Ferran Torrent: “La majoria absoluta és la impunitat”

25.02.2015

Hem dinat amb Ferran Torrent a La Camarga, al voltant d’una gran perola buida (sense flors, però els micròfons oberts de ràdios i agències). Gran expectació: hem hagut d’esperar quatre anys per poder llegir una nova novel·la de Ferran Torrent i Columna ho ha celebrat amb Un dinar, un dia qualsevol, que és el títol de l’obra.

Ferran Torrent_ Camarga

Ferran Torrent a la porta de La Camarga | © Noemí Roset

 

La novel·la parteix d’un encàrrec singular. Ramon Perelló, editor de Península, li va proposar de fer un reportatge en profunditat sobre la corrupció a València. Torrent va acceptar el repte i es va començar a documentar. Va entrevistar tota mena de gent, va dinar amb Carlos Fabra, va beure unes quantes coca-coles amb un individu que sap moltes coses i que viu de fer favors i de vendre informació. “La corrupció no és el nostre modus operandi sinó el nostre modus vivendi”, li va dir aquest home que Ferran Torrent trobava pels bars del centre de València, fent-se trobadís, sense concertar mai una cita. De totes aquestes converses en va sortir un primer manuscrit de seixanta pàgines, plenes de confidències sucoses però completament indemostrables i per tant impublicables. Península va desestimar-ne la publicació i Torrent es va capbussar en una novel·la. “L’avantatge de la novel·la sobre el periodisme és que pots explicar coses que no es poden demostrar. La paradoxa és que la realitat supera a la ficció i que a l’hora de construir un relat el novel·lista també s’ha de contenir si vol mantenir la versemblança”, diu Torrent. El misteriós informant que només bevia coca-coles era fiable, Torrent en va poder contrastar algunes de les seves revelacions amb altres fonts, però també devia deixar-se anar amb la tranquil·litat de saber que Torrent no en podria fer un mal ús.

Un dinar un dia qualsevol explica la història de Marc Sendra, un perodista sènior que ha estat desnonat del diari on treballava, però que encara fa la viu-viu escrivint reportatges com a freelance. Sendra vol fer una investigació sobre la venda dels terrenys de Mestalla i la crisi del Valencia CF, però el descobriment del cadàver d’un adolescent magrebí en un abocador el portarà a submergir-se als baixos fons de la ciutat.

Sendra, protagonista i narrador d’aquesta història, diu les coses pel seu nom, amb frases contundents, sovint lapidàries. Torrent va a l’essencial, al moll de l’os i mossega allà on fa mal. Si llegiu la novel·la, agafeu un llapis, perquè és una obra que es fa subratllar.

Un dinar un dia qualsevol té un punt de desencantat i fins i tot emprenyat. No hi trobem la el to enjogassat d’altres novel·les en la veu de Marc Sendra, que ens presenta un país sense fibra moral, arruïnat per la cobdícia i arrasat per la corrupció. Els mals de València vénen de lluny, i segons Torrent l’origen de tot plegat és la majoria absoluta del PP. “La majoria absoluta és la impunitat. Demanes informació i no te la donen… No hi ha cap mena de control democràtic. A la llarga es converteix en una dictadura. Això de les majories parlamentàries, en segons quins països no s’hauria de permetre. No hi estem preparats”, ha dit Torrent mentre es menjava un filet de bou Café de París a La Camarga. I ha afegit, demolidor: “Jo ja vaig avisar fa temps, que Grècia acabaria com el País Valencià”. Ai, que amarga, València!

Ferran Torrent | © Noemí Roset

Ferran Torrent | © Noemí Roset

Un dinar amb Carlos Fabra

Ferran Torrent no fa entrevistes ni interrogatoris. A l’hora de documentar-se prefereix entaular-se amb algú que li pugui explicar alguna cosa. “Sempre que busco informació, penso en un dinar, perquè davant d’un plat la gent es deixa anar”. Un dia un amic el va convidar a dinar amb Carlos Fabra. El relat que en fa és esfereïdor. Tot d’una, mentre menjaven, se’ls va acostar un cambrer que coixejava. Fabra es va interessar pel seu estat, el noi s’havia fet mal. Fabra va agafar el mòbil i allà mateix va trucar el director general de l’hospital de Castelló perquè l’atenguessin aquell mateix dia. Un gest grandiloqüent de cacic, que consisteix a fer favors exagerats, ni tan sols sol·licitats, per anar construint una xarxa clientelar de fidelitats.

Jo no sóc alfarrasser

“La primera vegada que vaig publicar un llibre, recordo que el vaig ensenyar a la meva veïna, una senyora gran que ja va faltar. Ella va llegir la coberta i va dir: “Això no és valencià, això és català”. “Per què no?”, va preguntar Torrent. “El valencià no s’escriu”, li va contestar la veïna. La gent dels pobles parla el valencià de manera acomplexada. Agafen el tren per anar a València i quan arriben a la ciutat de cop i volta es posen a parlar en castellà. Torrent es resisteix a aquest abandó del valencià i en la seva novel·la reivindica termes com ‘estralejar’, que vol dir discutir. O la paraula ‘alfarrasser’, que és aquell qui compra a l’engròs per un tant alçat. És un terme de la pagesia, però Torrent l’aplica també a la bombolla immobiliària. L’arquitecte Calatrava venia els seus projectes a preu fet a partir d’una maqueta. Tenia el seu alfarrasser, que només amb un cop d’ull a un plànol o una maqueta tenia el do de dir: “Això costarà 200 milions”, i la Generalitat deia amén.

Una periodista li ha preguntat per què hi ha tan pocs personatges femenins en les seves novel·les. Torrent ha contestat que no ho fa expressament, i que tampoc s’esforça a comptar quantes dones hi surten. “Jo no sóc alfarrasser”