Festival de Peralada: Corsaris de cors

Si es dóna la casualitat que Marco Mezquida i Sílvia Pérez Cruz vénen a tocar junts a prop de casa vostra, redobleu l’atenció.

Si es dóna la casualitat que Marco Mezquida i Sílvia Pérez Cruz vénen a tocar junts a prop de casa vostra, redobleu l’atenció. Aquests són dos filibusters, autèntics lladres d’emocions, i us robaran el cor amb passió, però sense compassió. L’arma del crim és la reapropiació musical.

Marco Mezquida i Sílvia Pérez Cruz a Peralada|Miquel González

És el que va passar el 9 d’agost, al Castell de Peralada, amb l’auditori sense cap cadira lliure. El renom que en una dècada Sílvia Pérez Cruz ha construït sòlidament va servir de reclam. “Ve amb el pianista aquell”, comentava la gent. Poca broma: el menorquí és un predestinat, posseït per un do, d’aquells que ens deixen bocabadats.

De fet, va ser Mezquida qui va arrancar meteòric. S’entén: nomes ha de tocar unes tecles. El mèrit, és clar, està en saber ‘quines’. Però els pianos (n’hi havia un de vertical i un Steinway de cua) no deixen de ser aparells mecànics, extrínsecs a l’intèrpret. Va reclamar-se la primera part, dominada per una superba il·luminació de clarobscurs, que aplaudiria el mateix Caravaggio o els directors de cine que prefereixen el blanc i negre: el pianista, d’austera etiqueta fosca, ella, amb un eburni vestit a l’estil Victòria de Samotràcia.

L’instrument de Sílvia és la seva veu, i per tant va necessitar més temps per escalfar i desbotonar. Arribat el moment, però, la de Palafrugell esdevenia protagonista, arrabassant el públic amb les seves prestacions, les seves arrancades, les notes llargues i esquinçadores. El seu talent, també s’ha dir, depèn més de la projecció que de l’amplitud d’octaves. La llum era aleshores blavosa i lila, més geomètrica, a la moda d’un Rothko.

De totes maneres, resultava evident que aquest exercici de robatori massiu de cors (dels espectadors) no era pas un duel competiu de titans, sinó un duet concertat. Els dos gegants interpretatius, òbviament ben assajats, actuaven en total complicitat, es coadjuvaven i s’embrancaven quasi orgànicament. Els tempos eren perfectes, malgrat el pillatge llibertí amb el qual es llençaven sobre els temes: un portentós transatlàntic de dues hores amb clàssics en català, castellà, portuguès i anglès. Les cançons, o ja les coneixies bé, o no les reconeixies. Ho anomenem estètica del contraban. O de la reapropiació.

Veritat: no han inventat ells la reinvenció. Però es van revelar mestres en fer-la amb aquesta concupiscència, fervor i radicalitat, que et constreny a una paràlisis dels sentits, trasbalsats. I el bis va ser categòric: la sorpresa de No Surprises de Radiohead, tocada en piano de joguina, la inevitable Vestida de nit (composició dels pares Pérez+Cruz) i el Pequeño vals vienés de Lorca/Cohen. Havien passat les dues hores en punt i el públic sortia extasiat, però els artistes, culpables de bandolerisme emocional, van revelar-se també humans, sucumbint als quatre incondicionals que seguien cridant els seus noms, per un darrer divertiment.

Tot un perill, aquesta dupla de pirates. I això que era només el debut. L’amenaça segueix per tant en l’aire. No podem esperar pel proper abordatge.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació