Ferdinando Camon i el seu altar per la mare

3.12.2015

El record d’aquells que hem estimat i ja no hi són passa per fer-ne memòria. La memòria pot ser expressada de moltes maneres, tantes com en siguem capaços. Memòria oral: mai, quan era viva la persona, en vam parlar tant, per exemple. Potser ni li feiem cas perquè era la manifestació de la bondat pura i aquesta poc es veu i no fa soroll. Memòria concreta: situar una fotografia de la persona estimada a prop, i mirar-la de tant en tant. Inspira, ja ho crec que inspira, i se sent com una companyia angèlica. Però pot ser que en pura indigència d’objectes familiars no tinguem una fotografia com Déu mana d’aquesta persona. Aleshores hem de reconstruir-ne una imatge que el reconeixement del seu ser sublima. Una manera de reconstruir aquesta imatge és fer-li un altar. Pot ser un altar fet a casa, domèstic, com era costum entre els antics romans, amb els seus déus lars, els avantpassats. També pot ser que li fem un altar en un lloc significatiu, un lloc emblemàtic proper a la seva biografia, un lloc que ens evoqui la presència en aquest indret d’aquell o d’aquella que ja no hi és. La memòria com un acte d’amor.

La memòria en forma d’altar és el fil argumental d’Un altar per la mare (Minúscula), de Ferdinando Camon (l’esplèndida traducció al català és de Miquel Izquierdo). Camon és originari d’un petit poble de la zona rural vèneta, i en certa manera l’altar a la mare és també un altar a la memòria d’aquesta terra camperola i de la seva llengua pròpia. En la narració se’ns diu que la mare no sabia l’italià i que s’expressava en la llengua del territori. Aquesta història d’amor a la mare, que en més d’un moment provoca un irresistible i noble sentiment de tendresa, va obtenir el premi Strega de l’any 1978.

Una història d’amor a la mare per part de qui l’escriu, que en el seu cas li construeix un altar literari. Diu Ferdinando Camon en unes lletres al principi del seu relat: Una persona bona, per bé que miserable, inculta, analfabeta, malparlada, mal vestida, descalça, que mai ningú nota ni fotografia, ni se l’escolta o li dóna les gràcies, pot merèixer la immortalitat més que no pas capitostos, banquers, polítics, aventurers. No és la força la que salva la humanitat, ans aquella forma particular d’amor que es diu bondat.

El món va ple d’idees, i tant, però de bondat, o de santedat, com en deien els antics fins i tot en temps dels pagans, no gaire. Hi ha accions bondadoses, en les persones. Però una persona sempre bondadosa és rara. És per això que és una pedra preciosa, i com totes les pedres precioses, discreta, amagada. És quan mor, quan el seu cos desapareix, que a través del record del que no vam saber apreciar, va creixent en nosaltres aquella llum que nimba un rostre que no podem definir. I creix la voluntat d’alçar-li un altar, ja sigui en el santuari del nostre cor, ja sigui real, com en el cas de la història relatada per Ferdinando Camon, creant-li d’aquesta manera un altar per a la posteritat.

L’altar real de la història, construït en dies i nits sense dormir, amb febre i fent un esforç titànic per ser a temps que l’altar sigui beneït pel capellà del poble, està elaborat pel marit de la dona inculta quant a coneixements acadèmics, però sàvia de vida útil per als altres, família i passavolants, i per a la terra que treballa sense plànyer ni hores ni esforços. L’altar literari, certament una obra d’art, el construeix el fill. No serà oblidada aquesta dona anònima mercès a l’amor que sobretot va donar ella. Un impuls cap a la bondat i la bellesa és la llavor deixada en marit i fills, aquesta és l’herència d’aquesta dona humil en el sentit més elevat del terme. En un cant d’amor-resposta-a-l’amor-rebut, el marit li crea un altar amb les seves mans rústegues i materials reciclats. El fill, un dels fills, escriu la història d’aquesta mare descalça i com la seva desaparició l’empeny de manera imperiosa a salvar-la de l’oblit. Ens informa l’autor que va reescriure 19 vegades el seu relat. Sí, a vegades allò que tenim més a prop ens costa d’expressar. El resultat final, però, és sublim. No es pot llegir aquest llibre sense sentir-se profundament saccejat per la força de l’amor, l’únic que resta, i per aquesta mateixa raó, el tot que dóna sentit a una vida perquè pugui dir-se humana.