Tot és poetable

16.05.2017

Dimarts 16 de maig, el Palau de la Música Catalana acull el Festival Internacional de Poesia. En la seva 33a edició, el festival compta amb la presència de la nicaragüenca Gioconda Belli, l’italià Paolo Agrati, la catalana Maria Sevilla, l’americà Billy Collins i la portuguesa Ana Luísa Amaral, que en un intent d’expressar-se en castellà ha proclamat que “todo es poetable”.

Maria Sevilla, Paolo Agrati, Gioconda Belli, Ana Luísa Amaral i Billy Collins són els poetes escollits per fer ressonar la seva veu entre les parets del Palau de la Música la nit del 16 de maig. | © Ester Roig

Ja fa trenta-tres anys que Barcelona acull el Festival Internacional de Poesia, actualment sota la direcció de Teresa Colom i Àngels Gregori. Aprofitant que fa trenta anys de la mort de J. V. Foix, les directores s’han basat en el vers M’exalta el nou i m’enamora el vell per unir en un sol escenari cinc poetes de diferents països, llengües i edats.

Maria Sevilla, Paolo Agrati, Gioconda Belli, Ana Luísa Amaral i Billy Collins són els poetes escollits per fer ressonar la seva veu entre les parets del Palau de la Música la nit del 16 de maig. Tal com explica Àngels Gregori, el recital començarà amb un homenatge a Leonard Cohen, “el cantant que va voler canviar el món amb la seva poesia”. A més, l’espectacle comptarà amb una intervenció de Xavi Lloses, pianista i compositor, que presentarà Nautilus: una escultura sonora feta amb una vintena de tubs de metacrilat.

Els poetes llegiran les obres en les seves respectives llengües d’origen, i d’entre ells destacarà Billy Collins, “un dels noms que ens deixen presumir d’una edició plena de llegendes vives del gènere”, afirma Gregori. Però qui són aquests autors i què en pensen sobre l’afirmació la portuguesa Ana Luísa Amaral, “todo es poetable”?

1. Maria Sevilla, l’accent català

Maria Sevilla (Bufalà, 1990) és una de les veus més radicals de la literatura catalana actual, tot i comptar només amb una obra publicada (Dents de polpa, AdiA Edicions, 2015). La jove poeta veu de referències com Blai Bonet, Mercè Rodoreda o Maria Mercè Marçal, però les uneix amb el punk, el techno o el porno, entre d’altres.

Maria Sevilla | © Ester Roig

Sevilla afirma que se sent “agraïda, espantada i amb vertigen de recitar al costat d’aquests noms”, i que malgrat sentir-se deslocalitzada per edat o trajectòria, se sent acollida quant a posicionament poètic. Això és degut al fet que les altres autores del festival també tracten, com ella, qüestions de gènere en la literatura. Sobre si tot és poetable, la poeta es mostra escèptica respecte la creença que la poesia és arreu, fet que atribueix a la seva perspectiva jove, que vol trencar amb la sacralitat de la poesia: “tant podem dir que la poesia és a tot arreu com dir que no és enlloc”.

2. Paolo Agrati, poesia italiana viva

Paolo Agrati | © Ester Roig

Paolo Agrati (Vimercate, 1974) és un slammer reconegut a Itàlia i dóna molta importància a la dimensió oral de la paraula. Ell sí que creu que la poesia és a tot arreu, tot i que recorda que al seu país compten amb Dante i que “ja ningú pot fer les rimes més meravelloses del món, després de Dante tot sembla estúpid”.

L’italià forma part d’un grup de poetes que defensen que la poesia ha de ser comunicativa, i que el problema és donar-li una dimensió massa seriosa perquè això “impedeix que siguem naturals, simples, lleugers”. A Itàlia, diu, la gent està portant la poesia als carrers perquè agafa aquesta qualitat seva: la comunicació.

 

3. Gioconda Belli, celebrar la poesia

Gioconda Belli. | ©Ester Roig

“Jo vinc d’un país de poetes”, afirma la nicaragüenca Gioconda Belli (Managua, 1948), coneguda per la seva poesia reivindicativa que celebra el fet de ser dona. Segons l’escriptora, la poesia és important perquè “parla al més profund i deixa que l’esperit humà es pugui alçar davant de totes les dificultats i tornar a la simplicitat de l’amor a la naturalesa”.

Si bé la majoria dels seus companys han manifestat una preocupació per la sacralitat de la poesia, Belli afirma que a Nicaragua no s’escriu per a poetes, sinó per a gent de tots els nivells socials. “El meu és un país molt pobre que ha hagut d’inventar-se i viu de la imaginació”, explica, mostrant-se també a favor d’una poesia dialogant i accessible.

 

4. Ana Luísa Amaral, la poètica d’una molla de pa

Ana Luísa Amaral (Lisboa, 1956) és una de les grans poetes actuals de les lletres portugueses, amb una teoria molt sòlida sobre què és la poesia: “una terra de ningú amb gent dins” que “mai està allunyada del món perquè pertany al món”. Segons l’artista, la poesia és sempre estrangera, per això sempre és comuna i necessària.

“Tot és poetable”, ha afirmat en el seu fructuós intent de parlar castellà, “des d’una molla de pa fins a la solitud o l’amor”. Per a ella, que va publicar per primer cop a la trentena d’anys perquè no va voler fer-ho abans, la poesia és inútil en el sentit que no és material, però precisament és útil perquè és simbòlic i humana. “La primera vegada que els éssers humans van posar una flor sobre una tomba, van fer poesia”, reflexiona, “Era simbòlic, no era necessari posar res, però vivim d’aquests petits gestos”. La poesia, creu, és un gest col·lectiu i anònim.

Billy Collins. | © Ester Roig

5. Billy Collins, l’atenció precedeix la poesia

Collins (Nova York, 1941) és el convidat estrella del Festival Internacional de Poesia de Barcelona. La seva directora, Àngels Gregori, afirma que la seva obra és hospitalària i acollidora, amb sentit de l’humor i lucidesa. L’escriptor creu que en realitat tots els poetes parlen del mateix: l’amor i la mort, i que el fet més impressionat de la poesia és que podem tornar als poetes més antics i parlen del mateix que nosaltres: “La poesia és la història de l’emoció humana”.

Per a ell també tot és poetable, ja que “el que precedeix la poesia és l’atenció a les coses diàries que no donem per segures”. Sobre la situació actual de la seva disciplina a Amèrica, creu que darrerament els Estats Units s’han tornat bojos per la poesia i que se n’escriu massa: “un 83% no cal llegir-la, sense l’altre 17% no podria viure”. Collins es pregunta què passarà amb tanta poesia si l’audiència segueix sense créixer i només els poetes llegeixen els poetes. Com a curiositat, Billy Collins té un poema sobre el mític Floquet de Neu del Zoo de Barcelona, ja que la història de l’animal li va cridar l’atenció mentre llegia un llibre sobre la ciutat.