Felícia Fuster retorna a França

16.02.2019

Felícia Fuster vivia a París. El fet de no estar, per tant, del tot adscrita a la societat literària catalana, va fer que la coneguéssim una mica tard i una mica malament. Però no tots els artistes tenen una fundació darrera com la que té Fuster, que fa feina i justícia a la seva figura. Ara, per exemple, acaba de traduir Fuster al francès i ens ofereix una antologia bilingüe de la seva poesia: Cordages du vent (editorial Trabucaire), traduïda per Marc Audí. És el retorn simbòlic de Fuster a la terra que la va acollir durant tants anys.

Felícia Fuster. | Foto Fundació Felícia Fuster

El llibre pren el títol del segon recull d’aquesta poeta, nascuda a Barcelona el 1921 i morta a París fa set anys. “Vam utilitzar el títol del segon recull, Aquelles cordes del vent, de 1987, però l’antologia conté tota la poesia de Felícia Fuster, des d’‘Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils’, de 1984, fins a ‘Postals no escrites’, de 2001”, explica Lluïsa Julià, estudiosa de la poesia de Fuster i encarregada de mantenir viu el llegat literari de Fuster dins la fundació.

L’antologia permet resseguir tota la trajectòria de Felícia Fuster, que va des de la influència primerenca de Salvat-Papasseit i de la poesia més rimada dels anys vint i trenta fins a la poesia més sintètica i essencialitzada del final. Concretament, Julià assenyala dues característiques bàsiques de la poètica de l’autora. D’una banda, explica, “és una poesia molt visual, que avança a partir de les imatges i de la influència del seu vessant pictòric”. De l’altra, diu aquesta estudiosa, “cal destacar l’aportació de Fuster pel que fa a la connexió entre Orient i Occident, perquè Felícia Fuster agafa la tradició dels haikus de Riba o de Manent, però a més fa un canvi de mentalitat respecte a aquests autors”, relata.

En aquest mateix sentit, i especialment referit al darrer recull de l’antologia, Postals no escrites, es pronuncia Sandrine Frayssinhes al pròleg de ‘Cordages du vent’, quan diu: “Felícia Fuster ha sabut jugar amb la singular capacitat d’adaptació del haiku per fer-ne una forma nova que no s’adapta a la mentalitat occidental”. I també: “Segons D. Sam Abrams, els haikus de Fuster s’aproximen veritablement a l’esperit de l’original japonès”.

Abans d’arribar a l’aprimament i essencialització que suposa el haiku, però, Felícia Fuster fa un llarg recorregut. Comença, com dèiem, amb la tradició dels anys vint i trenta, amb una poesia rimada i amb influència de Salvat-Papasseit. És el que trobem al primer recull, titulat Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, de 1984. A aquest el segueix el recull de 1987 Aquelles cordes del vent (una curiositat per al lector d’aquest digital: el poema que obre el recull es titula ‘El nom dels núvols`, un element –el núvol- que apareix reiteradament en la seva poesia, juntament amb d’altres com el sol, el vent, el mar o la sorra).

D’Aquelles cordes del vent passem a un altre recull, també de 1987: I encara. I d’aquí saltem al recull Passarel·les / Mosaïques, de 1992, a Versió original (1996) i a Sorra d’un temps absent (1998). Un exemple de la plasticitat de la poesia de Fuster pertanyent al darrer recull esmentat són aquests versos: “com la sorra / com el foc / com els mots / del xoc / del sí/ de dues pedres”.

Cordages du vent incorpora algunes imatges: són reproduccions de diversos quadres de Felícia Fuster que evoquen l’altra faceta més coneguda de l’artista, la creació plàstica. Per donar a conèixer les dues principals vessants d’aquesta autora polifacètica (que també va ser traductora)  treballa la Fundació Felícia Fuster, que es troba al barri de Sant Gervasi de Barcelona i que també té per missió estimular la creació artística de joves talents a través d’ajuts econòmics.