[VIDEO] Fer com sempre ens està portant a l’extinció

13.01.2015

Ahir al vespre, dins del cicle de debats “El país que farem” de l’Ateneu Barcelonès, Carme Junyent (professora de Lingüística i cap del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona) i Pau Vidal (filòleg, traductor i escriptor) van conversar sobre la situació del català a la Catalunya del futur, moderats per Patrícia Gabancho.

Pau Vidal, Patrícia Gabancho i Carme Junyent a la conferència | Foto: Montse Sendra

Pau Vidal, Patrícia Gabancho i Carme Junyent a la conferència | Foto: Montse Sendra

Junyent es va mostrar partidària de no declarar cap llengua oficial, tal com havia explicat anteriorment en alguns articles a la premsa. “A les llengües dominants, no els cal l’oficialitat. A les subordinades, no els serveix”: ella no creu en la capacitat de la política lingüística per canviar la realitat, i de fet, la seva estratègia passaria fins i tot per eliminar la Direcció General de Política Lingüística. A parer seu, que la llengua tingui un departament que se n’ocupi provoca l’efecte contrari: que la resta de departaments governamentals se’n despreocupin completament i “la realitat ens porta al desastre”. I encara més: “l’oficialitat és un parany, si mirem la situació del català a Andorra o de l’irlandès a Irlanda no ha resolt res”.

Què li provoca aquest desencís? La trajectòria de la política lingüística catalana, que segons ella ha comportat que “el català segueixi sent una llengua amenaçada”. “Sempre pensava: tants anys de política lingüística… Pujol es deu preguntar què hem fet malament”. Quan va sortir l’escàndol dels comptes a Andorra, però, ja va trobar la resposta: des del seu punt de vista, l’expresident no creia en la normalització lingüística, equiparant així les accions personals del polític amb la seva acció en matèria de govern. Junyent admetia que hi havia gent que sí que hi havia cregut i hi havia treballat molt, però “no ens en sortim, i fer com sempre ens està portant a l’extinció”.

La moderadora, Patrícia Gabancho, va reflexionar sobre aquest tema: la política sí que és eficaç per atacar la llengua (amb les actuacions recents de Wert, Bauzá, etc.) i es preguntava per què no podia servir per defensar-la. En aquest punt, Junyent va respondre que precisament aquestes polítiques han provocat que els ciutadans siguin més conscients de la realitat lingüística i s’impliquin en la seva defensa.

I és per aquest apoliticisme que el seu plantejament busca canviar la realitat sociolingüística a partir del compromís de les persones, excloent-ne l’esfera política. Així doncs, la seva proposta pretendria seduir tres col·lectius: (1) els parlants de llengües majoritàries, perquè contribuïssin a la millora de la situació de les llengües amb menys parlants (el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües); (2) els immigrants, que calcula que són un 12% de la població catalana; i (3) els parlants d’altres dialectes del castellà (un 6% aproximadament), que se senten obligats a adoptar l’estàndard i abandonar els trets característics dels seus dialectes; i sempre comptant amb un canvi de xip dels catalanoparlants (amb accions imprescindibles com deixar de convergir lingüísticament en castellà amb els estrangers).

Junyent va manifestar-se també en contra del concepte “llengua comuna”, ja que li connota l’ús que en fa el Partit Popular (i de retruc, el Manifiesto por la lengua común). La seva voluntat seria que el català fos una llengua no marcada, la llengua de les relacions interpersonals a Catalunya: “el català ha de ser la llengua per defecte del país, sense lleis, sota la responsabilitat de tots”.

Pel que fa a l’oficialitat lingüística, Pau Vidal va recordar que la primera idea de Santiago Vidal era declarar el català com a única llengua oficial (conferència disponible aquí). Les filtracions de la proposta de Constitució que hem vist aquests dies a la premsa, però, inclouen el castellà com a llengua cooficial. Pau Vidal es va preguntar què havia passat en aquests tres mesos que hagués fet canviar d’opinió el jutge. Ell és partidari d’aconseguir que el català faci totes les funcions d’una llengua normal, i creu que oficialitzar més d’una llengua seria un suïcidi lingüístic i identitari (el dia 21 d’aquest mes sortirà el seu nou llibre: “El bilingüisme mata“).

Vidal es va mostrar molt preocupat per la qualitat de la llengua (que ja havia denunciat al llibre “El catanyol es cura“). L’autor va posar els diaris traduïts mitjançant la traducció automàtica del castellà al català (El Periódico, la Vanguardia i ara El País) com a imatge del “català que ara es parla”, un país que parla calcant la llengua castellana. Gabancho hi va afegir que corre la frase: “Parles un català del Periódico”.

Vidal resumia la situació de la llengua catalana en dues tendències: d’una banda, una dinàmica de manteniment de la qualitat lingüística però amb pèrdua d’ús i de parlants al País Valencià i les Illes (“la diglòssia preserva la puresa de la llengua”); de l’altra, pèrdua de qualitat lingüística (“dissolució de la llengua”) però guany de parlants a Catalunya. Segons ell, totes dues dinàmiques acaben al mateix lloc, i es va mostrar crític ja que “de vegades sembla que la sociolingüística sigui una branca de la matemàtica”.

Un altre dels problemes que va apuntar va ser la manca d’iniciativa. “Sempre anem a la contra”, com ha estat el cas del debat sobre l’ús de la llengua catalana per lligar (àmpliament tractat a Núvol). Altres articulistes també han denunciat aquest punt recentment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
    • Ho hem de debatre ara, precisament. Si no, després ens ho donaran fet i ens queixarem. Hem de debatre com volem que sigui el nostre país i com volem que funcioni, ho hem de debatre tot: quina ha de ser la llengua de comunicació, quants diputats hi ha d’haver al parlament i com es trien, quin percentatge d’iva es posa als cotxes, etc.

  1. Bon dia a tothom,

    Sóc professora d’alemany i d’anglès en un institut públic de secundària. Anys enrere, també vaig fer classes de català (llengua materna) i castellà a l’estranger, així com també a Catalunya. La defensa i supervivència del català és un tema molt complex com s’ha vist en aquest vídeo. No sóc una experta en matèria com el senyor Pau Vidal ni com la senyora Carme Junyent però, tinc una opinió i jo diria això:
    1r- El bilingüisme actual ha estat l’única manera fins ara, el mal menor, de tirar endavant ens agradi o no. Però ara, amb vista a la creació d’un estat català, podem capgirar la situació i ser una mica més optimistes. Per què sou tots tan catastrofistes en aquest debat? Jo ho tinc ben clar: BLINDEM AL 100% EL SISTEMA EDUCATIU ACTUAL D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A LES ESCOLES, PERÒ DES DE P3 FINS LA UNIVERSITAT I AMB MESURES QUE FUNCIONIN. Quan alguns alumnes d’ESO del meu institut han afirmat que a P3, P4, P5 i a primària tot era en català però que ara el seu professor/a els fa la classe en castellà, és que el sistema falla. Quan un company meu de feina afirma que ell no farà mai una classe en català, per què no passa res? On són els inspectors per entrar a l’aula d’aquests professors i posar el problema en evidència? Multa al professor no. Però tota l’ajuda necessària des d’inspecció per reconvertir-lo en un professional que acabi fent les classes en català en poc temps, sobretot amb el professorat més jove i nou. No posem multes, incentivem! Amb un sistema educatiu amb el català com a llengua vehicular, el català avançarà en els propers 10-15 anys perquè AQUESTA ÉS LA MILLOR MANERA DE CREAR A LA GENT JOVE LA NECESSITAT DE FER SERVIR EL CATALÀ. ES TRACTA QUE EL CATALÀ QUE AQUEST NEN O NENA QUE A P3 FEIA SERVIR AL PATI DE L’ESCOLA ES MANTINGUI DURANT LA RESTA DE LA SEVA ETAPA EDUCATIVA FINS QUE ÉS UNA PERSONA ADULTA. D’aquesta manera, el català tindrà més anys de vida que el gaèlic irlandés i altres llengües minoritzades.
    2- Cooficialitat del castellà i doble nacionalitat en el nou estat català. La cooficialitat del castellà ha de ser una fase transitòria (uns pocs anys) per anar acostumant progressivament la població a cada vegada més català.
    3- Tornem a parlar de tot això dintre de 14-15 anys, cap allà el 2029 i 2030. Si hem aplicat els punts 2 i 3 correctament, jo crec que viurem una mica millor que ara (socialment, econòmicament, culturalment …) i viurem en català. Jo ara tinc 45 anys i mig. Llavors en tindré 60. Històricament parlant és un temps molt ràpid. És el que passa. Les revolucions PACÍFIQUES són lentes però … HI SÓN!

    • I, evidentment, tot això que he dit en el comentari anterior tan extens, ha d’anar acompanyat d’una legislació cada vegada més favorable a la llengua catalana: judicis en català, català = llengua preferent a tots els àmbits públics i llocs oficials. Al mateix temps, cal fer campanyes de sensibilització social molt més engrescadores que les que s’han fet fins ara. Per dir-ho d’una altra manera: arribar al màxim de gent, sigui quin sigui el seu origen i llengua materna per aconseguir que estimin Catalunya, el català i que tot això és per viure millor totes i tots nosaltres a curt i mitjà termini. PROU DE DERROTISME I CARES LLARGUES, MÉS OPTIMISME I ENDAVANT!