Filosofia i cinema: pensar la fi?

23.11.2015

Aquesta setmana ha començat el cicle ‘Pensar la fi: filosofia i cinema apocalíptic’, a la Filmoteca de Catalunya, on des d’ara i fins al dia 1 de desembre es projectaran pel·lícules com ‘Dawn of the dead’, ‘Melancholia’, ‘Offret’ o ‘The War Game’. Els films seran introduïts per diferents estudiosos com Peter Szendy, Jorge Fernández Gonzalo o Laura Llevadot, que de fet és la directora del Festival Barcelona Pensa, en el qual s’emmarca aquest cicle. La qüestió de fons és: quina relació s’estableix entre el cinema i la filosofia, entre les pel·lícules de gènere i el pensament? De tot això n’he parlat amb en Roger Mas i l’Arnau Horta, els organitzadors del cicle.

Fotograma de la pel·lícula The War Game

Fotograma de la pel·lícula The War Game

 

La conjunció entre pensament i cinema acostuma a fer-nos arrufar el nas. A uns, que s’ho miren des de la cua de la cadena tròfica que va dels grans acadèmics fins a casa seva, etiquetats sota l’odiosa etiqueta de «gent del carrer», perquè han acceptat els termes i les distincions, convençuts que van al cinema a passar el temps i prou, mer entreteniment despullat de cognició. Els altres, en la seva olímpica existència, perquè únicament consideren «art» una dotzena de pel·lícules –i això si s’han aixecat generosos–, com si filosofia i cinema fossin dues substàncies heterogènies i incommensurables.

Des d’aquesta setmana, a la Filmoteca de Catalunya s’hi pot veure un cicle de cinema apocalíptic, emmarcat en el context del Festival Barcelona Pensa. La idea mateixa d’aquestes sessions, que s’agrupen sota el títol “Pensar la fi”, sembla qüestionar la separabilitat entre les esferes del pensament i el cinema. La pregunta que s’obre, aleshores, és com el cinema pot ajudar-nos a pensar. Al plantejar aquesta interrogació, l’Arnau Horta i en Roger Mas, que són els organitzadors del cicle, es mostren sorpresos perquè la pregunta «pressuposa la sospita contrària, és a dir, que el cinema és un mer entreteniment que no generaria pensament, una idea que, podem suposar, prové d’aquells que encara es resisteixen a considerar-lo una forma d’art». I segueixen: «el cinema, com tot, genera pensament. És un reflex de la nostra vida i ens empeny a qüestionar-la, ens enfronta a dilemes morals, ens ajuda a observar la realitat des d’altres perspectives, ens permet repensar el passar i imaginar el futur, estimula la imaginació. En això no és diferent de la literatura, per exemple. Però és que, a més, el cinema, té la capacitat d’evocar continguts de pensament d’una manera més fluida i menys abstracta».

Potser el més interessant de pensar la relació entre la filosofia i el cinema és precisament provar d’imaginar les formes de pensament originals i qualitativament diferenciades que ens pot aportar l’escriptura cinematogràfica. Molts filòsofs s’han ocupat de la relació entre filosofia i literatura, que tindria com a cèlebre punt de partida la disputa platònica amb els poetes, expulsats de la polis. Des d’aquí podríem traçar una llarga història de reflexions que partís de les nocions aristotèliques de «mimesis» i «catarsi» fins arribar a la filosofia contemporània, amb noms com Richard Rorty o Martha Nussbaum, que s’esforcen en pensar el valor de la imaginació novel·lesca en el desenvolupament d’una ètica compassiva. El mateix passaria amb el cinema, si bé per la seva història recent no acumula la mateixa cartera d’il·lustres comentadors. Però com em recorden, «per alguns teòrics, com Deleuze, el cinema no és només un art, sinó que ha de ser considerat filosofia, perquè elabora els seus propis conceptes. El cinema no només ens ajuda a pensar perquè, per posar un exemple, ens enfronti a dilemes morals –és a dir, es converteixi en una mena de filosofia aplicada audiovisual que està sotmesa a les categories filosòfiques clàssiques–, sinó també i sobretot perquè desenvolupa una forma de pensar pròpia en imatges».

Tanmateix, un problema associat a aquesta conjunció entre filosofia i cinema és que instintivament pensem en un tipus de film intel·lectual, dens i sofisticat: un producte d’alta cultura que en aquest cicle de cinema apocalíptic trobaríem ben representat amb Offret de Tarkovski i Melancholia de Von Trier. El que resulta curiós és que aquests films semblen l’excepció: a la programació trobem una varietat de pel·lícules (les dues versions de Dawn of the dead, Dr. Strangelove o The war game) que semblen allunyar-se d’aquest model. L’al·lèrgia que molts tenen al cinema mainstream i, en especial, al cinema de gènere, reforçaria aquesta estranyesa. Precisament, en Roger i l’Arnau em confirmen que aquest és un dels prejudicis que pretenen combatre amb l’organització d’aquest cicle. El pensament no és patrimoni del cinema d’art i assaig: «la mateixa divisió que es va establir entre high art i low art va penetrar en el cinema des dels seus inicis: s’entén que hi ha un cinema que és mer entreteniment i un cinema que, pels criteris particulars que decideixi el crític, teòric o filòsof, es pot considerar art». Això ens retorna a la qüestió anterior, a la distinció taxativa entre pensament i cinema, en la mesura que «s’entén que només el segon tipus de cinema genera pensament, ja que el primer, en ser mer entreteniment, opera en l’espectador gairebé com un estimulant emocional i somnífer del pensament: repetint clixés formals i de contingut, vol generar una determinada reacció emocional més que no pas pensament crític». A més, afegeixen, «no deixa de ser curiós que s’hagin dedicat pàgines i pàgines a reflexionar sobre un tipus de cinema que, segons es diu, no genera pensament. A veure, és evident que no es pot negar que hi ha un tipus de cinema que, sobretot per l’ús del muntatge, manipula la continuïtat natural de l’espai i la construcció d’una determinada realitat, vol imposar un significat unívoc a l’espectador, i un altre cinema que intenta ampliar els espais de significació donant més llibertat interpretativa a l’espectador. Però dubtem que això impliqui que en un tipus de cinema l’espectador és passiu».

Cartell de la pel·lícula Dawn of the Dead

Cartell de la pel·lícula Dawn of the Dead

Aquest cicle, però, s’ocupa d’un tipus molt específic de cinema: l’apocalíptic. El problema és que l’etiqueta de cinema apocalíptic engloba tot un conjunt de temàtiques germanes però no idèntiques, ja que podem trobar-hi des de les amenaces metafísiques pròpies del relat escatològic fins al caos nuclear o la conquista del món per part dels morts vivents. Per això, m’expliquen que per elaborar la programació han considerat com a cinema apocalíptic «aquell cinema que es construeixi al voltant de qualsevol catàstrofe –natural o d’origen humà– que amenaci amb la fi del món o de la civilització tal com la coneixem, sense que necessàriament l’apocalipsi s’hagi de consumar. En altres paraules, pel·lícules que intentin transmetre la por, l’angoixa i la desolació que, en principi, generaria l’amenaça de l’apocalipsi».

La cara B d’aquest eix vertebrador la podem observar en el tipus de reflexió que originarà en l’espectador, ja que en la mesura que el cinema apocalíptic pot considerar-se, en algun sentit, com un subconjunt del cinema de ciència-ficció, un dels seus principals valors consisteix en posar en joc una representació distòpica de la realitat; això implica que, directa o indirectament, estem davant d’un tipus d’obra que és plantejada com un instrument de crítica ètica i social. Com hem vist, la seva funció filosòfica no pot reduir-se això, però és cert, com m’expliquen, que «els relats, en un context en què la societat s’ensorra, tenen la capacitat d’il·luminar o accentuar les fissures socials, ètiques i polítiques. Els exemples són múltiples: les pel·lícules de zombis com una reflexió sobre el que significa ser humà, sobre la legalitat, com una crítica al capitalisme, a la deshumanització; Invasion of the body snatchers com una reflexió sobre el comunisme, la individualitat i l’organització social; les pel·lícules sobre amenaces nuclears com una crítica al militarisme; més recentment les pel·lícules sobre amenaces naturals causades pel canvi climàtic com un instrument per posar en qüestió el model de desenvolupament».

Fotograma de Melancholia

Fotograma de Melancholia

Malgrat tot, sembla que si pretenem dibuixar la relació més íntima que s’estableix entre filosofia i cinema apocalíptic hem d’anar una mica més enllà. Per això, no em puc estar de fer-los una última pregunta ridícula, per grandiloqüent i pomposa, però que em sembla obligatòria: en la mesura que el cinema apocalíptic ens enfronta directament amb la mort, amb la representació propera i inevitable de l’extinció de tota vida, pot considerar–se el cinema apocalíptic un gènere més genuïnament filosòfic que d’altres? Davant la impossibilitat d’escriure’m un assaig en resposta, o d’agredir-me físicament per llençar aquest tipus de pregunta-trampa, se’n surten extraordinàriament bé: «al capdavall, Plató ja afirmava que la filosofia és una preparació per a la mort».

Podeu consultar al web de la Filmoteca la programació del cicle ‘Pensar la fi: filosofia i cinema apocalíptic’,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Parlar de l’apocalipsi com a mort i destrucció, i deixar-se al tinter el més interesant de l’apocalipsi (una nova creació, una nova terra on “la mort ja no existirà; ni mai més hi haurà dol, ni clams, ni penes, perquè les coses d’abans han passat” (Apocalipsi, 21:4) és un exercici a mig fer.
    De ben segur que la morbositat humana es deleita més amb els detalls més o menys escabrossos dels temps finals de la fi; però el missatge de l’Apocalipsi és la victòria del Regne de Déu sobre les potestats del maligne; la victòria de la Vida sobre la mort.
    Una bona pel·lícula que tracta quelcom d’això és “L’arbre de la vida”. Però està molt allunyada del que generalment es [mal]conèix com a “apocaliptic”.

    Atentament