Fidel Aguilar: un meteorit fugaç

18.09.2017

L’escultor, dibuixant i gravador Fidel Aguilar (1894-1917) fou una estrella fugaç dins de la seva generació, que si bé sobrevolà ràpidament la història de l’art català, no ho feu de puntetes. La Casa Pastors de Girona li ha dedicat una exposició retrospectiva en el 120è aniversari de la seva mort.

Retrat de Fidel Aguilar al seu taller amb algunes de les seves escultures, c. 1915 | Foto: autor desconegut / AHCOAC-G

Ja des d’un primer moment, Aguilar es dedicà a l’ofici d’ebenista, professió que li obriria, pels volts del 1914, la porta al món de l’art, concretament a la societat Athenea, epicentre del noucentisme gironí, a través de la qual, i gràcies al contacte amb Rafael Masó i Xavier Montsalvatje, l’artista català s’impregnà del nèctar llatinista a la vegada que assumia, fill del seu present històric, les influències d’un Art Déco que, a Europa, treia el cap entre cortines.

A casa, la influència d’una mediterraneïtat de càntics remots i d’Ítaques inexplorades amb Josep Clarà i Enric Casanovas al capdavant, combregava, en el cas d’Aguilar, amb l’aportació escultòrica europea, sobretot alemanya, d’artistes com Franz Metzner, Benno Elkan o Bernhard Hoetger que alçaren la seva obra, en el marc del modernisme centreeuropeu, sobre el llegat teòric del Volksgeist amb una reinterpretació primitivista del classicisme. L’artista català, amb ulls oberts i mirada atenta, absorbí, malgrat no haver viatjat mai a les grans capitals de l’art, els ressons de modernitat d’aquí i d’arreu, per portar a terme una obra en la qual la hibridació esdevé estil i acaba sucumbint moviments i cronologies per donar lloc a un segell molt personal. Per això, les escultures d’Aguilar són noucentistes sense arribar a ser-ho i voregen, sovint, els llenguatges plàstics d’una societat preadamita o d’un proto-noucentisme arcaic regits per una modernitat a voltes llunyana.

Amb tot, Fidel Aguilar temptejaria la il·lustració i el gravat seguint els camins oberts per Xavier Nogués i Celso Lagar amb figures dilatades, esveltes i de mirada tèrbola i, fins i tot, inclouria el món del cinema i dels magazines, representant de la nova societat de masses, dins de la llista de les seves influències més immediates. Igualment, cal destacar la col·lecció d’ex-libris –una autèntica delícia- que Aguilar efectuà per a Jordi Montsalvatje i Jordi Galí així com les nombroses xilografies.

Però el 1917, una perforació d’estómac va esquinçar irremeiablement la seva vida i, el jove Aguilar, juntament amb escultors com Julio Antonio i Josep Armengol, amb qui compartiria una mateixa ambició artística, creuaria la llacuna Estígia per encapçalar, en la coincidència d’una mort avant la lettre, una generació perduda que, tenint el mite per bandera, deixaria una obra d’una maduresa i d’un influx inqüestionables. Per això, aquesta antològica s’entreveia com a urgent i necessària.