposava a entendre la felicitat com a mera satisfacció del desig −com a evasió, com a simulacre− i apostaven per una ètica reconciliada amb el món, la veritat i la finitud humana. El segon en ser esmentat va ser Epicur, qui va reflexionar sobre el plaer i va fer de les ganes la potència fonamental de tota acció humana. En tercer i darrer lloc, Aristòtil i la felicitat entesa com a eudaimonia, és a dir, com a projecte, agenda o floriment. La vida feliç és aquella en què es desenvolupa les millors potencialitats de cadascú, aquella on penso com vull viure i visc conforme penso.

Recolzant-se en el filòsof francès André Comte-Sponville, l’última part de la conferència va estar dedicada a parlar d’una felicitat sense esperança. «No hi ha res més tràgic −va dir la Dra. Román− que haver passat només una vegada sobre la vida i no haver estat feliç». La felicitat no passa per esperar a ser feliços o per esperar que satisfacin els nostres desitjos, sinó per acceptar la nostra realitat present i fer més, saber més, estimar més.

Xavier Antich durant la seva xerrada al festival Vilapensa

La felicitat i l’estètica

Després de la conferència de la Dra. Román va venir el torn de Xavier Antich, amb una conferència una mica confusa. Si en la primera intervenció felicitat anava vinculada a la idea d’una vida bona, a la xerrada sobre estètica la felicitat es relacionava amb la idea de plenitud. La felicitat grega, ens deia el Dr. Antich, no es pot entendre sense la idea d’un kósmos, és a dir, d’un ordre ple i harmònic del món.

Els antics primer es van trobar la bellesa de l’ordre en les regularitats de les postes del sol i les formes geomètriques dels estels. El món, van descobrir, no era un mer cúmul de fets atzarosos sinó una totalitat harmònica amb les seves lògiques internes. Posteriorment els pitagòrics es van topar amb la naturalesa numèrica de la música i, uns segles després, van aparèixer els primers cànons de bellesa a les escultures gregues, que entendrien la bellesa com un seguit de relacions de proporció i harmonia. Tot l’art posterior naixeria d’aquesta necessitat de buscar l’ordre observable, imaginable i pensable de les coses, un afany per trobar la versió més plena i perfecte de nosaltres mateixos.

L’art ens ajuda a buscar la nostra versió més plena, apuntava Antich, però també ens fa estranys a nosaltres mateixos. La bellesa present a l’art −de la pintura a la literatura, de la fotografia a la poesia− té la capacitat d’emocionar-nos i de capgirar-nos alhora; de fer-nos enfrontar a la bellesa i el dolor. Per explicar aquesta contradicció, el ponent va posar com a exemple un fragment de Kafka en el qual es parlava de l’art vertader com un pic de gel que «trencava el mar congelat que teníem dintre». L’art ens eleva i ens trastoca i la vertadera felicitat es trobaria en aquest joc entre estranyament i plenitud.

La xerrada va acabar gairebé a les deu de la nit amb la sala pràcticament immòbil. Amb una bona tria de temes i una bona programació, el VilaPensa ha tornat a aconseguir un altre èxit consecutiu. Tot i això, l’objectiu que l’any passat s’havien fet de seduir el públic més jove resta encara com a tasca pendent.