Feliu Formosa i la Fàbrica de Llibres

22.06.2018

Aquest any Feliu Formosa ha publicat cinc novetats, entre dietaris, poemaris i traduccions. Edicions del Núvol ha recuperat El present vulnerable i Pagès Editors ha publicat una antologia de la seva poesia. Mònica Boixader ha assistit a la presentació de Papallona de l’ombra a Lleida.

Feliu Formosa | Foto: Ester Roig

Tot passa per un atzar. Travesso el pont de ferro que uneix la Lleida d’una banda de la via amb la del barri de Pardinyes, que és un amuntegament de fàbriques antigues, magatzems anònims i pisos i pisos que menen als confins de la ciutat. Em trobo, tot d’una, avançant pel bell mig d’un carreró estret, fet d’eres, d’edificis malgirbats i de grans botigues càrniques. I allà, com un miratge, topo amb Pagès Editors. L’editorial-oasi, tota blavissa, tota clara, s’alça. Quan hi entro encara no sé que sóc a dintre d’una antiga fàbrica d’arròs. L’editora, Joana Soto, em rep i m’ho explica. Però de seguida se sent un fregadís. És la porta que torna a obrir-se. Apareix, com del no-res, a contrallum, amb una maleta en una mà i un bastó a l’altra, Feliu Formosa (Sabadell, 1934). I em dic que Lleida és la ciutat dels petits miracles, on sempre hi plana la imminència de l’esdeveniment fortuït. On en qualsevol carrer sòrdid s’hi pot dreçar una editorial, on de qualsevol porta pot sortir-ne un poeta. Formosa ve de Barcelona per a presentar, al vespre, el llibre de poemes Papallona de l’ombra, que acaba de publicar Pagès Editors. Deixo que els embats de l’atzar treballin, i em quedo a la roda de premsa que aviat comença.

Papallona de l’ombra és el primer títol de la col·lecció Tria personal que Pagès edita a la Biblioteca de la Suda, de poesia. Els directors de la col·lecció, Xavier Macià i Àngels Marzo, que també fa el pròleg de l’obra (i del qual Formosa dirà: “De tots els pròlegs que m’han fet al llarg de la meva vida el de l’Àngels i el d’Agustí Bartra són els que més m’estimo”), expliquen que cada autor fa la tria dels seus propis poemes amb llibertat. I que pretenen, així, “oferir un producte de perspectiva nova i, alhora, de relectura”. “Volem redimensionar el contingut dels poemes a través dels ulls de cada autor”. “Els llibres de la col·lecció Tria personal volen ser, també, un homenatge a la trajectòria i al mestratge dels grans noms de la literatura catalana actual”, explica Macià. Com passarà, també, als altres títols de Tria personal, les lletres van acompanyades d’il·lustracions, en aquest cas d’Albert Novellon. Som, així, a davant d’un llibre que no ho és. Som a davant d’una autoantologia que no només ens encara amb l’exercici poètic de l’autor, sinó amb un exercici exhaustiu de recordança, i que reclama, a més, gràcies a les il·lustracions, una lectura sensorial, lenta. Marzo parla de la celeritat de Formosa a l’hora de fer la tria dels poemes, i el poeta revela: “Treballo dues hores al dia, a la tarda, que és poc. Però jo faig servir el mètode Espriu, que deia: He treballat poc, però he treballat cada dia”.

Formosa cita, d’entrada, Espriu. Però tindrà sempre les divises dels autors catalans, o germànics, o castellans, a frec de llavis, a frec de poema. Fa, doncs, a vuitanta-tres anys, un retorn constant a la memòria. En ell, més que en d’altres autors, la capacitat de llegir i deixar-se amarar pels altres sense pudor és una virtut. Una virtut sonora que dringa a dintre dels seus poemes, des dels títols, els epigrames i al cor mateix quan totes aquestes veus d’altri s’amalgamen amb la seva veu personal i, en certa manera, la fan. Qualsevol fullejador perspicaç nota de seguida, d’una llambregada, l’ebullició d’autors magnànims que habiten en els poemes de Formosa. Com diu Marzo al pròleg: “Formosa sap que el seu univers és més aviat un multivers”.

Hi ha  Pavese, Éluard, Machado, Brecht. Hi ha Ferrater, Vinyoli, Estellés, Papasseit. I si hi són als poemes  és perquè hi són, també, a la seva vida: “Contra el consignisme, i a favor de Papasseit i de Pavese, vaig deixar el PSUC i em vaig passar a la poesia!”, exclama. Per a Feliu Formosa la literatura és, doncs, com una lliure militància. Però, malgrat la solemnitat de l’afirmació, explica que va arribar als versos de gran i de retruc, per un viarany inesperat: el de la traducció. “El que sosté la meva personalitat literària és la traducció”, afirma, “traduir m’ha servit, sobretot, per a treure aquest subproducte que és la poesia”. La poesia, per tant, com un filtre màgic elaborat, potser, dels gotims de suor en el combat de la traducció. “La traducció et dóna llenguatge. Em va sorprendre que la Generalitat pagués una mensualitat a Miquel Martí i Pol, de qui jo era molt amic, perquè no hagués de traduir i pogués escriure… Per a mi és bàsic. M’obliga a trobar sempre una solució. La millor.” Però no només va arribar al poema gràcies a la traducció: “La poesia, per a mi, va ser la necessitat de traslladar a una altra esfera de comunicació tota una esfera anterior. Necessitava saber qui era jo… Escric a través de la cultura, de les experiències personals i de la necessitat.” Formosa mai no va decidir ser poeta: “Jo sóc un poeta ocasional, per això tots els meus poemes són diferents”. I aquestes diferències s’evidencien, nítidament, més que en cap altra obra, a Papallona de l’ombra. On el lector hi troba un petit tast de cada poemari, d’acord amb la cronologia vital. Des dels inicis fins avui, amb els quaranta-cinc anys d’escriptura en l’endemig. El lector hi troba, doncs, palpitant rere la cortina dels poemes, la narració biogràfica. I, tot i la monodia del recorregut temporal, la veu de Formosa és plena de meandres inesperats. Podríem dir, parafrasejant-lo, que de la seva veu principal en “sorgeixen altres veus/ (que són molt més que un eco)”. Per acabar, Marzo evoca uns mots d’Anna Murià que fan: “Formosa mai no s’ha esforçat per l’èxit, pel que vulgarment és considera el triomf, per la fama.” El poeta respon: “De fet, sempre em penso que els altres ho fan millor que jo.”

I després de tot això vindrà el viatge. El viatge laberíntic per la fàbrica d’arròs que ara és una fàbrica de llibres. Capitanejats per l’editora, Joana Soto, en Feliu Formosa i jo avancem a poc a poc. Anem de cambra en cambra, i totes regalen de paper i de flaire de paper i de pol·len de paper. “A El Poal, un poble minúscul del Pla d’Urgell, hi tenim dues granges que ens fan de magatzem, allà hi guardem molts més llibres que aquí. En lloc de tenir-hi gallines, porcs i vaques, nosaltres hi tenim llibres.” El contrast és esfereïdor, poètic, terriblement bell. Sí, Lleida és la terra dels petits miracles. Com ho és que una col·lecció com aquesta, de referència nacional, ixi de Ponent. I em dic que la cultura, com els homes, s’adapta al medi amb enginy, per a sobreviure. “Aquí, a diferència de Barcelona, tenim tot l’espai del món. De fet, mai no destruïm els llibres. Els podem guardar.” I el periple és més o menys plàcid fins que entrem a la sala de les impressores gegantines.

Feliu Formosa | © Manu Manzano

La Joana desapareix un moment i sento la presència d’en Feliu, que mira i calla, a la meva vora. I la seva presència no és només una presència humana, sinó que em sembla percebre, sota la fressa insondable de la maquinària, la densitat dels seus poemes, el doll de paraules acumulades durant vuitanta-tres anys, el seu robustíssim diccionari interior, tot endreçat en els recambrons del seu dedins, a punt. És quan m’adono d’això que m’adono, també, de la presència dels homes que s’ocupen de supervisar les màquines. Homes corpulents, de samarreta fosca i tatuatge al braç, de qui Papasseit hauria fet, segur, un poema heroic pseudofuturista. Homes de mans amples i mirada neta, homes d’arran de lletra que es fonen per sempre en la delicadesa que amanyaga l’aura llibresca, a davant dels ulls del lector. Homes que hi són per a no ser-hi més. I espio Formosa de reüll: les ulleres de pasta, la camisa fosca, els pantalons elegants, a peu dret a davant de tot aquell espectacle que no és sinó una festa de brogits maquinals, d’entranya treballosa. I sembla que vulgui dir: “Jo sóc el qui calla./ Des de la meva/ condició de marbre,/ observo tantes/ transparències.” Ell, l’observador ingent, fitant les impressores com si fités els seus poemes, un producte d’una exquisida suavitat que tal vegada ha necessitat, per a fer-se, la combustió d’esdeveniments durs, fum negre a betzef i el renill ferotge dels ginys ocults.

Vespreja i “el cel té una blavor de miosotis”, que diria, potser, Màrius Torres, quan Formosa, unes hores més tard, comença a recitar, de davant l’església romànica de Sant Martí de Lleida estant. Allà, obro Papallona de l’ombra per la darrera pàgina. Hi trobo, com un tresor, un Qüestionari Suda a la manera del Qüestionari Proust. Quants redols inesperats hi caben, en aquest llibre… Llegeixo: “Una divisa?”. Formosa respon: “Ser-hi.” I sí, hi és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Algú hauria d’investigar per què Feliu Formosa (FF) ha insistit tant a traduir obres de teatre que la Carme Serrallonga (CS) ja havia traduït abans, especialment de l’alemany:

    (CS) BRECHT, Bertolt. La bona persona de Sezuan. Barcelona: Aymà, 1966
    (FF) BRECHT, Bertolt: La bona persona de Sezuan. Barcelona: Fundació Teatre Lliure, 1988

    (CS) DÜRRENMAT, Friedrich. Ròmul el gran. Barcelona: IT / Edicions el Mall, 1983
    (FF) DÜRRENMATT, Friedrich. Ròmul el Gran.Barcelona: Proa, 2005

    (CS) BRECHT, Bertolt: La «Courage» i els seus fills. Traducció de Carme Serrallonga. Barcelona: Edicions 1984, 1985 [2a ed. 1997]
    (FF) BRECHT, Bertolt: La mare coratge i els seus fills. Traducció de Feliu Formosa. Barcelona: Institut del Teatre, 2001.

    (CS) BRECHT, Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny. Barcelona: Edicions de 1984, 1984
    (FF) BRECHT, Bertolt. Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny. A: Teatre Complet, I. Barcelona: IT, 1998

    (CS) BRECHT, Bertolt: El casament dels petits burgesos. Traducció de Carme Serrallonga. Barcelona: Edicions de 1984, 1984 [reed. 1995]
    (FF) BRECHT, Bertolt: El casament dels petits burgesos. Traducció de Feliu Formosa. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1989. [Enregistrament de vídeo]
    (FF) BRECHT, Bertolt: El casament. Traducció de Feliu Formosa. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1998

    (CS) BÜCHNER, Georg. Leonce i Lena. A: Georg Büchner i Imre Madách.Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1985
    (FF) Revisada per Feliu Formosa el 2008.

    (CS) BÜCHNER, Georg. Woycek. A: Georg Büchner i Imre Madách.Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1985
    (FF) BÜCHNER, Georg. Woycek. A: Teatre clàssic alemany. Diputació de Barcelona, 2011.

    (CS) BRECHT, Bertolt. El senyor Puntila i el seu criat Matti. A: Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1988
    (FF) BRECHT, Bertolt. El senyor Puntila i el seu criat Matti. A: Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1988 (?)

    (CS) SCHNITZLER, Arthur: La ronda. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona / Edicions del Mall, 1987
    (FF) (traducció de Carme Serrallonga i adaptació de Feliu Formosa per al Teatre Romea, 1986)