Festival Internacional de Poesia de Barcelona avui al Palau

14.05.2013

Aquest vespre se celebra al Palau de la Música Catalana el XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona (21h). Enguany són sis els autors que conformen en cartell.  Els poetes catalans Francesc Parcerisas i Carles Miralles, el mexicà Fabio Morábito, el xinès Bei Dao, l’alemany Hans Magnus Enzensberger, i la nord-americana Jorie Graham, l’única dona d’un festival que els organitzadors, Sam Abrams i Ernest Farrés, han optat per reduir a una nòmina de sis poetes per tal que els convidats puguin oferir una mostra més àmplia de la seva obra.

 

Poetes convidats al Festival d'enguany. F. Parcerisas, J. Graham, F. Morábito , Enzensberger, Dao i Miralles

 

Els assistents al Festival rebran un llibre editat per LaBreu Edicions i l’Ajuntament de Barcelona amb tots els poemes que es llegiran aquesta nit. El pack incou una llanterna per poder llegir els poemes durant el recital.

L’organització va reunir ahir al migdia en roda de premsa els poetes participants, que acabaven d’arribar a Barcelona. Jorie Graham (Nova York, 1950), poeta professora de Harvard i alhora compromesa amb els moviments de protesta que han ocupat Wall Street, va explicar que l’anglès, la llengua en què escriu, és de fet la seva tercera llengua, i que no va arribar a dominar-la bé fins als divuit anys.  Fabio Morábito (Alexandria, 1955), poeta mexicà nascut a Egipte i fill d’una família italiana, també va confessar que el acstellà no era la seva llengua materna. “Això suposa una dificultat i alhora una ajuda, perquè la poesia és com una llengua estrangera.  Qaun escric poesia, tendeixo a ser objectiu, molt concret perquè la meva inseguretat lingüística em fa aferrar a aquesta objectivitat”.

“La meva experiència del món canvia segons la llengua que parlo”, deia ahir Jorie Graham, per qui la poesia no és només l’exploració d’una llengua que no és la materna sinó que també una manera de relacionar-se amb l’alteritat. “La meva relació amb l’alteritat ha estat complicada pel meu desig d’entendre la presència d’altres espècies i del que no és humà”.

Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929) és un cas ben diferent. és alemany i escriu en alemany, però comparteix amb els seus companys de cartell l’estranyesa inherent al fet d’escriure poesia. “Tots els poetes s’han convertit en vagabunds, han anat d’una cort a una altra. Són transhumans, travessen idiomes i cultures”, va dir Enzensberger en un castellà rudimentari però suficient. “El llenguatge de la poesia és minoritari, som marginals, però la poesia és com una mala herba,  que no podem acabar d’erradicar mai del tot. és un fet antropológic. La poesia no es pot extirpar del tot, entre altres motius perquè l’esforç de fer-ho no resultaria rendible” Enzensberger, home de coneixements enciclopèdics, que a més a més de poeta és un dels assagistes més importants d’Europa, va afegir que “la poesia és omnívora, s’ho menja tot: la ciencia, l’amor, la naturalesa, fins i tot la política… encara que la política sigui tan indigesta…”

 

Roda de premsa del Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2013

 

“He procurat airejar-me al llarg de la vida, però l’opció per nosaltres ha estat en origen ben diferent, tant pel Francesc Parcerisas com per mi mateix, perquè tots dos som del mateix curs” va dir Carles Miralles (Barcelona, 1944) en la seva intervenció. “Vam ser educats durant la dictadura franquista en una llengua que no era la nostra…. Un poeta és un senyor que es construeix una llengua dins de la seva. Per a nosaltres el català no és la nostra tercera llengua sinó la llengua a la qual hem retornat, que ja implica tota una situació. Comparable a la d’Ulisses, que torna a la seva illa”. Francesc Parcerisas (Begues, 1944), que obrirà el festival aquest vespre amb un poèma inèdit del seu nou recull Seixanta-un poemes, va aprofitar la referència a l’Odissea: “Mai no se sol parlar del viatge d’anada (sense el qual, evidentment, no n’hi hauria de tornada). A l’Odissea, a més, Ulisses no es pensa quedar a Itaca, sinó que vol tornar a marxar fins al país on ‘els homes no coneixen el rem’, terra endins, doncs. L’estranyament de la poesia té els camins i peripècies coneguts, però sempre n’hi queden molts per fressar”.

Miralles va afegir que per a ell l’estranyesa pròpia de la poesia no és tant lingüística sinó que resideix en l’experiència de l’alteritat: “La poesia contemporània, tot allò que val, és el resultat de sospitar sempre que hi ha una altra dimensió, que l’existència de debò és en una altra banda, i procurar amb aquesta llengua instal·lar-te en aquesta altra banda. Les paraules poden anar més enllà de les coses que designen…permeten explorar el límit. M’ha agradat això de la poesia com una cosa omnívora, que diu Enzensberger, sí, el poeta s’ho pot menjar tot, però sempre buscant aquesta ombra de les paraules, treballant amb els mots de sempre per acabar dient les coses de sempre; combinant els mots d’una manera diferent per dir les coses de sempre amb les paraules de sempre”.

Bei Dao (Pequín, 1949), poeta xinès exiliat a occident als anys 70, ja havia participat en un festival anterior aquí a Barcelona i es va manifestar molt content de tornar-hi. Dao és originari d’una illa del nord de la Xina, però actualment viu a Hing Kong, a l’illa del Sud. L’experiencia de l’exili li ha fet viure en pròpia carn l’alienació que suposa viure lluny de casa. El seu exili no ha comportat tant una dislocació lingüística com geogràfica. “El món ha canviat molt en els darrers vint anys des de la caiguda del mur de Berlín. I els poetes estem cridats a observar aquesta transformació geogràfica i cultural”.

Jorie Graham

Jorie Graham, poeta de missatges urgents, va escriure la seva última intervenció en un paper perquè el seu traductor en pogués fer una traducció més exacta. “Avui el món real està sent usurpat pel món virtual i la imaginació és una de les últimes eines que ens queden per pensar èticament. Ara que a virtualitat està amenaçant la nosyra capacitat per experimentar la realitat, la imaginació ens ha de retornar la capacitat de crear la realitat, perquè torni a esdevenir presència i salvi el nostre món èticament. La poesia és com el canari que posem a l’entrada d’una mina de carbó per saber el gran de contaminació de la mina. Si el canari emmalalteix vol dir que la mina és tòxica. En realitat podríem continuar vivint encara que la nostra humanitat hagi mort, però hauríem d’evitar-ho i la poesia té la funció d’alertar-nos abans que això passi”.