Ferran Fages és Janus

21.12.2018

El passat dimecres 19 de desembre a L’Auditori va tenir lloc el darrer concert de l’any del cicle Sampler Sèries a la sala 4. Va ser una vetllada plena de contrastos on vam poder gaudir del potencial poètic de Ferran Fages.

Ferran Fages

Ferran Fages

Janus era un déu romà de dues cares i, precisament per això, suggereix el tancament i l’obertura (com el gener, d’aquí el nom del mes “januarius”), o l’obertura i el tancament des de dues perspectives diferents. Ara que s’acaba l’any i començarem un pròsper 2019, la proposta de Ferran Fages dimecres a L’Auditori en el marc de Sampler Sèries anava com anell al dit, perquè l’artista es va convertir en Janus amb un programa compost per dues obres molt contrastades, que eren la cara i la creu, i més afinitat amb el déu pagà adoptà a la segona peça, que va sonar amb la seva omnipresència a l’escenari, però sense ser-hi ell físicament.

Un veritable artista mai imita -recordant les paraules de Palau i Fabre exposades en el programa de mà de Jordi Alomar-, sinó que crea de nou i imprimeix la seva identitat encara que faci un homenatge a una obra, autor o estil concret. Aquest és el cas de What Might Occur (Rereadings of Triadic Memories by Morton Feldman for acoustic guitar and sinewaves). La lectura de Fages va a l’essència de Feldman, recreant-se en els mínims detalls, en una pàgina molt plana quant a reguladors, amb alguns petits contrastos amb l’ús d’un llapis per emetre so estrident o els greus dels arpegiats de la guitarra. Però tot era serenitat, calma, i crec que en aquesta obra Fages fa un elogi de la contemplació. Calia prendre molta atenció als detalls, però la pròpia música et convidava a fer-ho, perquè et donava temps de processar-ho. Després d’un dia llarg i ple de coses al cap, aquella música tan minuciosament interpretada et feia entrar en un estat hipnòtic difícil de sortir-ne. Combinava acústica i electrònica d’una forma molt subtil i ben treballada que concloïa amb cinc notes formant una proto-melodia, fent emergir el lirisme de l’artista en una proposta que va ser molt poètica.

La segona obra, Llavi vell, era tot el contrari: per començar, la performance era totalment sorprenent, perquè a l’escena només hi havia la guitarra, el faristol, l’altaveu i el sintetitzador. L’artista va desaparèixer o va refugiar-se a l’Olimp per prendre perspectiva de la seva pròpia obra. Herència de Phil Niblock, es presentava un bloc sonor quadrifònic que va reproduir un crescendo curt per assolir molt volum per acabar decreixent. La proposta anava clarament al voltant de la saturació de la percepció auditiva a partir de sobreposar diferents capes d’una textura no gaire diversa però sí en timbre, de manera que el resultat sonor era molt complet i ple. L’obra despertava sensacions ben contrastades amb l’anterior, representava el “soroll del món” del qual sempre fugim, en un caos ordenat. Com tot l’art, que ens explica a nosaltres mateixos -o almenys ens ho recorda- qui som, i què hi fem aquí. Ara que és Nadal, intentem fer un exercici de comunió amb nosaltres mateixos i recordem que podem badar -com amb la primera obra- o estar preparat per la vida eixordadora en la qual estem sotmesos -com en Llavi vell– i decidir en quin cantó volem estar. Sempre podem optar a restar com Janus i les seves dues cares.