Fenòmens paranormals i Males Herbes

25.01.2011

L’Horiginal va acollir el passat 25 de gener la presentació del cinquè número de la revista Les Males Herbes, que editen Pere Grament i Ramon Mas

Max Besora a l'Horiginal.

Un Barça-Madrid, no passa cada nit. La presentació d’un nou número de la revista  Les Males Herbes, tampoc.  Els addictes a la droga de la fantasia no van faltar a la cita de l’Horiginal. En Pere Grament era a l’entrada, darrere del mostrador, amb una bona exhibició d’herbes  editades.  Per quatre euros, una dosi d’herbes en tinta. També hi havia números antics. En Ramon Mas saludava els malsherbistes. Vaig encaminar-me dins la boscúria, contemplant amb estupor tanta vegetació i herbes intimidadores, ferotges o tendres. Alguns dels col·laboradors de la revista van participar en l’acte de presentació. Una breu i minsa introducció per part dels pares de la revista va donar pas a un tremolós Max Besora, que va recitar un parell de poemes alienígenes.  Tentacles, substàncies corporals i sentiments contradictoris van poblar l’espai, davant la mirada abduïda dels assistents. Algú va mormolar: “Quan algú tremola tant, em genera tendresa”. Després va aparèixer en Jordi Nopca, que va explicar de quina manera va contactar amb Les Males Herbes i va explicar que gràcies a un dels relats hervíbors, en breu la seva primera novel·la sortirà a la llum. A continuació va llegir un fragment del seu relat, titulat Adormir-se, que narra les vicissituds d’una parella en crisi, dins del marc ansiós d’una nit aclaparadora. Bellugadís i amb solemnitat, Nopca va recitar un poema paranormal: a ritme ràpid i per camins tortuosos. Després dels aplaudiments i les anades i vingudes a la barra, per consumir croquetes i cervesa, li va tocar  actuar a en Roger Pelaies, individu obsessionat amb els genitals de poni i col·laborador de la revista. Pelaies, showman barreja de Catul i Buenafuente, va fer enfurir el públic amb les seves constants al·lusions a simbologia fàl·lica. Algú que intenta interactuar amb el públic dient: Ei, tu, no badallis, que encara et posaran un membre a la boca, no inspira gaire confiança. És més, provoca repulsió i alabances a parts iguals. Gent que s’aixeca, que fuig per cames, altres que riuen i pensen que visitar l’Horiginal és la millor manera d’entrar en esferes superrealistes (i només amb la droga de la paraula). Jo sec en una taula i no sé si reprimir l’impuls de riure prement les parpelles, o bé, balancejar la mirada per captar la foto del panorama.

“Ovnis. Nits fosques i pensaments obscurs. Sang i fetge. Herbes que creixen i omplen de terror, pànic i fantasia els cervells dels assistents”

Després de cantar dues cançons obscenes amb el leitmotiv dels genitals de poni, i de provocar grans escarafalls entre el públic, Pelaies va obsequiar l’audiència amb una sessió de bibliomància: qualsevol podia fer-li preguntes sobre el futur i ell, a través d’un ritual xamànic i mitjançant la lectura intentaria donar respostes.

-No em pregunteu si rebreu un missatge d’algú especial que us diu que us vol penetrar, aquesta nit. Deixeu de pensar tant en vosaltres mateixos, penseu en la gent del votre entorn! No sigueu tan egoistes!

Algú del públic va preguntar si guanyaria el Barça, i algú altre si calia tenir esperança en l’extinció de la tipografia comic sans.  Enllaçava una resposta amb la pregunta anterior i tot quallava en una sopa dadà de xiscles, aplaudiments i cervesa Moritz. Pelaies va disposar-se a iniciar el ritual -demanant al públic si ens podíem posar d’esquena a l’escenari- perquè el que anava a fer “era molt íntim”, aleshores va blasfemar,  va citar Herodot-tot llegint un passatge de l’autor- i també els 500 acudits catalans i li va preguntar a en Pedrals pel significat de la paraula atzembla. 

-Aquell noi d’allà que treballa al diari ARA ens ho dirà.

Al cap d’una estona, diccionari en mà, un grup del públic brama un “ho tenim” i l’entrellat resolt: bèstia de càrrrega. I en Pelaies que continua voltant per l’escenari i entoma el micro. “A mi el que realment m’agrada fer és cantar”. Entona unes notes fugisseres i repetitives, que parlen d’una granja ianqui amb ponis, un estable i gent amb costums estranys.  Poc després, l’escenari buit, els carrers mullats i la gent que s’afanya a agafar lloc a algun bar de la vora per veure què fa el Barça.

-Qui guanya?