Festival de Lied busca públic, preferentment jove

30.11.2015

Divendres passat, i dins de les activitats paral·leles als concerts programades pel LIFE Victoria, va tenir lloc a l’ESMUC una taula rodona amb el títol “El treball de les audiències en els festivals de Lied“, moderada per Enric Martínez Castignani, director artístic del LIFE. El debat girava entorn de les dificultats (o no, segons va especificar el moderador) dels festivals de Lied per atreure nou públic i aplegava tres directors artístics d’altres tres projectes: Michael Gassmann, del Heidelberger Frühling; Antonio Moral, del Cicle de Lied del Centro Nacional de Difusión Musical (CNDM) i Sholto Kynoch, de l’Oxford Lieder Festival.

Moral, Martinez-Castignani, Gassmann i Kynoch

Moral, Martinez-Castignani, Gassmann i Kynoch

Tots tres projectes tenen en comú el Lied però són de caràcter diferent: el Heidelberger Frühling és un festival interdisciplinar, dedicat sobretot a la música de cambra, incloent-hi el Lied; el cicle del CNDM és una temporada regular i completa, d’octubre a juny, i l’Oxford Lieder Festival és un festival exclusivament de Lied. També són diferents en el seu finançament, un punt que no es va acabar de precisar durant la xerrada però que cal tenir en compte per entendre millor els diferents plantejaments: el cicle del CNDM es finança amb diners públics i l’Oxford Lieder Festival és una iniciativa privada; del Heidelberg Frühling no m’atreveixo a assegurar-lo però diria que funciona també amb el patrocini d’empreses privades.

Completava la taula Pepe Zapata, de TekneCultura (empresa de gestió de marketing de projectes culturals) que va obrir el debat plantejant l’objectiu no ja dels festivals de Lied sinó de la música clàssica en general, el teatre o la dansa: atreure públic nou sense perdre el públic que ja tenen fidelitzat (curiosa la manera de dir-ne: nous públics i públic conservador, respectivament). Per aconseguir l’objectiu cal estudiar el públic; si mai us sentiu observats quan aneu a un concert, és perquè us estan observant. Enteneu-me, no parlo de les càmeres de seguretat, parlo de tota la informació que es recull sobre una persona ja des del moment que compra una entrada.

La paraula clau no va trigar gaire en sortir: joves. Joves com a sinònim de nous públics? Zapata va afirmar que cal acceptar que ha canviat la forma de viure la música, especialment entre el jovent: el que ara preval és interactuar i compartir el consum cultural (amb la resta de públic, amb els músics o amb les xarxes socials); si es vol atreure gent jove s’hauria de pensar en canviar el format dels concerts. Al Heidelberger Frühling en són ben conscients i Michael Gassmann va explicar les seves estratègies per atreure nous públics, com ara portar el Lied a entorns atípics com antigues fàbriques reconvertides en lloc de trobada de gent jove o fusionar-lo amb altres disciplines com la dansa o la música electrònica, de manera que el que atreu el públic és l’altra vessant artística. Per descomptat, hi ha també programes per a famílies o escoles però potser la iniciativa més original a Heidelberg és la dels Classic Scouts; des de fa uns quants anys un grup de nois de catorze a divuit anys tenen com a missió aficionar altres joves a la música clàssica. Els expliquen els protocols dels concerts, els hi acompanyen els primers cops, entrevisten els músics i publiquen aquests i altres articles sobre el festival a un diari. Així, aquests nois engresquen a d’altres, que porten també nous aficionats, i el públic jove va creixent.

L’Oxford Lieder Festival va néixer el 2002 per iniciativa del pianista Sholto Kynoch i es va centrar en treballar amb joves artistes; després d’uns primers temps en què es va mantenir en un segon pla va enlairar-se i ha passat a ser el que acull més públic dels molts se celebren al Regne Unit. La seva proesa és el Schubert Project, la interpretació per primer cop de la integral dels Lieder d’aquest compositor: més de sis-cents, programats durant les tres setmanes que va durar el festival el 2014. Malgrat això, han detectat una disminució del públic i estan també buscant maneres d’atreure’n més. Les seves accions passen per sortir d’Oxford i col·laborar amb d’altres festivals; Kynoch va insistir que no entèn la resta de festivals de Lied del seu entorn com a competència sinó com a una oportunitat. I el públic més jove? Sens dubte Oxford té potencialment el públic més jove però ni tan sols les polítiques de preus més generoses aconsegueixen que els estudiants s’acostin als recitals. Ningú a la taula va saber explicar-ne els motius però van fer bo allò de “mal de molts…”: Enric Martínez Castignani va explicar que els estudiants de l’ESMUC (recordem que l’M és de Música) fan com si el LIFE Victoria no existís, per més que les masterclasses i conferències es facin allà mateix i l’assistència sigui gratuïta i per més que tinguin importants descomptes en els concerts; en la mateixa línia, Pepe Zapata va comentar que en el temps que va estar vinculat al Mercat de les Flors els alumnes del veí Institut del Teatre tampoc no hi assistien als espectacles.

Antonio Moral, per la seva banda, ni es planteja mirar d’atreure públic jove als recitals de Lied; “els joves estan per altres tipus de música i ja hi aniran, si és el cas, quan arribin a la quarantena”. Com que va ser qui va donar les xifres més concretes, compartim-les. El Teatro de la Zarzuela, la seu del cicle de Lied des de la seva fundació fa vint-i-dos anys (llavors depenia de Caja Madrid), té un aforament de 1242 localitats; l’ocupació la passada temporada va ser del 91% i els 620 abonaments representen més de la meitat de les entrades venudes. Moral va reconèixer sense complexos que la mitjana d’edat del cicle de Lied és alta, exactament de 57 anys; comparada amb la resta de cicles organitzats pel CNDM no és la més alta, la del cicle de cambra és de 59 anys. Com que aquesta mitjana es manté en valors similars des de les primeres edicions, per força s’ha de concloure que l’audiència es renova. Per tant, no hi ha crisi de públics en el Teatro de la Zarzuela. La recepta d’Antonio Moral per l’èxit passa per tres punts: mantenir-se com un cicle dedicat exclusivament a la cançó (arribant a refusar cantants que volien incloure algun fragment d’òpera al seu programa), basar la seva programació en els millors cantants i pianistes de cada moment i formar una gran família: bona part dels artistes hi tornen sovint i molts abonaments es mantenen des de la primera edició. Si esteu pensant que si més no el segon punt hauria de ser l’objectiu de qualsevol programador, recordeu el que us deia al començament, el cicle de Lied es finança amb diners públics; això permet i diria que obliga a oferir l’estupenda programació i la flexible i assequible política de preus que us trobareu quan aneu a un recital al Teatre de la Zarzuela.

En un breu torn de paraula amb els assistents a la taula rodona, es va tornar a la dicotomia del públic, plantejant si els diferents comportaments no podien generar conflictes entre nous públics i públics conservadors, per exemple si els primers no molestarien els segons si es dedicaven a tuitejar durant el recital. Pepe Zapata va respondre que potser la solució en aquest cas seria fer espectacles específics per a públic específic; en qualsevol cas, la prioritat és conèixer el públic i prendre decisions segons la seva personalitat. Però compte, que això no necessàriament significa donar al públic el que vol; si més no per Michael Gassmann, que va dir en una de les seves intervencions que cal conèixer el públic però no adaptar-se al públic, és el públic qui s’adapta al festival. Llàstima que no hi hagués prou temps perquè desenvolupés aquesta informació.

A la taula rodona sobre les audiències del LIFE Victoria no hi va haver receptes infal·libles ni solucions miraculoses, què hi farem. Jo només us diria, si m’ho permeteu, que si no heu anat mai a un recital de Lied i teniu a l’abast un amb bons intèrprets i bon programa, hi aneu. I en acabat ja decidireu si hi torneu.