Fer les Amèriques

20.04.2015

La Banda Municipal de Música de Barcelona, va interpretar diumenge a la sala 2 Oriol Martorell de l’Auditori una nova mostra simfònica amb obres nord-americanes de Paul Creston, Ferde Grofé, Aaron Copland i l’estrena de Saturniana, obra a càrrec del compositor barceloní Jesús Rodríguez Picó.

La Mississipi Suite de la Banda Municipal de Barcelona

La Mississipi Suite de la Banda Municipal de Barcelona FOTO i EDICIÓ: Andreu M

Un nou diumenge al matí, una nova façana per descobrir en l’ampli repertori de la Banda Municipal de Barcelona. Aquesta vegada, un programa que mirava més enllà de l’Atlàntic en un recorregut per terres nord-americanes.

Abans de tot, com a punt inicial de la vetllada pujaria dalt l’entarimat el compositor català Jesús Rodríguez Picó tot introduint la seva nova obra que s’interpretaria a continuació, Saturniana. Una composició dividida en cinc moviments: Fanfàrria, Processió, Pueri, Fanfàrria i Saltatio. Caldria remuntar-se als orígens de la Roma clàssica per copsar el significat d’unes tradicions ancestrals en honor al Déu Saturn, antecedents del que ara coneixem com a Carnaval. Una música evocadora d’un món passat a la mitificació, de processons, rituals i danses als Déus.

Una obra que s’hagué de valdre sense la batuta del mestre Brotons, que als pocs compassos sortia volatitzada dels seus dits, caient entre els vents de la banda. No fou excusa, però, perquè Salvador Brotons seguís el pols ferm de la direcció amb les mans, precisant amb la mateixa exactitud i expressió la desafiant Saturniana. Cal destacar el gran protagonisme dels metalls per a l’obtenció d’una textura tan ben-húrica, brillant i grandiloqüent present al llarg de l’obra, sobretot en les parts d’obertura i cloenda.

A continuació d’aquest preàmbul, amb certs aires impressionistes s’encenien les llums de la ciutat que mai dorm. Era el torn de l’esperat Concert per a saxòfon alt i banda, op. 26b (1941) del novaiorquès Paul Creston, que seria protagonitzat pel gran mestre saxofonista Albert Julià al costat de la formació. Una obra constituïda per tres parts ben contrastades entre sí. El primer moviment, Energetic, tal i com fa referència, podria evocar-nos a la quotidianitat d’un dia qualsevol pels carrers de la metròpoli: les sonoritats frenètiques enmig del trànsit, el rellotge que es perd en l’automatisme del temps d’un gran formiguer, l’arrasador individualisme de les ments xocants, la neura fugissera perduda en una ciutat on és dit que “tot somni pot fer-se realitat”. La conseqüent part, Meditative, atorgava una funció clarament melòdica al saxo enmig d’una atmosfera apagada on les llums llunyanes de la ciutat es fonien amb els ecos intermitents de la nit. Un cos de clarinets que tan bé va defensar la funció acompanyant d’aquestes foses al costat del solitari, caminant entre fums de vapor en la travessa nocturna pel Pont de Brooklyn. Finalment, el tercer moviment, Rhytmic emprenia de nou el caire inicial de l’obra entre ritmes d’amalgama. Una dosi d’explosivitat final on la Banda Municipal de Música de Barcelona va saber-ne aprofitar els moments més àgils per posar en pràctica la seva brillantor, al costat d’una gran mostra de virtuosisme d’Albert Julià, deixant palès el gran talent de l’intèrpret. Pel reclam en els aplaudiments a la sala, oferiren com a propina una obra fora de programa, Balada per a saxo alto d’Alfred Reed.

La segona part obria sota el títol el qual donava nom al programa, la Mississipi suite (1925) del també novaiorquès Ferde Grofé. Un poema simfònic estructurat en quatre moviments en un viatge a través del riu Mississipí, del seu naixement a Minnesota fins a la seva desembocadura al Delta de Nova Orleans. Destacaren en bellesa el cos de saxos, reproduint el místic cabal del riu en el primer moviment Father of Waters, també amb l’aparició del novel·lístic personatge de Mark Twain Huckleberry Finn, al segon moviment, d’aires trapelles al cabal del vent. D’aquí al bellíssim arpegiat al tercer Old Creole Days, bucòlic i modal, entre la fosa dels metalls i el plàcid solo d’oboè. Per concloure, amb el colorista i festiu Mardi Gras que aquí entendríem com a Dijous Gras, s’arribava a la fi d’aquest recorregut amb l’esplendor sonora de tota la banda.

Finalment, tancava el programa un tercer novaiorquès, Aaron Copland. Però aquesta vegada, les obres escollides del compositor no serien en vista al panorama nord-americà, sinó a la música mexicana. És així com s’iniciava El Salon Mexico (1936), de melodies tòpicament conegudes amb textures tan pròpies i jugant al constant canvi de compàs. Una partitura destra, mesurada i gens ordinària, on cada secció va poder tenir el seu moment de protagonisme.

Així mateix, del propi autor cloïa el concert amb Rodeo. Hoe-Down (1942), – o com saber domar una bèstia -. Tal i com indica el nom, una composició de temps irregulars i canviants – que calia posar a ratlla -. Una responsabilitat que tan la banda com el seu mestre van demostrar tenir ben domada, no només en aquesta peça, sinó de principi a fi del programa.