Figura Genette

25.05.2018

Gérard Genette va morir el passat dia 11 de maig. Tenia 87 anys. D’ell ens quedaran treballs de teoria de la literatura tan determinants i imprescindibles com Figures III (1972) o Palimpsestes (1982); títols que, malauradament, fa anys que no ocupen els prestatges de les llibreries d’aquest país. Però no pretenem aquí parlar de l’enyorança que de l’intel·lectual francès puguin tenir les impremtes de les nostres editorials, sinó de la seva trajectòria com a teòric i crític.

Genette va néixer l’any 1930 a París. Però va ser a la dècada de 1960 quan el jove normalien va donar el tret de sortida a una obra que, com una cursa de fons —constant i decidida—, s’ha estès fins fa pràcticament dos anys (Postscript, 2016). Aleshores, dèiem, Genette va publicar Figures I (1966). El mètode dels textos allà recollits ja es nodreix de la reinvenció de la retòrica que va iniciar el romanista Heinrich Lausberg l’any 1949 (Elements de retòrica literària), a l’estela de la qual treballarien Genette i els membres del Grup µ.

Pel que fa als protagonistes del volum mencionat, Genette se cita ja amb els seus autors predilectes, els motius a què retornarà dins i fora de la sèrie Figures: parlem de Proust, de Flaubert, de Borges, de Valéry. També, és clar, reflexiona sobre la literatura i la crítica literària, essent això últim d’una importància cabdal, en la mesura que Genette, com la resta de noms que s’agrupaven al voltant de l’estructuralista nouvelle critique, va obstinar-se a capgirar els mètodes amb què l’Acadèmia tractava els estudis literaris. La lectura de Lévi-Strauss, dels formalistes russos, de la lingüística i la fonologia del moment, són el rerefons d’aquest afany de canvi.

El clima de discussió intel·lectual era intens en aquell temps. L’any 1963 Roland Barthes va publicar Sur Racine, i la conseqüència lògica va ser-ne Nouvelle critique ou nouvelle imposture (1965) de Raymond Picard —autoritat en Racine i representant del positivisme a qui aquells joves retreien l’aversió a l’immanentisme, les excessives consultes a les vides dels autors—, que va rebre al seu torn un contraatac intitulat Critique et vérité (1966). No és intranscendent portar a col·lació la famosa anècdota, ja que les primeres reflexions publicades de Genette s’emmarquen en el seu mateix context, malgrat recórrer camins ben diferents dels de Barthes.

Dos anys després de fundar la revista Poétique juntament amb Hélène Cixous i Tzvetan Todorov, Genette va publicar Figures III (1972). Allà, un escrit intitulat «Poetique et histoire» conté una petita frase molt significativa a l’hora de definir la posició de l’autor dins d’aquesta empresa crítica: «espècies per extingir», expressió amb què Genette es refereix en poques pàgines a la història de la literatura dels manuals escolars, a la història literària d’un Lanson —que pretenia focalitzar les circumstàncies històriques en què es produeix i consumeix la literatura— i a la d’un Lucien Febvre —que volia estudiar l’obra com a expressió epocal de la ideologia o sensibilitat corresponent. Però també a aquella Història de la literatura que ja es constituïa com replegant-se sobre si mateixa, oblidant que el temps, fora dels llibres, passa.

I és que Genette advertia en aquest punt que l’anàlisi formal hauria de topar en algun moment amb la «diacronia», amb la història, a través de la qual romanen, diu, les formes literàries (no pas les obres en si). Al voltant d’aquest interès per la continuïtat de certs elements estructurals gravitarà la crítica i la teoria genettiana. D’aquesta idea neix o, més ben dit, s’adopta la voluntat d’esclarir les bases profundes del text literari, allò que n’és irreductible, els seus àtoms. La utopia de definir aquest teixit invariable té els seus antecedents en Vladimir Propp i en A. J. Greimas (que la cercaren en la forma breu que és el conte), i també Tzvetan Todorov, company de Genette, rastrejà aquesta gramàtica impossible al Decameron. A Figures III, Genette edifica la seva anàlisi a partir de la monumental À la recherche du temps perdu de Proust, prenent-la com a objecte d’on extreure les categories generals que possibiliten la narració, que com en els verbs són, segons Genette: el temps, el mode i la veu, més les seves corresponents subcategories.

Però també és entorn de la continuïtat de certs elements estructurals que es desplega un projecte com Palimpsestes, on l’autor tractà, precisament, els modes formals amb què un text literari (hipertext) pot conservar-ne un altre (hipotext). Actualitzacions, paròdies, transposicions… un món que fa pensar en la creació de precursors i en altres temes tan afins a Borges.

Al Dictionnaire des intellectuels français, Jean Marie Schaeffer diu dels treballs posteriors als tres primers volums de Figures que «confirmen la seva fidelitat a un mètode que combina agudesa analítica i respecte per la diversitat dels fets literaris». Així, Palimpsestes, Seuils (1987) i Fiction et diction (1991), que en paraules de Genette (a l’entrevista filmada l’any 2010 a Rennes 2) van consistir en una aproximació a la definició de la literatura, poden servir com a mostra de la flexibilitat d’aquest gran investigador capaç d’adaptar-se i d’entendre les complexitats a què ens sotmet la literatura.

Si a Palimpsestes explorava el fenomen de la intertextualitat, al llibre de 1987 es dedicava a analitzar de forma més pragmàtica què fa del text literari una obra, o com els elements que revesteixen el text pròpiament literari interfereixen en la lectura que se’n fa, així que s’hi estudia el títol, el pròleg, l’epígraf o la imatge de la coberta, per exemple. L’any 1991, en canvi, va dedicar les seves reflexions a la teoria dels gèneres de —especialment a la ficció, contraposada a la dicció— i plantejà la substitució de la clàssica pregunta per la definició de la literatura amb una que tractés de resoldre què porta a considerar un text com un objecte estètic.

De fet, Genette no va dedicar-se únicament a la teoria de la literatura o a la crítica. Als anys 90 el seu interès es va desplaçar al terreny de l’estètica, tot abordant alguns temes que ja es desprenien de les publicacions anteriors i que escapaven d’un domini estrictament literari. Dels seus treballs en estètica cal destacar, entre altres coses, que han tingut una funció difusora i fins i tot introductora de les idees de Nelson Goodman, Arthur C. Danto o George Dickie al panorama francès, tal com li reconeix Roger Pouivet, professor de la Universitat de Nancy 2, a la ja citada entrevista del 2010.

Gérard Genette va ser un lector i un pensador infatigable. Al llarg d’aquesta setmana els titulars dels diaris han proclamat la mort «del teòric més creatiu» (France Culture), la d’un «enamorat de les paraules» (Le Point), i d’altres han enunciat el «dol» que viu el món literari (SudInfo). Més enllà de fílies i fòbies, de les modes i els oblits, la seva obra és crucial per explicar i entendre el desenvolupament de la teoria de la literatura i de l’exercici crític al segle XX. Llegir-la suposa entrar en contacte amb una feina rigorosa i, sense cap mena de dubte, important. I això rara vegada és sobrer.